Emili Teixidor va néixer a Roda de Ter, Osona, el 1932. Va ser escriptor, pedagog i periodista. I va escriure principalment narrativa infantil i juvenil, amb una trentena de llibres publicats i novel•la per a adults.
Durant els primers anys de la seva formació coincideix amb el poeta Miquel Martí i Pol a l’escola unitària del poble, i s’inicia una amistat que perdurarà al llarg dels anys. Aquests, juntament amb altres joves del poble formen la “Penya Verdaguer”, una mena de grup literari que es reunia setmanalment i que li desperta l’interès per la literatura.
Un cop llicenciat en Magisteri, l’any 1958 es trasllada a Barcelona i juntament amb altres companys funda l’escola Patmos, que sobresurt per la seva línia de renovació pedagògica. Durant aquest període continua la formació acadèmica i estudia les titulacions de Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme.
Va iniciar la seva producció amb diversos títols que han esdevingut clàssics juvenils, com ara Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) i L’ocell de foc (1969).
Per al públic adult va escriure el recull de narrativa Sic transit Glòria Swanson (1979), premi Crítica Serra d’Or, i les novel•les Retrat d’un assassí d’ocells (1988), El Llibre de les Mosques (2000), premi Sant Jordi de novel•la, i la més aclamada de totes, Pa negre (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells, Lletra d’Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada. Continua la seva producció amb les novel•les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010).
Durant la dècada de 1970 va participar en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents. El 1975 comença a dirigir l’editorial Ultramar, una filial de Salvat, i deixa la direcció de l’escola que havia fundat.
Emili Teixidor va escriure una gran quantitat de guions de ràdio i televisió, com ara El vicari d’Olot (1981), un llargmetratge dirigit per Ventura Pons, o les sèries televisives Què vol veure? (1982-84) i Dúplex per llogar (1984). També participa en diverses tertúlies radiofòniques i va col•laborar regularment en revistes de pedagogia i al Diari de Barcelona, l’Avui i El País. A partir de la dècada de 1990 la seva obra es comença a publicar a l’estranger, amb obres traduïdes, a més del castellà, al francès, l’italià i el portuguès.
Va rebre les distincions de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria el 1992 i va ser Doctor Honoris Causa de la Universitat de Vic el 2012.
Emili Teixidor va morir el 19 de juny de 2012.