Entrevista realitzada al Servei d’Arqueologia de Barcelona, el 29 de setembre de 2021

Senyor Maurel, com va arribar al món del mosaic?

La meva arribada al mosaic va ser circumstancial, va ser el que em va començar a divertir. A l’escola Massana, hi havia, dins l’assignatura de procediments murals, la pintura al fresc, l’esgrafiat, el vitrall i el mosaic. A mi, em va cridar allò. Em va començar a interessar, intentant veure aspectes més enllà dels clàssics.

Detall del mosaic de l‘escola Tres Pins. Les peces vermelles són gresols esmaltats.

Quina és la seva formació?

Tinc estudis de l’Escola Massana i Belles Arts. Vaig anar a la Massana pel meu avi que era rellotger, m’ho va recomanar perquè m’agradava dibuixar. Hi vaig entrar, em sembla, amb 15 anys. Hi havia les assignatures artístiques clàssiques, un dels professors n’era el Pau Macià. Però també hi havia la possibilitat de tocar altres especialitats. De fet, hi havia una certa obligació d’anar-les tocant totes al llarg dels anys de carrera, amb l’assignatura de  procediments murals.  A la Massana hi havia una sala immensa, al pis superior, on s’utilitzaven les parets com a murs d’exercicis. Entre els professors que ensenyaven la tècnica, hi havia el Toni Gómez, pels vitralls. Després hi havia el Guillermo Pérez Folch, pels estucs. Ell tenia experiència d’haver treballat per artistes, alguna vegada havia fet coses amb en Macià o en Joan Brossa. A la Massana, vaig començar amb joieria, després vaig fer alguna assignatura de cisellats i repujats, amb el professor Xavier Corberó i Trepat, el pare de l’escultor Xavier Corberó i Olivella. Tot això se’m va allargar una mica més.

Després, em van oferir ser professor. Per això necessitava una titulació. Finalment, em vaig embarcar en Belles Arts. Això passava entre el curs 1978-1979 fins el 1983. Formo part de la primera promoció de llicenciats de Belles Arts de Barcelona, el moment en què les Escoles Superiors de Belles Arts es reconverteixen en facultats universitàries.

Detall del mosaic del col·legi Pare Manyanet de les Corts.

A Belles Arts, de mosaics en feia?

No en feia però hi havia una certa experimentació. En aquella època, el degà, en Jaume Coll i Puig, va intentar potenciar una categoria d’experimentació intel·lectual, donar més profunditat a la creació artística. Suposo que també va influir el fet que era una nova formació universitària i havíem de demostrar que Belles Arts era equiparable a les altres especialitats.

Entre Macià i Maurel, quina mena de col·laboració hi havia?

Un dia, com a alumne, en Macià em va parlar: “hem de fer alguna cosa junts”. Perquè ell ja em veia les intencions i li agradava. Em sembla que en aquella època en Macià em doblava l’edat.  Jo calculo que devia tenir uns 24 o 25 anys i ell devia rondar els 50.

L’any 1967, l’Escola Massana va rebre l’encàrrec del cambril de la basílica de la Mare de Deu de la Mercè. L’encàrrec original el va rebre el pintor Josep Obiols per unes pintures al fresc. L’Obiols va arribar a fer uns esbossos sobre paper, uns projectes pintats, però estava delicat de salut. Al no poder fer-los personalment, es va buscar una tècnica alternativa, el mosaic. Primer, es va fer una prova amb els materials que es fabricaven aquí, amb tessel·les Vitraico i Plavit. El producte Vitraico el va crear el Santiago Padrós, el “diavolo Padrós” com li deien, el que va fer la cúpula del Valle de los Caídos. Després hi havia el producte Plavit, que era la competència. Cada casa devia tenir una carta de 35-40 colors, molt semblants. Però per seguir els colors de les pinzellades dels cartrons de l’Obiols, no n’hi havia prou. Aquests productes es van haver de descartar. Finalment, el material es va demanar a una fàbrica de mosaics artístics de Murano, a Venècia. Primer es van demanar les cartes de colors –amb 400 o 500 colors– a una fàbrica que, em sembla, ja no existeix. I ens van dir que encara se’n podien fer variants. Les tessel·les es venien en bosses per quilos. Això valia una fortuna. Em vull imaginar que com que es tractava de la Mercè, la patrona de Barcelona, i l’escola Massana també fa part d’un patronat, tot plegat, es va fer un esforç.

Detall dels àngels del cambril de la basílica de Nostra Senyora de la Mercè.

Jo vaig arribar en aquest projecte quan s’estava esperant la comanda que s’havia fet a Itàlia. Tornava del servei militar i tenia clar que volia deixar la joieria. Quan va arribar el material, vam fer uns armaris amb calaixets per anar situant cada to, amb la carta de colors ampliada, veiem els matisos que es podien utilitzar. Vaig començar la feina amb dues persones que tenien molta experiència, havien treballat per a Santiago Padrós, en els mosaics de Montserrat dissenyats pel Josep Obiols. Es deien Mosaics Artístics Egara, eren de Terrassa. En Fernando Plaja era l’artista, era sordmut. L’altre era l’Antonio Martínez Ibáñez el que parlava i feia les zones del fons dels mosaics. Primer es van fer els àngels dels laterals del cambril, jo era l’ajudant. Després, per una sèrie de compromisos que tenien, ho van haver de deixar i m’ho van encarregar en a mi. Vaig acabar la resta i, a l’últim, em van ajudar un parell de persones, entre ells la meva dona. De tant en tant, passava en Lluís Güell que era el director de l’Escola Massana. L’Obiols no va arribar a veure el mosaic acabat perquè va morir abans.

El treball es va fer a l’Escola Massana. Es treballava a la inversa, enganxant les tessel·les amb cola blanca sobre paper. Es feia per fragments, com un puzle, intentant que no es veiessin els junts quan es col·locava. Els primers fragments els va col·locar el Plaja i, els últims, l’estucador Guillermo Pérez Folch que citava bans. S’enganxava a la paret amb un morter de calç, això permetia una mica de rectificació en el moment d’encaixar les planxes a la paret.

Quan estàvem fent la ultima part d’aquest cambril, va arribar l’encàrrec dels dos mosaics per l’estació de metro Liceu. Això era al 1968 i s’acabaria al 1969. Els murals es donaven l’esquena, l’únic que tenien al mig era el túnel per on passava el metro. Aquests dos mosaics els vaig fer sobre planxa d’uralita. Es van col·locar no totalment aplacats a la paret sinó amb una mica de separació per evitar possibles humitats. Tots els altres mosaics els vaig fer sempre sobre fusta, normalment aglomerat. Tot i així, allà sempre hi havia problemes d’humitat i d’aigua i em trucaven perquè saltava alguna peça. Finalment, van decidir desmuntar el mosaic. Hi vaig anar a fer les fotos. Primer em van dir que el volien recol·locar a l’estació de metro de Drassanes. Però allà tampoc va poder ser perquè les mides no quadraven. Finalment, el van guardar en un magatzem de l’estació Groc. Allà estaven tots desmuntats amb mantes de protecció.

Plafó de mosaic de l’estació de metro Liceu, avui desaparegut.

Després vam empalmar amb els dos murals dels col·legis del Pare Manyanet, primer el de les Corts i després el de Sant Andreu. A l’escola de les Corts, el director era un home jove que va reformar tot. Vaig poder esplaiar-me amb el mosaic. A Sant Andreu, el mosaic va ser més clàssic, sense massa relleus perquè el director era un home més tranquil.

També vaig fer el mosaic de l’aeroport en col·laboració amb en Macià. El van haver de desmuntar quan van fer aquella reforma del Ricard Bofill, per modernitzar l’aeroport de l’antiga terminal. Va ser quan el Miró va col·locar el seu mural. El meu va ser finançat pel Ministeri de l’Aire. Les últimes noticies que em van arribar es que estava guardat en espera de ser recol·locat en alguna dependència de l’aeroport.

Quan treballava amb el Macià, els encàrrecs li venien a ell o a vostè?

Li arribaven a ell. Jo diria que la majoria d’aquests mosaics van arribar per la via oficial: Patronat de l’Ajuntament, Escola Massana. Les lletres “E.M.” sobre els mosaics volien dir Escola Massana. Tot el que vaig fer amb en Macià, jo ho signava amb majúscules, per evitar la confusió. Ell feia el dibuix, el projecte en gran, sobre paper d’embalar, o similar, amb llapis i li donava color. La part conceptual era d’en Macià. Després, teníem xerrades per saber com ho veiem i, a partir d’aquí, a mi em deixava una interpretació lliure. Ell tenia una manera de ser molt personal que es pot reconèixer. Emprava certs elements que es poden identificar, per exemple, una figura femenina al·legòrica, celestial, entre el concepte religiós i espiritual.

El mosaic del Gran Via Carles III, 41-43, també té aquesta figura femenina celestial. Està signat només “Macià”, el va fer vostè?

No, jo aquest no el vaig fer. Està fet només amb tessel·la, una la tècnica més clàssica.

Detall del mosaic de l’estació de metro Liceu on es veuen les flors vermelles, peces especialment fabricades per Maurel.

Hi ha peces fetes expressament pels mosaics o és material reaprofitat?

Jo he trobat de tot en aquest món, però hi ha algunes peces que me les feia jo. Un cop vaig saber que l’esmalt de les tessel·les de vidre era el mateix que l’esmalt sobre metall de les medalletes, el vaig provar amb un forn, a diferents temperatures. Per exemple, en el mosaic del metro Liceu, vaig fer el globus vermell, l’ocell blanc sobre el fons vermell, la síndria i les flors vermelles. Algunes peces petites les feia sobre rajoles de gres. Quan eren peces grans, buscava alternatives. Per exemple, els cercles vermells del mural de l’escola Tres Pins són gresols de joier esmaltats i el sol i la lluna són plats de testos de ceràmica esmaltats sobre el revés. Volia relleus i contrast entre els materials lluents i mates. Buscant materials, em vaig fer un fart de provar coses. M’havia colat per tot arreu i em donaven les restes de material. Per exemple, per l’Adam i Eva del mosaic de l’escola Tres Pins, vaig fer una busca de materials en funció dels colors de la carnació dels personatges. Els vaig fer amb rajoles refractàries que, segons les cuites, surten més o menys torrades. Per tallar, utilitzava tenalles, però a vegades els esmats no es tallaven bé, depenia del color. En aquelles èpoques, va aparèixer la maquina per tallar rajoles de la casa Rubí. I també utilitzava el sistema clàssic amb el martell de mosaïcista i una cunya. En algun cas, vaig utilitzar pedra i marbre, però no gaire. Els tons eren més limitats.

Detall del mosaic de l’escola Tres Pins amb Eva i Adam.

Després, vaig anar experimentant, barrejava mosaic amb algun altre tipus de tècnica, amb pigments, en format de quadre. Amb els esmalts italians vaig tenir una altra experiència en un lloc que es diu Torreciudad, entre els anys 1971 i 1978. Primer es va fer la capella rodona de la Sagrada Família, amb escenes del Nen Jesús. Després la zona de confessionaris, amb capelles que tenen un gran mural de mosaic al fons. Hi ha la Verge de Loreto, la del Pilar i la de Guadalupe, totes amb un fons amb floretes. Tot està fet amb tessel·les de vidre. Quan em van fer el segon encàrrec, em van dir “le encargamos esta obra però no sabe usted que estuvo a punto de tirarse todo abajo. Nos asustamos porque este material tiene un brillo muy fuerte”. Aquestes tessel·les tenen un to viu, brilla. Quan li van encarregar al fotògraf Francesc Catalá-Roca de fer les fotos, em va demanar si es podia matar algun brillo. I jo, amb cera tova i un pinzellet, anava matisant algun punt. Quan vaig fer els mosaics, no vaig caure que tot allò era de l’Opus… Al final, un arquitecte m’ho va dir.

Senyor Maurel, encara té estudi?

Tinc els restos de material i vaig fent coses per mi. A l’engròs com havia tingut, no. Si algun dia caigués algun encàrrec, ja m’espavilaria.

 

 

Més entrevistes a mosaïcistes
Entrevista a Armand Olivé Milián
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic
El mosaic del carrer de la Torre: un procés creatiu compartit

Última actualització de la pàgina: 14/10/2022