La ciutat narrada

“Estoy por fin fuera de España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes; podemos pues murmurar a nuestras anchas de los que están allí en Montjuic con sus cañones apuntados sobre la ciudad. (…) Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla sino por las troneras de los castillos. El aspecto de la ciudad es enteramente europeo; su Rambla asemeja a un boulevard; sus marinos inundan las calles como en el Havre o Burdeos y el humo de las fábricas da al cielo aquel tinte especial que nos hace sentir que el hombre máquina está debajo. La población es activa, industrial por instinto y fabricante por conveniencia. Aquí hay ómnibus, gas, vapor, seguros, tejidos, imprenta, humo y ruido; hay, pues, un pueblo europeo.” 

“Devia tenir jo deu anys, ben just. / Només havia ensumat llimones verdes / i durs mugrons / de mare jove, entresuats, / acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar / a la pedrera de flairoses herbes punxegudes, / tifes seques i mosques metàl·liques), / s’acabava la paret de l’hospital. / Allí, / contra aquell mur de déu i pedra, / els afusellaven.

De primer / –jo em sabia els detalls de memòria– / se sentiria un borinot, el camió / que sorgia del no-res; després, / en passar per davant de casa, / on el carrer s’empinava tot d’una, / canviaria de marxa, estossegaria, / faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable / inexistent; jo me l’omplia / fent baixar els condemnats, empenyent-los, / arrenglerant-los, invocant la mort.

El so / alhora sec i tombejant de la descàrrega / m’obligava a mossegar el coixí. El camió, / ara carrer avall, / partia veloçment, en el sentit de l’alba, / rere els esperits.

Aquell matí / tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell /per terra, fosques taques al mur; / incomprensible, vermellós fanguissar / damunt el nostre camí de cada dia. / Miràvem tot allò, / ens buscàvem els ulls, / ens vèiem –recordo– / ferotges, separats, envellits. On érem?”

"Me'n vaig adonar aquells dies, mentre passejava la Greta pel parc del Putxet. A l'hora que jo hi arribava, i pujava escales amunt fins a les esplanades, gairebé no hi trobava ningú. Que diferent, aquell lloc, del parc en què es convertia després de les deu, o a mig matí, tan ple de gossos i de nens, i de nois i noies fent xivarri tots al mateix temps."

“Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.
Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del metro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostres del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de portar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.”

“La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues del país, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per a un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles als establiments que en venen.”

“A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava i encara conserva l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.”

“Trescents eligió los Hilados y Tejidos de San Andrés. Hicieron el camino en el Hispano Suiza y en medio de un mortuorio silencio. Al llegar a su destino, el abogado hizo formar a los obreros en el patio; las mujeres a un lado, los hombres al otro y los niños en el centro. Cuatrocientas veintidós personas en total. Preocupado por la impresión que podían causar a un amo tan sofisticado, hizo que todos se lavaran la cara y las manos, incluidas las uñas. Acompañó al señor sin callar un momento durante todo el recorrido, que comprendió la imponente nave, los telares las cubetes –o “barcas”– del tinte y el despacho que solía ocupar don Rodolfo en sus visitas semanales a la factoría.

“Más que el infierno de Dante aquello parecía El Corte Inglés: ‘Planta Semi-Subterráneo: lencería y ménage à trois, consulte nuestras ofertas en sodomía’. De todas maneras tengo que reconocer que estaba impresionado, no me imaginaba una cosa así a cuatro pasos del viejo centro de Sarrià.”

“Habíamos nacido en el Barrio. Veníamos del Barrio. Éramos del Barrio. Hijos de una posguerra y de una geografía concreta, llevábamos el más amargo antojo de la Historia de nuestro país tatuado en la espalda. Pertenecíamos a las calles de aquella niñez. Y esto lo cambiaba todo.
Quien no ha vivido en el Distrito V de Barcelona, entre los años cuarenta y sesenta del siglo veinte, carece de instrumentos para desentrañar las raíces que mis amigos y yo compartíamos.”

“Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per embalar-se excessivament per un crim com el que s’acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s’havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d’aquell racó de ciutat. Ell sempre s’esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S’irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d’aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l’obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.”