Sants-Montjuïc

Durant l'edat mitjana, les terres situades fora de la muralla de la ciutat de Barcelona eren espais d'ús fonamentalment agrícola, i prop de les muralles no es podia edificar perquè les lleis militars de l'època ho prohibien. L'any 1751 es va encomanar la construcció de l'actual castell de Montjuïc, i a la segona meitat del segle XVIII i començament del XIX, amb l'aparició de noves activitats manufactureres, es van produir els primers canvis espectaculars a la zona que actualment ocupa el barri del Poble-sec: l'establiment dels prats d'indianes a les Hortes de Sant Bertran i l'explotació de les pedreres de la muntanya de Montjuïc.

Les muralles medievals de Barcelona es van enderrocar el 1854 i el pla de l'Eixample es va aprovar cinc anys més tard, però encara es va trigar uns anys a edificar a les zones més centrals, pels conflictes i reticències que inicialment va suscitar el projecte de Cerdà. Mentrestant, malgrat les pressions per edificar més enllà de l'antic perímetre emmurallat, es va tenir la possibilitat de fer-ho en aquesta zona del vessant nord de Montjuïc que, tot i ser molt pròxima a l'antic centre, era menys valorada pels seus forts pendents i no havia quedat inclosa en el pla de l'Eixample.

Aquest fet el van aprofitar els propietaris per desenvolupar la urbanització del sector sense les constriccions i estrictes regulacions vigents a les zones compreses dins el pla. A partir del 1858, es van iniciar les parcel·lacions i l'edificació de cases senzilles per a famílies obreres. Van néixer, així, les barriades de la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran, que encara avui constitueixen els tres veïnats diferenciats que integren el Poble-sec, juntament amb el petit nucli de la Satalia.