Premià de Dalt, 26 de març de 2025

Elisenda, si et plau, ens pots explicar com arribes al món de la ceràmica?

Vaig començar estudiant a una escola de monges, a Barcelona. Era una escola gratuïta del barri dels meus avis, amb qui vivíem la meva mare i jo. El meu pare es va haver d’exiliar per culpa de la guerra. Ell era un cap important de Ràdio Associació de Catalunya, també era periodista i expert en música. El gener del 1939, quan va veure que la guerra estava perduda, va haver de marxar. Jo havia nascut el 1938 i tenia mesos. Primer, va anar a Argelès-sur-Mer, a França. Després, a Perpinyà fins que, quan van arribar els Alemanys, va entendre que acabaria en un camp de concentració nazi i va espavilar en trobar refugi en algun lloc. Llavors, se’n va anar a Cuba on tenia un cosí germà. Allà, va tenir sort, el van fer director de ràdio Cuba. Però Cuba no li va agradar perquè hi havia el dictador Batista. Aleshores, se’n va anar a Mèxic on estaven tots els seus amics i el president era el Cárdenas. Va tornar a tenir sort, va entrar a formar part de Ràdio Mil, a la secció d’artistes.

El meu pare va tornar a Catalunya l’any 1948; jo el vaig conèixer quan tenia 10 anys. Aleshores, em va treure del col·legi de monges perquè pensava que m’havia de donar una bona educació. Vaig entrar a fer el batxillerat a l’Institut Maragall. En paral·lel, com que veia que m’agradava molt dibuixar –i havia guanyat premis de dibuix–, em va portar a l’escola Massana. Això era l’any 1950. Però, va pensar que de l’art no es viu. Com que a mi sempre m’ha agradat molt llegir, va tenir la idea de portar-me a l’Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona, un cop acabat el batxillerat. Només hi havia 15 places i vaig aprovar l’examen d’entrada a la primera. Eren estudis de tres anys. Anava molt bé perquè estudiava durant el dia i, de set a nou, anava a l’escola Massana que estava al costat. Quan vaig entrar a la Massana, els estudis eren de vuit anys. El primer i el segon –en deien Preparatori–, a part de les classes de dibuix, de geometria, d’història de l’art i tot això, et feien passar per diferents tallers –de retaule, de ceràmica, d’esmalts, de joieria– per saber què ens agradava més. Llavors, al tercer curs, vaig triar ceràmica.

I quins professors tenies a la Massana?

Al principi, vaig tenir el professor Francesc Albors que es cuidava dels cursos de ceràmica de baixa temperatura, perquè el ceramista Josep Llorenç Artigas –que va fundar la secció de ceràmica als anys 40– se n’havia anat a París. Per aquesta raó, al departament de ceràmica sols s’ensenyava la ceràmica de baixa temperatura. El senyor Albors era una persona encantadora. Quan faltaven dos cursos perquè jo acabés els estudis de ceràmica, el senyor Güell –director de la Massana– va convèncer el Llorenç Artigas que tornés a l’escola per a ensenyar la ceràmica d’alta temperatura: el gres i la porcellana. Llavors, el senyor Llorens Artigas va fer construir dos forns de llenya. A un li va posar el nom de Racó i a l’altre Paterna. L’alcalde Porcioles va ser convidat al bateig dels dos forns i a mi em feren l’honor de fer de padrina. Després, amb el temps, van desaparèixer aquests forns. Recordo que es feien fornades que duraven 20 hores i el fum –perquè eren de llenya– sortia per les finestres del carrer Hospital. Un dia, els veïns esverats es van pensar que hi havia foc i ens van enviar els bombers. Van entrar trencant portes i van veure que no hi havia foc, que era una fornada!

Quan estava acabant el curs, em vaig presentar al concurs de la Diputació de Barcelona per al Premi Ciutat de Barcelona de ceràmica. Ja hi havia de dibuix i de pintura, però aquesta va ser la primera convocatòria de ceràmica. Vaig presentar gerros, influenciada per l’Artigas. I vaig guanyar. Eren 25.000 pessetes, s’havien de dedicar a perfeccionar estudis; jo havia de triar el lloc. Sempre m’havia agradat molt la ceràmica sueca, sobretot pel disseny. A la Massana, érem uns líders en esmalts gràcies a l’Artigas, també en torn, però no pas en disseny de peces. Així que vaig anar a Suècia. Vaig estar un any a la Konstfackscolan d’Estocolm. El professor Llorenç Artigas va escriure una carta de recomanació per al Stig Lindberg, el director de la secció de ceràmica. Amb això, no vaig haver de pagar la matrícula, que era caríssima. Em van posar a l’últim curs, on només hi havia cinc o sis alumnes. Quan vaig veure allò… mare de Déu, aquella gent tenia un nivell molt alt! Jo l’únic que els guanyava era en esmalts, però en res més. L’escola era de nou del matí fins les cinc de la tarda, inclús ens donaven dinar gratis. Després, a les sis, tornaven a obrir fins a les nou o les deu per als que volien fer un hobby de ceràmica. I jo m’hi quedava, per poder practicar i posar-me a nivell. I m’hi vaig posar. L’experiència a Suècia va ser molt maca.

Després, Elisenda, vas ser professora a la Massana?

Quan vaig tornar de Suècia, l’any 62, l’Artigas em va dir que volia que jo fos la seva professora auxiliar, becada. Ell ja era gran i tenia ganes de plegar. Jo vaig estar un any dient que no, perquè volia fer la meva obra. Però, al final, vaig dir que ho provaria; era l’any 63. I em va agradar! Va resultar que em vaig identificar amb la docència, em va agradar el contacte amb l’alumnat. Em sembla que, el 1965, el Llorenç Artigas es va jubilar i jo em vaig quedar com a professora titular de ceràmica d’alta temperatura. M’hi vaig quedar fins que em vaig jubilar, el 2003. Sempre he ensenyat els últims cursos, feia 5è i 6è, l’especialitat de gres –el gran foc. Després, l’ensenyament va canviar, van fer períodes de matrícules intensives, llavors eren menys anys però més hores.

El 1969, vaig guanyar una beca de la Fundació Juan March. Les beques eren per fer un treball d’investigació. Jo vaig triar anar al Japó per a estudiar la ceràmica i els ceramistes japonesos. Vaig anar-hi al 1971, amb una altra carta de recomanació de l’Artigas. Ell coneixia molt el Japó i a grans ceramistes com el Shōji Hamada. Vaig fer un viatge fabulós. Amb la Kimi Arada, una alumna japonesa que havia tingut a la Massana, vaig visitar el país. Em va ajudar molt perquè ella coneixia els llocs i les coses. També he de dir que el professor de la classe d’escultura, l’Eudald Serra, coneixia bé el Japó i em va orientar molt. Aquell any que jo vaig ser fora, la Rosa Amorós em va substituir a la Massana ja que era la meva professora auxiliar.

Respecte del mural La rotonda dels transports, el tema que ens porta a fer aquesta entrevista, el teu nom surt entre els autors del mural.

Sí, és cert, però jo no vaig intervenir-hi. Van posar el meu nom sense jo haver participat. Suposo que el van posar perquè jo era professora a la Massana. Deurien pensar: “és professora i ha de ser-hi”. Em vaig quedar parada que volguessin posar el meu nom. Jo només havia ajudat a embalar les peces amb paper de diari per emportar-les, res més. No vaig tocar fang, no vaig fer esmalts, no vaig fer res.

Qui són les altres persones de qui apareix el nom en el mural?

El Francesc Albors és l’autor del disseny. En aquell moment, ell era el professor de ceràmica de baixa temperatura a la Massana, però ell no va treballar el material d’aquest mural, només va fer el dibuix. Aquests ocellets són típics d’ell. La Maria Bofill era la professora auxiliar del Francesc Albors. La Maria i jo havíem estudiat juntes a la Massana i havíem tingut com a professors el Llorenç Artigas i l’Albors. Després, totes dues vam ser auxiliars d’aquests professors però, en el moment de fer el mural de la Rotonda, jo ja era professora titular. EI Manuel del Río era el professor de torn, el Manolo. Tampoc va participar en el mural. Van posar els noms dels tres professors de ceràmica però els qui van fer la feina, van ser els alumnes. Llenas deuria ser una alumna. Sí, la documentalista de la Massana ens ha informat que deuria tractar-se de Maria Mercedes Llenas i, per tant, hi hauria un error en el nom inscrit sobre el mural. Jo he conservat tots els meus diaris de curs com a professora i no he trobat el nom d’aquesta alumna, ni en el diari del curs 1966-7, 1967-8, 1968-9 ni 1969-70, els anys en què es pot haver fet el mural. Jo no la deuria tenir com a alumna, però és possible que l’Albors sí que la tingués. La Carme Llobet també era alumna i surt al meu diari de curs del 1966-7 com a alumna de 5è curs i, al 1967-8, com a alumna de 6è. La Carme és la noia que surt a la foto treballant en el mural, estava a la classe gran de ceràmica de l’antiga escola del carrer Hospital. La foto deuria ser del Gumí, el professor de fotografia que hi havia a la Massana. L’Ester Palomer també era una alumna, surt en el meus diaris de curs.

Saps si aquest mural es va fer a la Manufactura de la Massana?

Sí, segurament. Jo no hi vaig intervenir mai a la Manufactura. Eren encàrrecs que l’Ajuntament feia a l’Escola Massana i llavors els hi pagaven un sou. A mi no em va interessar perquè hi havia restriccions a nivell de la creativitat i del tema, entre d’altres.

Hem trobat una fitxa de manteniment, elaborada per l’ajuntament, on consta que el 1996 es van fer peces noves per al mural de la Rotonda. Saps qui les va fer? El mural és de gres ceràmic, oi?

Sí, són peces de gres refractari. Però no tinc constància d’aquestes peces. La Rosa Amorós també feia alta temperatura, ella era la meva auxiliar en aquell any. Després, va ser professora titular. Les pot haver fet ella.

Hi ha un altre mural de la Massana, a l’Edifici Barcino del carrer Tuset, 20-24, on també surt el teu nom juntament amb el de l’Albors. Tu hi vas participar?

És cert, van posar el meu nom, però jo tampoc no hi vaig intervenir. Jo no m’identificava amb aquest tipus d’obra. Jo feia la meva. Precisament, a l’altre costat del carrer Tuset, hi havia el Banc Ibèric. El 1968, em van encarregar un mural. Allò va ser obra meva, s’intitula El diner i les seves fonts. Un mural de 14 metres de llargada. Després d’uns anys, el Banc Ibèric va passar a ser el Banc Central. Quan va tancar, l’espai va ser transformat en un bar cafè i el mural encara hi era. Al cap d’uns anys, vaig voler ensenyar el mural a uns amics i ja no hi era! El local era una arroceria i el mural havia desaparegut.

Tens altres murals a Barcelona?

N’hi ha un a la capella del col·legi sant Josep de les Mares Carmelites Missioneres, al carrer del Montseny, a Gràcia. Es diu La Creu. Crec que encara existeix. També vaig fer un mural per a l’oficina de la Caixa de la plaça del Centre, anomenat El rusc de les Corts. Ha desaparegut. N’hi havia un altre al Banc Condal de la via Laietana que va passar a ser un edifici de la Generalitat. El mural estava al voltant de l’ascensor. També ha desaparegut.

Fora de Barcelona, hi havia un mural titulat l’Esforç, a la Caixa del Crèdit per l’Habitatge, a Lleida. L’entitat va passar a ser la Caixa dels Pirineus i després s’ho va quedar la Caixa. Quan vaig anar a fer-ne una foto, el mural havia desaparegut. El director de l’agència em va dir que quan van agafar el local, el mural ja no hi era. En canvi el mural anomenat La porta… i al darrera què? sí que existeix perquè el vaig donar al Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni que es troba a Vilafamés. També vaig fer passadors de porta per l’edifici nou de l’Aliança, també han desaparegut. Sort que me’n queda un que vaig fer de més. I n’hi havia un a Tortosa, anomenat Mediterrània, un mural que va guanyar la medalla d’or al concurs de Faenza, a Itàlia, el 1973. La Caixa me’l va comprar per a una oficina i ara m’han dit que no hi és. És increïble.

De fet, la tècnica del mural ceràmic havia estat per a mi un tema d’expressió personal molt important. No sols en feia, també vaig crear –a la secció de ceràmica de l’Escola Massana– un seminari sobre ceràmica mural. El vaig incloure al 5è curs de l’any 1984 i va durar fins el 2003, any de la meva jubilació. També el vaig poder exercir quan la universitat de Haifa (Israel) em va invitar a fer una master class durant el juny de 1990, dedicada a la ceràmica mural. De retorn a l’Escola Massana, vaig escriure “El mural ceràmic d’autor”. L’escola em va demanar d’escriure una memòria com a proposta d’un crèdit de “Ceràmica arquitectònica i disseny ceràmic en els revestiments, paviments i estructures” per incloure’l en el 4t curs de taller de ceràmica, a partir de 1990. L’any 1991, l’escola em va demanar d’escriure un projecte sobre una opció de “Disseny ceràmic industrial” i encara, l’any 2000, em van demanar una monografia sobre “Els plantejaments pedagògics per una escola de ceràmica arquetípica”. També vaig pensar que faltava crear una classe que expliqués la història de la ceràmica per poder-la incloure com a seminari a impartir en el 5è i darrer curs de la classe de ceràmica. La proposta presentada a la direcció va ser acceptada i es va començar a impartir l’any 1995 fins el 2003. La proposta també va interessar l’Escola Groc -de formació professional de grau superior- de Barcelona qui em va invitar a impartir una classe magistral l’any 1998, cosa que vaig acceptar perquè la meva docència a la Massana no es veia perjudicada en absolut.

Per acabar, Elisenda, què penses de l’art del mural avui dia?

Quan feia murals, sempre em queixava, tot i estar contenta que els arquitectes em cridessin. Pensava: fixa’t, tenen un espai buit i pensen en omplir-lo amb un mural de ceràmica. Però, a mi m’hagués agradat treballar en col·laboració, com feien els de la Bauhaus. L’arquitecte i els artesans feien un conjunt i elaboraven la peça o la idea de l’obra en col·laboració, comentaven, parlaven i era un estira-i-arronsa, això era maco. Aquí no, al final l’arquitecte et cridava perquè tenia un espai blanc i podia anar-hi un mural. La feina era teva d’adaptar la teva peça en aquell espai.

Més informació
ELISENDA SALA PONSA. Elisenda Sala Ponsa [En línia].
ELISENDA SALA PONSA. Taula rodona sobre els 50 anys del meu mural Catalunya [En línia].
ELISENDA SALA PONSA (2025). Fang a les mans. ARC editorial.
FUNDACIÓ JUAN MARCH. Elisenda Sala [En línia].
GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA. Elisenda Sala i Ponsa [En línia].

Més entrevistes
Entrevista a Jesús-Àngel Prieto
Entrevista a Mariona Rifà i Jaume Rulduà
Entrevista a Rosa Sugrañes i Josep Cantacorps
Entrevista a Pere Aguadé
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Angelo Gil Falcó
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Armand Olivé Milian

Última actualització de la pàgina: 17/9/2025