Sant Gervasi - la Bonanova
L’antic terme de Sant Gervasi de Cassoles estava situat al vessant del Tibidabo, entre la serra i el pla. La seva geografia accidentada per rieres, torrents i turons explica que es mantingués amb una població escassa durant molts anys i que no tingués un nucli potent. El nom prové d’una petita església rural sota l’advocació de sant Gervasi. Pel que fa al topònim Cassoles, s’ha interpretat com una contracció de cases soles. Al segle X formava part del terme de Sarrià, fins que el 1714 va ser declarat municipi autònom. El seu primer ajuntament es va constituir el 1727. El 1897 va ser annexionat a Barcelona.
A mitjan segle XIX Sant Gervasi va ser descobert per la burgesia barcelonesa i hi van començar les primeres urbanitzacions. Propietaris com Mandri o Ganduxer van posar els seus noms a alguns dels carrers que obrien. En uns cinquanta anys va deixar de ser un petit poble camperol i es va convertir en una zona residencial amb antigues cases pairals, vil·les d’estiueig, cases de menestrals, convents i col·legis religiosos, artesans i petits rendistes.
Aquest caràcter es manté encara en bona mesura a la part alta del barri, coneguda com la Bonanova, si bé moltes torres s'han substituït per blocs de pisos d’alt nivell. Alguns dels edificis destacats del barri són el de la Rotonda, el del Frare Blanc i el de Bellesguard, aquest darrer, obra de Gaudí. Altres elements urbans remarcables són el cementiri de Sant Gervasi, els jardins de la Tamarita, dissenyats per Rubió i Tudurí el 1918 en una finca privada i inaugurats com a parc públic el 1994, o l’antiga fàbrica Casacuberta, obra de Josep Domènech i Estapà, rehabilitada i complementada recentment amb un nou edifici com a museu de la ciència.
Sant Gervasi - Galvany
El barri de Sant Gervasi - Galvany ocupa la part baixa de l’antic terme de Sant Gervasi, entre la Diagonal i la ronda del Mig. El nom de Galvany es va popularitzar quan el va adoptar el mercat municipal de la zona, recuperant el de l’antic propietari dels terrenys de l’entorn, Josep Castelló i Galvany. La urbanització del Camp d’en Galvany es va iniciar el 1866. Es tractava d’uns terrenys a tocar del parc d’atraccions Turó Park, posteriorment convertit en jardins el 1934 seguint un projecte de Rubió i Tudurí de l’any 1917.
Aquest jardí, juntament amb el de Monterols i el petit parc de Moragues, són les illes verdes d’un barri de marcat caràcter residencial, combinat amb una important activitat comercial i terciària sobretot en el sector més proper a la Diagonal i en l’eix vertical del carrer de Muntaner. El tren de Sarrià ha estat un dels principals elements d'estructuració i dinamització del barri, encara que el recorregut a cel obert va representar, durant molts anys, un perill important i una barrera urbana. Inaugurat el 1868, va ser electrificat el 1902. Entre el 1925 i el 1929 es va cobrir el traçat entre la plaça de Catalunya i el carrer de Muntaner, fet que va donar lloc a l’aparició de la Via Augusta, actual eix vertebrador transversal del barri.
La tipologia edificatòria predominant al barri és la d’illa tancada, si bé a l’extrem oriental –a les zones de Can Ballescar i Modolell - Can Castelló, a banda i banda de la Via Augusta– es reprodueix el model de blocs aïllats de mitjana alçada característic del barri veí de les Tres Torres.
El Putxet i el Farró
El Putxet és una petita muntanya que s’estén entre Vallcarca i Sant Gervasi. Malgrat que hi ha notícies de l’existència d’una capella al segle XVII, els primers vestigis de poblament s’han de situar cap al 1870, en què es va començar a construir un seguit de torres per a la burgesia, que s’hi traslladava a causa de les condicions urbanes que patia la Barcelona vella. Es tractava d’un dels tres barris, juntament amb els de la Bonanova i Lledó, que integraven el terme municipal de Sant Gervasi el 1879.
Durant molts anys va ser, fonamentalment, un barri d’estiueig, però amb el pas del temps i l’arribada de nous mitjans de transport (el tren de Sarrià el 1863, el metro el 1924, el tramvia…) es va convertir en un lloc de residència habitual. Tal com passava simultàniament a Sarrià o a la Salut, el turó es va poblar de torres, algunes d’estil modernista, com les que perviuen als carrers de Mulet o de Puig-reig. A partir de la segona meitat del segle XX, però, moltes d’aquestes cases es van substituir per pisos. El barri és dominat pel parc creat el 1970 al cim del turó, en uns terrenys cedits per la família Morató.
La part baixa del barri, per sota de la ronda del Mig, correspon al veïnat del Farró, estructurat verticalment entorn dels carrers de Saragossa i de Vallirana. Aquest sector va veure trencada la continuïtat física amb la part baixa del Putxet per l’obertura de la ronda del Mig, que durant decennis ha estat una barrera urbana quasi infranquejable, tant a peu com amb vehicle. Els actuals projectes de reordenació urbana i circulatòria de la ronda entre Balmes i Lesseps permetran permeabilitzar el pas entre les voreres de muntanya i de mar i recuperar l’antiga relació entre ambdues zones.
Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes
Aquest barri s’estén per un ampli territori de la serra de Collserola i comprèn tres zones ben diferenciades. El terme de Vallvidrera, a cavall d’ambdós vessants de Collserola, forma part de Sarrià des que s’hi va agregar, l’any 1890. La seva història va estretament lligada a la de l’església de Santa Maria de Vallvidrera, construïda en estil gòtic tardà entre els anys 1540 i 1587. Un altre edifici destacat és la casa pairal Vil·la Joana, que va ser la darrera residència de mossèn Cinto Verdaguer. El desenvolupament urbà es va produir a partir de la segona meitat del segle XIX. Entre els elements construïts destacables hi ha el pantà de Vallvidrera (1864), actualment en recuperació com a espai de lleure. El 1888 es va construir la carretera d’accés de Vallvidrera al Tibidabo i, el 1902, la carretera de les Aigües, vinculada a l’abastament de la ciutat. El 1901 es va inaugurar el Tramvia Blau, que feia el recorregut des del Tibidabo fins a Vallvidrera i, el 1906, el funicular. L’expansió urbanística de Vallvidrera la va convertir en un indret d’estiueig dels barcelonins. Actualment, Vallvidrera està consolidat com a zona residencial permanent.
Les Planes, que inclou els nuclis diferenciats de Mas Sauró, Mas Guimbau i el Rectoret, se situa al vessant del Vallès de la serra de Collserola. Durant uns anys va ser primordialment un lloc d’estiueig, amb hotels, fonts i els populars berenadors. Al tombant del segle hi va sorgir el primer nucli urbanitzat i, a partir de la segona meitat del segle XX, es va transformar en una barriada humil sense cap ordre. No va ser fins el 1980 que es va aprovar un pla d’actuació urbanística.
El Tibidabo era un lloc d’excursions fins que es va obrir la carretera de l’Arrabassada, el 1888. Aleshores es va iniciar la construcció del parc d’atraccions, de l’Observatori Fabra (1902-1904) i del temple del Sagrat Cor, iniciat l’any 1902 i acabat als anys seixanta. L’any 1992 es va inaugurar la torre de comunicacions de Collserola, obra de Norman Foster. L’any 2000 el parc d’atraccions del Tibidabo va passar a ser propietat de l’Ajuntament. Al seu costat es manté un petit nucli residencial.