La ciutat narrada

“Per la vigília dels Jocs Florals de la primavera vinent farà vint anys que jo atravessí per primera vegada aqueixa formosa plana barcelonina tan oberta i diferent de la de Vic, d’on acabava de sortir, com un pollet de l’ou. Quina impressió em feren aqueixos camps, no sé si diga jardins, que verds i florits s’escalonaven, des de la mar al Guinardó, enquadrats per les blaves ones i la muntanya i per sos dos altres respectables veïns, lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent!”

“Jueves. ¡PERO SI ESTÁ LLOVIENDO! Llueve sobre Barcelona, aunque con menos viento y crueldad que ayer cuando fui al Avenida Palace a conocer a Rita Gombrowicz. Puede parecer una coincidencia muy curiosa o una casualidad muy casual, pero lo cierto es que, hallándome enfrascado en la entrada de la voz de Gombrowicz en este diccionario, llegó ayer Rita, su viuda a Barcelona, y fui a verla a su hotel, al Avenida Palace.”

"M’arribaven de molt lluny, molt lluny, somorts, el brogit del carrer, els clàxons les grues, els camions de càrrega i descàrrega. Ja a la tarda, sense saber què fer, vaig baixar al carrer i vaig deambular pel barri fins a arribar a la plaça de Can Robacols, vaig seure en un banc i vaig estar-m’hi fins a l’hora de sopar.
La plaça de Can Robacols no és res de l’altre món. Una plaça quadrada, oberta al mig de l’antic nucli urbà del Camp de l’Arpa, rodejada per blocs de pisos dels anys cinquanta, un parell de blocs més moderns i un antic taller; al centre de la plaça, un sorral circular que comparteixen els vells que juguen a la petanca i uns acolorits tobogans per a les criatures; entorn del sorral, asfalt, arbres i bancs. Aquest va ser, durant els següents mesos, el meu paisatge."

“Aquesta nit els coloms / fan més brogit a la cornisa. / En aquesta hora els carrers / són buits. / És ara / que tu, gran ocell negre, / camines eixalat / per la deserta plaça, / sota el braç un plec feixuc / de fulls de diari, / sentint la matinada / com una gasa inconsútil / humida a la cara...”

“La plaça Roja, un espai buit entre edificis sense cap gràcia, sense personalitat, semblava reforçar la cara impersonal d’aquell home en estat de fugida permanent en què s’havia convertit en Manel.
–No sé com has pogut viure aquí tots aquests anys, Manel.
–És el millor barri de Barcelona. Aquest i Torre Baró. Són barris que gairebé no existeixen. O que si existeixen és per somiar que desapareixen.
–Aleshores?
–Aleshores, no res. Els van dissenyar per a mi.”

“Fui bajando por las calles de Barcelona hacia el mar y empecé a pensar que tenías más de un motivo para la sombría esperanza de que Juan Lancastre realmente anduviera por algún lugar del universo todavía y quisiera acompañarme a mi vagabundeo.
Dios, qué orfandad.
Caminé y caminé largo rato y, hacia el final de mi paseo, vi que había caminado tan sólo para comprobar que nadie me quería.
Si al menos existiera para alguien, me dije.
Si al menos existiera para mi padre, por ejemplo.
Aquel día, cuando empezó a atardecer en Barcelona y pasó la luz a ser ya casi una leve gasa que rozaba las hojas de los árboles, a esa hora en la que se van alargando las sombras, comprobé que estaba más solo incluso que unas horas antes, y entonces regresé, volví al hotel Littré y entré en mi cuarto y en menos de un minuto ya había apagado la luz”

“Por lo que me cuentas, lo más probable es que lo encuentres haciendo retratos de turistas en los alrededores de la catedral o de la Sagrada Familia. Hace un mes o mes y medio te hubiera resultado más fácil encontrarlo. Ahora la gente no callejea tanto, están todas las calles en obras. Buscarlo por la nacionalidad es como la ruleta rusa.”

“Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí el d’Amic i d’Amat, i per entreteniment els versos començants en son ermitatge. (...) Des d’ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d’aquella soledat d’allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d’Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l’Illa, m’esforçava en reveure l’Amat del meu cor, que volgué morir clavat de peus i mans en l’olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d’Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l’ombra de les alzines de Miramar, i, bé o malament, l’obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.”

“Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida. / Veig anar i venir / les ones rodoladisses: / les que vénen duen flors / i alguna fulla marcida, / mes les ones que se’n van totes s’enduen ruïnes. / De les que em vénen damunt, / quina vindrà per les mies?...”

“Grúas, tierras removidas, bulldozers, solares arrasados con la huella de cimientos tronchados, insinuado bloques de casas recién nacidos, como bulbos asomados apenas sobre la membrana de la tierra muerta, una llanura de insinuaciones para lo que sería la Villa Olímpica al cabo de un año, de un año y medio, entre un mar sorprendido en su fea desnudez de mar urbano tras la caída de las casas que le servían de taparrabos y el atemorizado reducto de lo que quedaba de Pueblo Nuevo, de aquel Pueblo que había sido Nuevo cuando la burguesía de la ciudad plantó junto al mar sus fábricas y quiso tener la mano de obra cerca, aun a riesgo de que la traición de vecindario les encimara hacia la larga marcha, desde Pueblo Nuevo a Icaria, toda Barcelona sería Icaria, toda la Tierra sería Icaria”.
“-Hemos de recorrer nave por nave, metro por metro. Esto está lleno de locos, Carvalho. Habría que levantar los techos de estas zonas límites de las ciudades, estos espacios todavía de nadie y veríamos el ejército de la marginación creadora”