No podem entendre el present sense mirar al passat
D’on venim: la violencia contra les dones en el franquisme
Durant les últimes dècades s’han viscut canvis molt profunds a la nostra societat pel que fa a la igualtat entre dones i homes, però no podem oblidar quin és el nostre passat i com aquest encara influeix el nostre present.
Durant el franquisme (1939-1975), a l’estat espanyol les dones es consideraven, per llei, ciutadanes de segona i, per tant, no tenien plena capacitat jurídica. Eren mera propietat dels homes de la seva família, havent de passar, en la majoria dels casos, de l’autoritat del pare a la del marit.
|
Sabies que ... ? |
|
... durant gairebé quaranta anys va estar en vigor la “llicència marital” que obligava les dones casades a tenir l’autorització del marit per la realització d’una multiplicitat de gestions bàsiques, com ara obrir un compte bancari, firmar qualsevol tipus de contracte o disposar dels seus propis béns. |
Aquest sistema jurídic concebia la violència contra les dones com un mitjà justificat per restablir l’honor del marit, del pare o del germà. A més, estava normalitzat utilitzar la violència dins del matrimoni, ja que aquest es basava en la superioritat del marit i en la total obediència de l’esposa.
|
Sabies que ... ? |
|
... el Codi Penal franquista va tornar a incorporar l’ “uxoricidi per causa d’honor”, que s’havia abolit només durant el període la Segona República (1931-1939). L’uxoricidi donava la possibilitat al marit de poder matar o lesionar a la seva esposa en el cas d’haver-la sorpresa en flagrant adulteri, com a acció de defensa del propi honor. També preveia aquesta possibilitat pel pare que trobés la filla menor de vint-i-tres anys en anàlogues circumstàncies. Aquesta norma es va eliminar del Codi Penal el 1963. |
En aquest context, la violació es considerava un delicte contra l’honestedat, perquè no es concebia com un atemptat contra la integritat de la persona, sinó com una lesió del seu honor (com a filla, esposa, germana, etc.). Per això, es preveia la possibilitat que l’acció penal no s’apliqués si el violador obtenia el perdó del l’ “ofesa” o accedia a casar-s’hi. En línia amb això, la violació dins del matrimoni no estava tipificada com a delicte, ja que en aquest cas l’honor no perillava i l’acte sexual es considerava un deure al que les esposes no s’hi podien negar.
Controlar i tutelar l’honor de les dones era un clar mecanisme de manteniment de l’ordre patriarcal. El rol “natural” de les dones es limitava al de ser filles o esposes, garantint així la seva dependència a figures masculines i la reproducció de la població. L’honor de les dones era la moneda de canvi més potent: només les dones honrades podien esperar tenir un bon matrimoni. I el matrimoni era la fita a assolir. La identitat de les dones s’associava al seu estatus civil, que estava vinculat a la seva “moralitat sexual”: una dona que ni es casava ni es feia monja se sortia de l’ordre establert i representava un perill pel seu manteniment. Les dones, segons aquest sistema patriarcal, es dividien entre “honestes” i “vicioses”.
Les dones que se sortien d’aquestes rígides i injustes normes rebien en forma de càstig una violència molt dura. De fet, es van crear institucions com els “Patronatos de Protección a la Mujer”, amb l’objectiu de “reeducar” a les noies i dones que havien “caigut en el pecat” (mares solteres, prostitutes, així com qualsevol noia o dona que es considerés “rebel”). Entre les recluses, estigmatitzades i culpabilitzades, també s’hi trobaven les noies i dones que es consideraven “culpables” d’haver-se quedat embarassades com a conseqüència d’una violació (fora del matrimoni).