Durant el seu període com a presidenta de la institució ha hagut de fer front al bicentenari de la Festa i a situacions molt complexes, com ara la pandèmia o els atemptats del 2017.
Com valora el fet d’haver estat escollida pregonera?
No m’ho esperava, m’ho prenc com un reconeixement a la Festa. A mi no se m’escull pregonera per ser jo, sinó per ser la primera dona presidenta de la Festa Major de Gràcia en més de 200 anys d’història, i això vol dir que les coses estan canviant.
Com ha estat la seva etapa com a presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia?
Ha estat moguda, amb moments emotius i emocionants i d’altres molt tensos, des d’un bon inici. El traspàs no va ser senzill i l’ambient intern en aquell moment a la Fundació estava una mica enrarit. Va costar adreçar la situació, però de mica en mica vam anar cosint l’entitat. A partir d’aquí, podríem dir que hem anat surfejant pels esdeveniments amb els quals ens hem anat trobant, intentant sempre mantenir la nostra identitat, valors i principis, però donant resposta a allò que el moment requeria, tan bé com bonament podíem.
Són els del bicentenari els millors moments viscuts?
Sí, segurament. Formar part d’aquest moment de la història de la Festa Major va ser una responsabilitat i un honor. L’organització va ser una tasca ingent en què ens vam bolcar de ple. Recuperar l’envelat, que no només és patrimoni de la Festa sinó del país, va ser molt emocionant.
També recordo amb orgull de presidenta els reconeixements recollits arran del Bicentenari, com el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural per l’Ajuntament de Barcelona. El més important és que aquests són reconeixements a la feina de milers i milers de persones en més de 200 anys d’història, superant entrebancs i tenint la Festa Major com a garant de la cultura, la llengua i les nostres tradicions.
Com recorda el moment dels atemptats del 2017?
Van ser, sense dubte, els moments més intensos. Que en plena celebració de la Festa Major del Bicentenari aquesta quedés completament trastocada pels atemptats va ser un xoc. Estava passant a casa nostra. No oblidaré mai com em van avisar, com van anar avançant els esdeveniments, els dies que vam passar en alerta i gairebé sense dormir…
I la covid?
Ha estat una cursa de fons. Els atemptats són un impacte brutal, però et toca fer una reacció immediata i vam recuperar la normalitat amb relativa rapidesa. Tothom entén la situació d’excepcionalitat i s’adapta a allò que calgui.
La pandèmia no té res a veure. És més un exercici de resistència: la incertesa viscuda tants mesos, fins a afectar dues festes majors; el canvi constant en la situació i les restriccions; la por i l’esgotament que això provoca en la gent; el difícil equilibri entre la llibertat personal, el risc de salut pública, la dificultat econòmica i la necessitat de tenir espais d’esbarjo per una qüestió de salut mental, després de tants mesos complicats… Organitzar una Festa Major és una feinada immensa de la qual poca gent n’és conscient, però fer-ho en pandèmia és 20 vegades pitjor.
Crec que en ambdós casos vam estar a l’altura, mantenint la nostra identitat, seguint les instruccions dels cossos de seguretat o del Departament de Salut, però adaptant les activitats davant de la necessitat o l’amenaça, i sent conscients que simplement el fet de ser-hi era un acte de resistència o perseverança molt necessitat també per alguns
Han valgut la pena els anys de dedicació?
Sense dubte. Hem tingut moments complicats i molt, molt esgotadors, però davant d’aquests hem fet pinya i els hem tirat endavant. Estic orgullosa de com hem donat resposta a les dificultats que ens hem anat trobant. Mantenint sempre les persones al centre de l’equació i la cultura com a eina de cohesió i suport.
Han estat vuit anys en els quals he tingut més vida pública que privada, més reunions que temps lliure o més decisions compartides que personals, però quan et fiques en un projecte com aquest ja saps que això serà així.
Malgrat les dificultats, jo he gaudit del procés perquè estava treballant per un projecte col•lectiu i personalment m’omple molt. No tothom ho entén. Ni que hi dediquis les vacances o la majoria del teu temps lliure, però això és problema dels altres.
Tanmateix, jo he de dir que em considero afortunada perquè l’equip que hem format durant vuit anys ha fet que tot fluís i tirés endavant independentment de la dificultat.
Però, sobretot, perquè sempre puc comptar amb el suport dels meus pares si alguna reunió s’allargava més del compte o hi havia una urgència de darrera hora o si em passava la setmana de Festa Major gairebé sense aparèixer pel carrer o per casa… Així, tot plegat sempre és més fàcil. Si no, segurament la meitat de coses que he fet al llarg de la vida no les hauria pogut fer.
Cap a on caminarà ara?
Veurem. No he tingut temps encara de notar una descàrrega de temes. Entre el traspàs al nou comitè o l’acompanyament mentre el necessitin, la proximitat de la Festa i la voluntat de tornar a ser més present al meu carrer, on també han aguantat amb paciència els meus vuit anys de presidència, no m’he alliberat de massa temps encara.
En tot cas, els qui em coneixeu sabeu que quieta no em quedaré… Suposo que al setembre tindré més sensació de canvi i serà més fàcil plantejar-me altres projectes.
Podem conèixer alguna cosa de com serà el pregó?
Mmm… No. Espero que tots vingueu a plaça el dia 14 per compartir-lo en directe. Així i tot, suposo que allò que us he anat dient us guia una mica i permet deduir que el pregó estarà centrat en la Festa i les vivències compartides.
Entrevista realitzada per Josep Maria Contel.