“Quedan agregados en su totalidad al termino municipal de Barcelona los de Gracia, San Martín de Provensals, Sans, San Andrés de Palomar, San Gervasio de Cassolas y Las Corts”. És el primer article del reial decret signat fa 124 anys per la reina regent que avui dóna nom a l’avinguda que surt de la plaça d’Espanya cap a Montjuïc. La decisió reial posava fi a dècades de disputes entre aquests consistoris del pla de Barcelona, en mans de famílies burgeses locals que no volien perdre el control del seu ajuntament ni pagar els impostos més cars que hi havia a Barcelona. Això és justament el que volia l’Estat, fortament endeutat amb la Guerra de Cuba. L’article quart del decret contempla, però, una harmonització fiscal progressiva de tots els territoris annexionats: “en los diez años siguientes se aumentará la tributación, por décimas partes, hasta unificarla con relación a la población total”.
Sants era una vila lliure des de l’Edat Mitjana, gràcies a les franqueses concedides pel rei, però també estava sotmesa a un cert control i jurisdicció per part del Consell de Cent. El Decret de Nova Planta del 1716 restituí la total autonomia de la vila per tal de restar-li poder a Barcelona. Des de llavors, Sants tenia no només batlle sinó també diversos regidors, escollits entre els notables del poble, com els Cros, els Santomà, els Laporta i altres famílies de terratinents.
Curiosament, l’annexió del 1897 no era el primer cop que Sants s’integrava a Barcelona. El 5 de maig de 1883, el poble de Sants va decidir, amb 2.100 signatures a favor i 1.400 en contra, formar part de la gran ciutat. Hi van influir més, en aquell moment, els industrials i grans cacics locals que tenien més poder a la plaça de Sant Jaume que a la de Víctor Balaguer, on hi havia l’Ajuntament de Sants. Però la pressió popular va fer que el municipi es tornés a declarar independent l’any següent, el 12 de juliol de 1884. Una independència que ja només va durar, doncs, una dotzena d’anys.