Família

Sota el títol,  He après a nedar en sec, primera frase del poètic microrelat "Natació" que l'escriptor cubà Virgilio Piñera va escriure el 1957, s'articula una exposició, el nucli central de la qual són la paraula, l'ús simbòlic del silenci i, la inversió de llengua i llenguatge en una confrontació històrica —i del present—, entre l'expressió artística i el poder. Un lloc crític aquí l'ocupa la poesia i la literatura cubana.

Les vides i els imaginaris de creadors dissidents com els poetes Piñera, Maria Elena Cruz Varela, Heberto Padilla, Néstor Díaz de Villegas, entre d'altres, però també artistes com Luis Manuel Otero Alcántara o el músic Maykel Osorbo, que van patir o pateixen la repressió del règim, entreteixint un recorregut audiovisual, performatiu i documental, en què la Cuba postrevolucionària, se'ns presenta en una complexa articulació de nocions com revolució o pàtria.

Cuba és central en el projecte, com també ho és Estats Units, les seves polítiques migratòries, l'auge de la dreta i la seva insistència d'una mono cultura estructural. Una miríada de documentació, projectes curatorials, efímeres i objectes de les seves performances, quedarà reflectida en les seves investigacions, algunes capturades en publicacions com  English is Broken Here (1995) i  Dangerous Moves: Performance and Politics in Cuba (2015), o en exitoses exposicions com  Only Skin Deep. Changing Visions of the American Self (2001–2003).  

Explica l'artista Coco Fusco que, en el transcurs dels dos anys en què Guillermo Gómez-Peña i ella van representar la performance  The Couple in the Cage: Two Undiscovered Amerindians Visit the West [Parella en una gàbia. Dos Amerindis sense descobrir visiten occident], es van trobar amb dues respostes molt específiques a aquesta encarnació de dos ficticis oriünds de l'illa de Guatinau. D'una banda, hi havia el públic majoritari que va creure que els Guatinauis eren reals i, de l'altra, l'actitud d'intel·lectuals, artistes i agents culturals, que s'empenyien a discutir les implicacions morals de l'obra en comptes de l'obra en si. El que se suposava era un comentari satíric a conceptes com l'exotisme o el primitivisme, es va convertir al temps en un exercici revelador del rol de les institucions culturals i la condició d'espectador; de la capacitat del museu –o del fet expositiu— com a generador de la noció de l'alteritat, ja fos mitjançant el  re-enacment dels infames zoos humans, o en la formulació d'una estètica canonitzada que poc marge oferia a altres experiències artístiques que ja aleshores es generaven en l'abans anomenada perifèria de l'art.  

Revertir el marc de representació institucional, retornar la mirada a l' altre, qüestionar les històries colonials i els processos culturals i científics que, derivats d' aquestes, han construït formes d' identitat monolítiques i que encara observen la diferència cultural amb cert escepticisme. Això són alguns dels aspectes que, des dels anys 80, articulen tant l' obra com l' activisme i la crítica institucional de Fusco, que desmitificava ja aleshores la multiculturalitat de la  institució art i el marc de significació sistemàtica que la definia. La seva trajectòria s'expandeix entre la performance i el videoart; la pedagogia, la crítica i la teoria de l'art; a més d'un incessant qüestionament i investigació al voltant dels sistemes de poder que travessa tant la seva pràctica artística, com curatorial, des del principi de la seva carrera.

*La entrada és de pagament excepte el dia 24 durant les Festes de la Mercè.