BCN Acció Intercultural

Quines són les condicions de possibilitat perquè els museus de la ciutat transformin les seves pràctiques i narratives museogràfiques sobre ‘l’alteritat’?

A inicis de l’any 2021, en un context de pandèmia i d’una creixent preocupació pels públics i el “futur dels museus”, neix el cicle Museus (Im)possibles comissariat per l’equip de l’Espai Avinyó amb la implicació del personal tècnic de museus, centres i equipaments culturals de la ciutat.

Des dels seus inicis, el cicle ha buscat generar coneixement situat i propostes concretes per canviar pràctiques i narratives museogràfiques sobre “l’alteritat”. Cada sessió ha estat un esforç per apropar a pensadores i artivistes independents a les col·leccions dels museus, generant propostes expositives i educatives, permetent debatre sobre història, ciència, art, cultura, patrimoni, arxiu, ciutat i espai públic des de diferents perspectives crítiques.

Aquest exercici itinerant i dialògic, en col·laboració horitzontal amb el personal tècnic dels museus, busca imaginar col·lectivament noves formes de relació amb les comunitats i el teixit educatiu. Així mateix, es proposa reformular relats museogràfics eurocèntrics i discriminatoris, oferir noves mediacions artístiques i educatives, identificar necessitats formatives del personal tècnic i generar coneixement inèdit sobre el teixit museístic de la ciutat.

Una conversa estesa i inacabada

Iniciem les converses al CCCB amb L’exposició: el que no està vist amb Francisco Godoy Vega, on es va plantejar una genealogia crítica dels museus i es van proposar preguntes inicials per a ‘desobeir’ la forma com visitem una exposició i indagar més enllà del que se’ns presenta. En aquesta sessió vam poder aproximar-nos al rol dels museus en “l’orgull nacional” així com “la culpa” i “la compassió” presents en les seves pràctiques i narratives.

A continuació, visitem el MACBA de la mà de Suset Sánchez per reflexionar el que suposa Un cub blanc al Raval. En aquesta sessió, agreguem més qüestions a considerar en analitzar la col·lecció d’un museu. En aquest sentit, Suset va proposar una reflexió crítica sobre les jerarquies de poder i els models de gestió públic/privada que operen en aquest tipus d’equipaments. També ens va apropar a la idea de “fragments” de les col·leccions i la importància de ser conscients de les “zones de contacte” asimètriques que es generen en algunes propostes educatives que venen de grans equipaments inserits en barris precaritzats.

Encara que no pertany a l’entramat museístic oficial de la ciutat, aprofitem la iniciativa comunitària de Carabutsí per organitzar una visita-inauguració de l’EcoMuseu Urbà Gitano de Barcelona. Això ens va permetre posar en qüestió el que s’entén per col·lecció, patrimoni i espai públic, així com plantejar un debat sobre les possibilitats ‘desgentrificadores’ que ofereix la creació d’un museu de base comunitària. D’altra banda, ressaltem els esforços imaginatius de treballar des de les metàfores i les absències, per irrompre en la manca de memòria que existeix en el relat dels barris i de la ciutat pel que fa al poble gitano.

Amb la guia d’Anyely Marín Cisneros visitem el Museu Etnològic i de Cultures del Món per desentranyar les implicacions històriques quant a sentits i conseqüències materials que han suposat les nocions de Races, pobles, cultures al món dels museus. Amb aquesta reflexió, constatem el rol actiu dels museus en la construcció de la idea de raça fins avui, que es poden veure en les narratives del ‘descobriment’ i ‘fascinació de l’altre’, reproduïdes des de les seves semàntiques i estètiques museogràfiques.

Salma Amazian i AbdelAziz El Mountassir van ser les encarregades d’activar una conversa i interpel·lació artística sobre com L’art nacional i els seus altres s’han configurat a través d’alguns artistes consagrats presents en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A partir de les sales dedicades a l’art modern, pintors bohemis i col·leccionistes burgesos, així com les categories d’Història de l’art on se’ls inscriu, constatem com es va configurant un relat del “vencedor” que celebra el colonialisme a través del triomf militar i cultural sobre els vençuts (el Marroc, poble gitano, afrodescendents, etc.) i la forma en què són representats.

Gràcies a l’abordatge de Lizette Nin i Yazel Parra Nahmens sobre Artefactes del disseny en el Museu del Disseny, reflexionem sobre l’educació de la mirada i la mirada del museu sobre què es considera bell, lleig, exòtic i civilitzat. També vam posar en evidència la necessitat urgent de contextualitzar alguns objectes i els seus usos per reconèixer el pluralisme religiós i els sabers dels qui ho van dissenyar. Així mateix, vam poder fer un exercici de resignificació d’algunes peces de la col·lecció que reprodueixen alguns imaginaris d’èpoques esclavistes que han de ser contextualitzades d’una altra forma.

De la mà de Ruta de Autor, vam recórrer el Cementiri de Montjuïc preguntant-nos, mentre passejàvem, sobre si era una Necròpolis o ciutat estratificada. Amb la visita, reflexionem com s’organitza l’espai necrològic en relació amb els estrats socials, com interpretem els monuments (vuitcentistes) i el paisatge funerari de la ciutat. Durant el passeig constatem com l’arquitectura es posa al servei del poder (fins i tot després de la mort) i una absència de la història de l’esclavitud en els relats biogràfics dels indians.

En el marc del cicle Barxiluna برشلونة :(Des)memòria del passat i present islàmic, Mostafà Shaimi i Mohamad Bitari, ens van proposar indagar el trànsit De les narratives històriques al relat museogràfic en el Museu d’Història de Catalunya. Gràcies a la sessió, identifiquem les formes en què les històries oficials darrere de la idea de pàtria, nació i Estat poden instrumentalitzar les religions (no cristianes) i la idea de raça per generar una alteritat inferioritzada. El cas de l’expulsió de “l’altre musulmà” i “l’altre jueu” de la península Ibèrica, expliquen els conflictes que han determinat la construcció identitària de l’espanyol i el català. Les retòriques de la reconquesta, l’enemic, i la negació del fet islàmic ens expliquen la continuïtat del racisme islamòfob present en les institucions i disciplines que s’encarreguen de la producció i difusió de coneixement en aquest àmbit.

En la visita al Museu Marítim de Barcelona, van ser Mafe Moscoso i Helios F. Garcés els qui van activar reflexions sobre L’art marítim de la dominació. Al debat reflexionem sobre les implicacions que ha tingut la idea de dominació del mar i ‘dels altres’, en el curs de la història occidental. Vam veure que la mirada i jerarquització racial amb la qual està plantejada la museografia deriva de la càrrega simbòlica que té l’associació directa de les paraules “descobrir”, “descriure” i “dominar”. Això evidencia l’obsessió amb nomenar a “l’altre musulmà” i, en contrast, l’absència total d’esment de “l’altre gitano” en el museu.

En un exercici interessant que va proposar el Centre d’Arts Santa Mònica, convidem a Fabián Villegas a conversar sobre Coreo(geo)grafies: Interferències decolonials i espais del que és intraduïble. La sessió va servir per intervenir un exercici de preguntes i posada en comú de les implicacions de pensar i activar col·lectivament processos artístics i curatorials en clau decolonial des de les institucions. En aquest sentit, es van plantejar preguntes sobre la necessitat de procediments de traducció cultural i intercultural que no responguin a imaginaris colonials i que realment generin processos de rehistorització.

Com abordar al Museu Picasso des d’aquesta perspectiva? Gràcies a Iván de la Núez i Jesús Arpal-Moya vam poder abordar algunes claus per transitar Entre la marca i el model. Veiem com la història recent de museus com el Picasso reflecteixen canvis polítics i econòmics, globals i locals, que, en el cas de Barcelona, a partir de les Olimpíades de 1992, van suposar un “nou model” guiat per polítiques de posicionament de marca i gentrificació. Si parlem del relat museogràfic del museu, posem esment a les lògiques d’apropiació cultural, el culte al geni com a figura, la seva relació amb el projecte turístic del franquisme i la marca Espanya, així com l’anàlisi dels públics i les seves formes d’estar a l’espai museístic, entre moltes altres qüestions.

En la sessió més recent, en el Museu de Ciències Naturals, Iki Yos Piña ens va proposar qüestionar les Curiositats contra-naturals i aturar-nos a analitzar el discurs científic i relat museogràfic que encarna el museu. A partir del que han suposat les cròniques “d’aventures i exploradors de curiositats”, ens explica la seva relació amb els mètodes de captació i classificació occidental de la naturalesa i “uns altres” cossos considerats no humans. En aquest sentit, es va reflexionar sobre la idea de “l’inclassificable” i “la inseparabilitat” del viu, que col·lideix amb la pretensió científica occidental. També es va discutir com la separació artificial entre cultura i naturalesa, el natural i el no-natural s’han materialitzat en dispositius amb mentalitat colonial com la ginecoobstetricia, les pintures de castes i mestissatge, els zoològics humans, les exposicions universals i els propis museus (inclosos els museus d’art, d’història i científics).

D’anàlisi a propostes

De cada sessió del cicle s’han derivat una sèrie de propostes de canvis concrets, assolibles a mitjà i llarg termini per cada museu. Gràcies a la iniciativa del personal tècnic dels museus, sobretot dels programes públics i educatius, s’han iniciat processos de canvi de diferent envergadura i profunditat, de les quals ressaltem:

• El Museu Etnològic i de Cultures del Món va engegar a través del projecte Màscares una revisió museològica i museogràfica que va donar motiu a una sèrie de nusos i fils de possibles millores en tots dos àmbits.
• El Museu Marítim va incorporar mesures concretes en la seva museografia derivades de la sessió que es va organitzar amb elles i va engegar un grup de treball per reformular alguns dispositius audiovisuals.
• El Centre d’Arts Santa Mònica va realitzar sessions de treball en el marc de la seva formació de pràctiques curatorials (crear)Situacions. 

Si vols saber més sobre el recorregut, les dificultats i possibilitats d’aquests canvis, us convidem a les XXIV Jornades de Museus i Educació 2024 coorganitzades entre el Museu Marítim de Barcelona i el Programa BCN Interculturalitat de l’Ajuntament de Barcelona.