La ciutat narrada

Al llarg de la història, centenars d’escriptors han escrit sobre Barcelona: Miguel de Cervantes la va lloar com cap altra ciutat, George Orwell la va convertir en una icona de la rebel·lió i Mercè Rodoreda va fer-ne l’escenari de La plaça del diamant, la novel·la que Gabriel García Márquez va qualificar com “la más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil”.

A Barcelona hi ha deu districtes i setanta-tres barris: tots han estat, són o podrien ser escenari literari. Busca els fragments que parlin del teu barri predilecte!

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
T
Les Tres Torres
Carrer Muntaner

Gonzalo TORNÉ, fragment de Divorcio en el aire (2013)

“Al clima de Barcelona se le había colado un día medio siberiano, bajaba andando la calle Muntaner, demasiado enfurecido para encerrarme en un taxi; venía de visitar a mamá, y si pedir dinero prestado cumplidos los cuarenta ya es más denigrante que a los veinte (es más difícil convencerte de que se trata de una situación provisional, que irá a mejor), te aseguro que es todavía peor si te dan largas. Encontré mi madre más animada de lo normal, los motivos que deslizó para justificar su repentina euforia (aquel grupo de amigos septuagenarios), que debieron alegrarme, me sorprendieron, pero no les dediqué un solo segundo, ocupado como estaba en rumiar sobre su negativa de avanzarme la cantidad que necesitaba para no descender un escalón (otro) en la escala adquisitiva.”

Sarrià
Entrada convent dels caputxins de Sarrià

Antoni TÀPIES, Memòria personal (1977)

“I finalment arriba l’hora –era un divendres i hi havia hagut Consell de Ministres a Madrid– en què la policia, violant el Concordat i el dret d’asil que tenien els ordes religiosos, entrà al convent, començant per la sala d’actes, que en aquells moments era el lloc de reunió de tots els tancats. L’escena va ser emocionant i curiosa. Alguns estudiants vingueren ràpidament a consultar els convidats. S’havia de fer resistència o sortir? Tots recomanàrem la calma i que se sortís. I en realitat no hi havia cap alternativa, per tal com uns enormes grisos ja estaven engrapant els primers nois que trobaren prop de la porta i materialment els llançaven a l’exterior. Els Creix començaren a cridar donant ordres i dividint la gent.”

Provençals del Poblenou
Jardins de Rosa Maria Arquimbau

Gonzalo TORNÉ, fragment de Divorcio en el aire (2013)

“El día no era demasiado frío pero desestimé ir andando. El 54 me dejó en Gran Vía y desde allí fui abandonando la regularidad del Eixample para internarme en el despropósito del Poblenou: con sus cuestas, sus pasos subterráneos, sus casitas de pueblo, sarpullidos de fincas modernistas, escaleras y pasos ciegos, kilómetros de hangares con los cristales rotos; me perdí dos veces, suerte que había salido con tiempo.
Mientras intentaba orientarme recordé lo solo que me había sentido el primer día de escuela en Barcelona. No sabía que podías cambiar de ciudad, que podías instalarte en otra casa. Los muebles todavía no habían llegado y mi hermana y yo dormíamos en sacos, las paredes y el techo de la habitación recordaban la lona de una tienda de campaña, el mismo miedo a la oscuridad, a los sonidos salvajes (la caldera, la nevera, la cisterna)”

Hostafrancs
Mercat d’Hostafrancs

Gonzalo TORNÉ, fragment de Divorcio en el aire (2013)

“Rocafort queda a media hora del corazón acelerado del Gayxample, la especie predominante por aquí es la vieja con perro asqueroso que si no te cambias de acera te lame las perneras y los zapatos, pero el Adán está cada viernes hasta la bandera, no puede respirar a las luminarias bujarronas que desembocan del norte de Europa a la caza de la promiscuidad o de unas calles donde pasear sin disimulo de la mano con su amor, pero capta sin competencia a los plumas reprimidos de Sants, de la Bordeta, de la dramática Creu Coberta, y del barrio ese rarísimo que se abre a medida que a la Gran Vía le da por separarse del Paral·lel (una calle que en cualquier ciudad menos notas se llamaría Perpendicular), así que la gerencia tiene garantizado el lleno todos los fines de semana.”

V
Raval
Arc del Teatre

Manolo VÁZQUEZ-MONTALBÁN, fragment d’El laberinto griego, de la sèrie Carvalho (1991)

“Beatriz Brando Matasanz, “Beba”, menor de edad, ha sido detectada en tres ocasiones por las calles inmediatas de Arco del Teatro, en evidente búsqueda de droga, preferentemente cocaína, en cantidades de consumo personal, por lo que nos hemos limitado a seguirla rutinariamente, para comprobar las conexiones entre la red de pequeños camellos.”

Torre Baró
Canyelles

Antoni VIVES, Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia (2016)

“Quan l’autobús número seixanta-dos va començar a enfilar-se muntanya amunt, per darrere dels gratacels de vivendes del barri de Canyelles, i la ciutat va anar quedant jeràrquicament a les ordres de la perspectiva que tot plegat agafa a la part alta de Nou Barris, l’Anna no podia deixar de pensar en el fotomuntatge que havia vist a internet: uns estudiants d’arquitectura porto-riquenys, alumnes de l’institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, havien dibuixat el cap gegant d’un home amb unes Rayban de vidres emmirallats. El cap era enorme, de les dimensions del turó de Montcada. Els estudiants, jugant amb les possibilitats del software que gestionaven, l’havien posat al lloc de la Torre del Baró, que es mirava la ciutat des de la ruïna en què la deixadesa i el pas del temps l’havien convertit.”

Torre Baró
La Casa de l’Aigua

Antoni VIVES, Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia (2016)

“En Sinaí va engegar la furgoneta, va maniobrar i va tirar carrer avall, en direcció al passeig de Vallbona. A la plaça dels Eucaliptus, unes dones amb el xador al cap vigilaven els seus petits, que jugaven en els gronxadors escarransits amb què l’equip de Parcs i Jardins els havia obsequiat. L’Anna es va recordar del primer dia que hi havia aparegut, en taxi, no feia tant, i feia molt. La pista d’en Manuel Garcia s’anava aclarint. Només havia faltat ensopegar amb la seva cunyada.
La furgoneta va córrer pel passeig de Vallbona, i va deixar el pont i la Meridiana a l’esquerra, i el barri de casetes baixes, moltes d’elles construïdes abans de la Guerra, a la dreta. Van arribar a la rotonda de la Casa de l’Aigua, a Trinitat Nova, i van enfilar el carrer d’Aiguablava fins que van ser a prop de la comissaria dels Mossos, on van aparcar.”

Antiga Esquerra de l’Eixample
Llibreria +Bernat

Enrique VILA-MATAS, fragment Aire de Dylan (2012)

“Cuando alcanzó la calle, no había ni rastro de Débora. En la Bernat le dijeron que la habían visto parar un taxi y que parecía rara, más nerviosa de lo habitual. Desde luego iba más que acelerada, hasta dentro del taxi parecía que corriera, le dijo Montse.”

El Poble-Sec
Montjuïc-Caixa Fòrum

Manolo VÁZQUEZ-MONTALBÁN, fragment d’El laberinto griego de la sèrie Carvalho (1991)

“La Oficina Olímpica, Preolímpica, Transolímpica, Postolímpica empleaba a las gentes en otro tiempo menos olímpicas de este mundo, gente que había hecho un viaje parecido al del normalien hallado en la selva: del marxismo leninismo a la gestión democrática institucional y finalmente a preparar todos los Olimpos que la democracia española tendría en 1992: el Quinto Centenario del Descubrimiento de América, la Feria Internacional de Sevilla, las Olimpiadas, Madrid capital cultural de Europa. Quien no ha perdido siquiera media hora de su vida preparando la revolución, jamás sabrá qué se siente cuando años después te descubres a ti mismo prefabricando olimpos y pódiums triunfales para los atletas del deporte, del comercio y de la industria…”

Sant Genís dels Agudells
Parròquia de Sant Genís dels Agudells

Jacint VERDAGUER, Pàtria (1888)

“I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa? /
Són nimfes catalanes que et vénen abraçar, / gavines blanquinoses que el vent del segle acosta / perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova / seran tos temples, si ara lo niu de tes amors; / los Agudells, en blanca mudant sa verda roba, / abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades, / esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat, / i ser de tos reductes troneres avançades /los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera, / girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí / demanarà, eixugant-se la blanca cabellera, / si la París del Sena s’és trasplantada aquí.
–No –respondrà ma pàtria–, de mi i la mar és filla; / d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut; / per ço totes les aigües digueren-li pubilla, / per ço totes les terres pagaren-li tribut.”