Orígens medievals

Jaume I posa la primera pedra

El primer lloc de reunió conegut dels consellers de la ciutat és el convent de Santa Caterina, també anomenat “dels dominicans o predicadors”, i on es van començar a guardar els privilegis de la ciutat en grans caixes de fusta.

Així, doncs, l'origen de l'Arxiu Municipal de Barcelona és indestriable de la creació progressiva del règim jurídic del municipi de Barcelona, al llarg del segle XIII.

La pedra d'aquest nou govern municipal autònom la va posar el rei Jaume I (1249), consolidat pels seus successors, que van renunciar a les prerrogatives reials a favor del municipi.

El 1336. El primer índex.

Es va fer un índex dels privilegis i d’altres documents per conèixer-los i tenir-ne constància.

El 1369. Caixes abandonades.

Per una sèrie de conflictes entre els dominicans de Santa Caterina, que tenien cura de la Inquisició, i els consellers de la ciutat, aquests últims van decidir no reunir-se més al convent de Santa Caterina i construir la Casa de la Ciutat.

Mentre va durar la construcció de la Casa del Consell i fins i més enllà es va mantenir certa dispersió documental. Les caixes amb els documents municipals es van traslladar al convent dels Framenors de Sant Francesc, on romandrien amb un cert abandonament els segles posteriors.

Els primers intents d'organització

Durant els segles XVI-XVIII van aparèixer noves sèries documentals i es van dur a terme accions per ordenar la documentació de les oficines municipals.

El 1583. Algunes coses assenyalades

Pere Joan Comes (1562-1621), canonge, arxiver i cronista barceloní, va compilar el Llibre d'algunes coses assenyalades, en el qual va transcriure un gran nombre de documents municipals dels anys 1423-1579. L'obra no es va publicar fins a l'any 1887.

El 1610. Rúbrica de privilegis reials

El notari Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), per encàrrec dels consellers, va formar la rúbrica dels privilegis reials, útil per consultar la dispersa documentació de concessions reials.

El 1614. Rúbriques de Bruniquer

Bruniquer va redactar el Cerimonial dels magnífics Consellers i regiment de la Ciutat, conegut també com les Rúbriques de Bruniquer, que van ser publicades el 1912-1916.

Van constituir un recull de la documentació municipal de Barcelona (classificades per capítols temàtics: protocols, eleccions, ambaixades, comerç, defensa, proveïment, obres públiques, sanitat, etcètera).

Del 1779 al 1792. Memorias históricas

Es van editar les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d'Antoni Capmany de Montpalau (1742-1813), en les quals l'autor va incloure nombrosos documents que havia consultat a l'Arxiu Municipal de la ciutat.

Un periple per diferents indrets

Arran de la inestabilitat política dels primers decennis del segle XIX i després dels avalots i dels decrets desamortitzadors, les caixes de l'Arxiu Municipal es van dipositar al convent de monges de Sant Joan de Jerusalem, des d'on posteriorment serien traslladades i ingressades a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

El 1834. Primera ordenació de l’Arxiu

En el marc dels intents reeixits per posar ordre i dignificar les instal·lacions de l'Arxiu durant aquests inicis del segle XIX, es va crear una comissió de restauració de l'Arxiu Municipal integrada pels regidors Pau Soler i Trens, el marquès de Lió, Josep Maria de Llinàs, i Andreu Avel·lí Pi i Arimon, la qual va fer una primera ordenació provisional de l'Arxiu Municipal de Barcelona.

El 1842. Pèrdua de les sèries més antigues

A causa del bombardeig de Barcelona, es va esfondrar el sostre incendiat del Saló de Cent, fet que va provocar la pèrdua de les sèries documentals més antigues de la Taula de Canvi corresponent al segle XV.

El 1848. Els primer arxivers

L'Arxiu Municipal es va traslladar al pis més alt de l’edifici nou de les Cases Consistorials, on es va distribuir entre sis sales. El Consistori va encomanar, aleshores, una reordenació més completa, promoguda pel síndic Domènec Garriga, confiada a l'erudit Ramon Muns Serinyà i a l'arxiver municipal Antoni Brunet. A la mort d'aquest, el va succeir en el càrrec Lluís Gaspar i Velasco fins al 1896.

Aquests i altres arxivers, com Josep Puiggarí i Llobet i després Alfons Damians i Manté, van atendre els cada vegada més nombrosos consultors.