J. V. Foix va néixer a Sarrià el 1893. Va ser un poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es definia com a «investigador en poesia».
Fill del pastisser amb més renom del lloc, va estudiar a l’escola pública de la vila on coincideix amb el pintor Josep Obiols amb qui després va mantenir una bona amistat. Va començar la carrera de Dret, però va abandonar els estudis al segon any.
A partir de 1916 es va integrar als grups d’intel•lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l’Hotel Continental, on va conèixer –entre d’altres– els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que el van incorporar a La Revista. En aquests anys, va iniciar una intensa activitat literària, intel•lectual i periodística. Es va interessar per les avantguardes, tant literàries com pictòriques, va presentar les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró, i va traduir i difondre la nova poètica d’avantguarda francesa.
Va començar a publicar abans de la Guerra Civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Va incorporar al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Va col•laborar a les principals revistes catalanes i va destacar com a difusor del nou art d’avantguarda, tant literari com plàstic. Va publicar també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra i el franquisme van aturar el seu treball periodístic.
A la postguerra, Foix es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural i va reprendre el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, es va centrar en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral•lelament, aniria ajudant i col•laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l’art d’avantguarda català. Així, Foix realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M’exalta el nou i m’enamora el vell».
D’entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964).
JV Foix va rebre nombroses distincions al llarg de la seva vida: el Premi Nacional de la Literatura Catalana el 1966, l’any 1973 li és concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, i el 1981, la Medalla d’Or de la Generalitat. Va ser Premi Nacional de las Letras Españolas el 1984 i Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres el 1984.
J. V. Foix va morir al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l’endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys.