Gràcia

En principi aquest territori era dependent de Barcelona i escassament poblat. Entre els segles XVI i XVII, a prop de les masies existents, aïllades, s’hi van instal·lar tres convents (entre ells, el dels Josepets) i un seguit de torres promogudes per la burgesia barcelonina. Durant la primera meitat del segle XIX, aquell petit nucli agrícola es va convertir en el poble més important del pla de Barcelona, gràcies a la seva progressiva industrialització, aprofitant la disponibilitat de terrenys lliures.

Gràcia es va constituir en municipi independent el 1850, moment en què la vila tenia més de 13.000 habitants. El 1877 la població arribava als 33.000 habitants. La conveniència d’integrar-la a Barcelona es va plantejar cada vegada amb més força, en paral·lel amb el desenvolupament progressiu de la trama del pla Cerdà, llavors en plena expansió. Així, a partir del 1880 van néixer projectes d'interès comú, com el del passeig de Gràcia, que unia la Vila amb la gran ciutat seguint l'antic camí.

Quan finalment es va unir de nou a Barcelona, el 1897, Gràcia tenia quasi 62.000 habitants i era una ciutat molt poblada i activa, però amb una gran manca d'equipaments i serveis. A poc a poc, es van anar construint carrers que connectaven el barri internament i externament, i equipaments com els mercats de la Llibertat (1893) i de l’Abaceria Central. La urbanització sovint la feien de manera autònoma els propietaris dels terrenys, fet que explica els canvis de nom i la discontinuïtat física d'alguns carrers, així com les nombroses places, normalment una a cada propietat.

Gràcia ha tingut des de sempre i manté una vida política i social activa i un ric teixit d'institucions cíviques, culturals, recreatives, artístiques i esportives de gran arrelament popular.