Entrevista a Angelo Gil Falcó, carrer de la Torre, 17, Barcelona. 14 de maig de 2021

Senyor Gil, som al carrer de la Torre, davant del mosaic obra de Valerià Cortés, en el qual va col·laborar. Sí, no havia tornat a veure el mosaic des del procés creatiu, l’any 1969.

Expliqui’ns una mica quina és la seva formació. Jo vaig estudiar la carrera de dibuixant projectista a la Escola Industrial. Vaig acabar amb matrícula. Allí ens van ensenyar a fer el disseny en funció de la tècnica. A la carrera, havíem de dibuixar projectes de tota mena: pintura al fresc, vitrall, mosaic, … i en el dibuix ja s’havia de veure la tècnica que era. Cada tècnica mereix un disseny. Per això, visitàvem tallers de ferro forjat, vitrall, mosaic… I jo vaig dir “això és lo meu!”. Però el mosaic, el vaig aprendre a la Llotja, on em vaig matricular a classe de taller de mosaic. El primer professor va ser el Riera, un home gran. Després va a passar a ser el Sabanés, un home jove que treballava a Vitraico.

Jo em vaig interessar per primera vegada pel mosaic en l’època que feia la mili. A la rambla Catalunya cantonada València, hi havia un mosaic que anava a veure. Era pla, sense textures. Estava a un banc. No estic segur que fos València. Aquest va ser el mural que em va fer decantar pel mosaic. Jo vaig néixer al carrer València amb Granados. Pujant el carrer Granados, de seguida, hi havia un taller de mosaics, del Lluis Brú. Un dia, vaig entrar i vaig mirar, veia que treballava el mosaic.

Quina és la seva trajectòria en el món del mosaic? És una mica desastre. La meva carrera és a la inversa de tots els artistes: vaig començar per lo gran. Vaig participar en la creació de quatre murals de mosaic, dos com a col·laborador i dos com a creador. També feia quadres de mosaic, perquè m’agrada. Vaig fer dues exposicions. Amb això em comparo a Modigliani i a Van Gogh perquè cap no hem venut mai un quadre en una exposició! Tinc un quadre de Sant Jordi, a casa. És tamany natural. Vaig fer un sant Jordi sense drac, mirant el futur, amb la llança endarrere. El futur era el drac. Ho hi vaig pensar molt en aquest quadre. I el famós pintor Jordi Alumà se’n va enamorar. Alguns mosaics els tinc a casa, molts han desaparegut. Per a mi, és important la part abstracta. Vaig tractar el tema dels camperols però pensant en el paisatge. A mi m’agrada fer cels. També vaig fer una col·lecció de peixos, una sèrie de caps de cavall i molts dibuixos, era fantasia, m’ho passava canut. Per viure, feia artesania: plafons per jardineres, creus, clauers, coses petites. Vaig vendre molt, tenia un representant. Jo m’he penedit de no haver continuat fent murals però no tenia capacitat de buscar clients.

Una de les coses que em va fer deixar el mosaic de grans dimensions és el que vaig anar sentint contínuament i que em feia punyalades que em mataven. Venia un crític i deia: “Quina paciència!”, sempre igual! Tothom amb la paciència! No, per favor! No es tracta d’això. És un quadre, si vostè veu un mural, una escultura, un vitrall o una pintura dirà: “quina paciència”? Només miraven la paciència, em vaig afartar d’això. D’altra banda, fer grans murals amb la tècnica del mosaic de tessel·les, no ho veig. Es perd massa el temps. Jo m’hi estava mesos. Per a mi, el mural era un quadre, com els que feia a l’oli o amb aquarel·la.

Quins són els altres murals de mosaic que ha fet? Després del mural de la Torre, el Valerià Cortés va fer el mural de Gijón, per l’edifici d’Hisenda i hi vaig col·laborar. Estan representades la Cambra de Comerç i Industria. Hi ha un vaixell i unes cintes d’ordenador d’aquelles èpoques.

També hi ha el mosaic que vaig fer per l’empresa Pingón. Està al carrer Roger de Llúria, pujant a mà esquerra, em sembla que a la cantonada amb Diagonal, o una manzana abans. Hi havia una casa enorme de cadires. És un mural com aquest, es veu des del carrer.

L’hem anat a buscar però no l’hem trobat. Vam trucar a l’empresa de grues torre Pingón, al País Basc. Vam parlar amb el propietari de l’empresa i va comentar que havien marxat de Barcelona i que ara era l’empresa Quevedo que havia reprès el negoci. Del mosaic no en sabia res. Ens va dir que l’empresa de lloguer de grues Quevedo es troba ara al carrer Calàbria. I fins aquí hem pogut investigar.

El mosaic Pingón el vaig fer amb un altre noi, crec recordar que es deia Lluis de cognom, ell va fer el dibuix, però va intervenir molt poc en el que havia de fer jo. Està fet amb tessel·la i rajola. La grua és de rajola vermella. Aquí domina molt el blau, peces quadradetes de gres, duríssimes. Estan posades de cantó.

El quart mosaic era al carrer santa Úrsula, el vaig fer exclusivament jo. Va venir el client directament a mi, un home argentí d’una fàbrica de bosses de viatge. Era una figura de dona amb un nen a la mà, amb el mocador i un avió i bosses de viatge. Era d’aquest estil. Però ha desaparegut. Als anys noranta, l’amo em va telefonar per desmuntar el mosaic perquè es traslladaven. Jo no vaig poder desmuntar-lo perquè estava a l’organització dels Jocs Olímpics, portava l’encesa del peveter, jo sóc arquer i entrenador de tir amb arc.

Sí, ho sabem perquè hem vist que vostè surt a l’Enciclopèdia Catalana com a arquer. Jo sempre he sigut entrenador, ara sóc emèrit.

Com realitzava els seus murals? Els feia sobre planxes, amb el mètode “directe”, no a la inversa, com es fa normalment. Eren taulons independents, ensamblats i collats a la paret amb tacs grans. No posava ciment. M’agradaven els mosaics texturats. Això no es feia gaire en aquella època, utilitzava rajoles, tessel·les i altres materials que trobava. Jo treballava el que en pintura se’n diu puntillisme. Si volia un toc verdós i no trobava tessel·les verdes, posava blava, groga, blava i feia un difuminat, de lluny era verd. Les tessel·les eren del mostrari de les dues empreses principals que treballaven: Vitraico i Plavit. Les més brillants són Plavit. Costaven molt de tallar. La cola per enganxar les peces em va costar molt de trobar. Volia una cola que enganxés més que el ciment. Vaig investigar i vaig anar a la casa Sandoz que estava a la Gran Via, a la façana hi ha unes ceràmiques que són del Cumella. Un especialista em va donar una cola que es diu Warmovil 4. Era una cola blanca que es diluïa amb aigua i no pringava. Quan s’assecava, desapareixia el color, no es notava.

Aquestes últimes setmanes s’han donat casos de murals en vestíbuls particulars que han desaparegut, ja sigui perquè els han tret o recobert. Què creu que aquests murals aporten a la ciutat? Jo no conec molts mosaics. Però gràcies al vostre treball estic veient que hi ha una identitat mosaiquera a Barcelona. Ni jo ho sabia. Està tenint un valor, em sento molt orgullós.

Els anys seixanta i setanta és una època en què es decoren molts vestíbuls particulars amb mosaics o pintures. Quin valor afegit donaven aquestes obres? Això, ara, ja no s’encarregaria mai, costaria una fortuna. No les quatre peles que vaig cobrar jo.

Pensa llavors que estava relacionat amb el preu que pagaven els particulars? No, perquè això s’encarregava com una feina més amb la construcció de l’edifici.

Llavors, hi havia més sensibilitat artística? No, al contrari. És ara que he sentit més interès pel mosaic. A mi, ningú m’ho va lloar, penso que ni la meva família, no hi havia interès ni dels amics ni de ningú. Jo mateix no li vaig donar importància, no he tornat a veure el mosaic de la Torre fins ara! En fer el llibre l’Oscar Dalmau, i sortir aquest mosaic, jo em vaig quedar parat perquè en tots aquests anys ningú ha prestat atenció a això i a res del que he fet. Em va emocionar molt, i ara més, això ja és el súmmum.

Com veu el futur del mosaic a Barcelona? Probablement jo no ho veuré, però penso que aquesta revifalla que esteu fent vosaltres, que és una meravella, farà que joves facin mosaic i potser tornarà a ser art. Tinc molta esperança, el que esteu fent és molt gran. Hi ha tradició

Mosaicos de Angelo Gil Falcó

Con las más rotas piedras del camino
que pisa todo el mundo, ruborosas
de compañía y sangre, pones rosas
en su lugar, alientas al destino.

Juntas unas con otras, semejantes
anónimas, montón de sinsentido
hasta que tú las sacas del olvido
y renaces al orden a que antes

las convocara -¿Quién?- a dar noticia.
El color en su punto, criatura
en el canto coral y la delicia

de único en el todo, obra, hombre.
Gracias a ti revena la ventura
de llamar al recuerdo por su nombre.

Ramón de Garciasol

Més entrevistes a mosaïcistes
Entrevista a Armand Olivé Milian
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Entrevista a Pere Aguadé Vila

Última actualització de la pàgina: 10/7/2024