Entrevistes a artistes
Entrevista a Pere Aguadé Vila
Entrevista realitzada a Barcelona, barri d’Horta, el 6 de juny de 2024
Pere, explica’ns on som i quina és la teva relació amb en Jordi Aguadé.
Jo soc el Pere Aguadé, fill del Jordi Aguadé, i som al taller on va començar el pare l’any 1950. Ara, aquí hi conservo el petit taller del pare, també tenim el showroom i el despatx. Aquest taller se’ns va quedar petit, llavors fa uns 12 anys vaig trobar un altre local, un espai més diàfan. El nou taller el tenim a cinc minuts d’aquí.
Digue’m Pere, com arribes a aquest món de la ceràmica i quina és la teva trajectòria. Del Jordi Aguadé en coneixem moltes coses, però de tu, no tantes.
A veure, és una mica accidental. Abans, hi havia un taller molt gran, hi treballaven 45 persones entre les quals les meves dues germanes i el meu germà. Jo no hi era, estava estudiant electrònica, res a veure. Llavors, el 1989 hi va haver una reestructuració i van tancar el taller gran. Es va quedar el pare amb el Juan, un treballador que havia tingut tota la vida. Va entrar al taller quan jo vaig néixer, fa 59 anys. Jo anava a treballar al taller a les tardes, per ajudar i treure’m algun caleró. A mi m’agradava i el Juan sempre em deia, “Pere, perquè no t’hi quedes al taller?” i al final el Juan em va enganxar! No vaig acabar d’estudiar, tampoc és que m’agradés molt. Total, que llavors em vaig quedar al taller, amb el pare i el Juan. I bé, a poc a poc vam anar creixent una miqueta i aquí estic encara.
Primer ens dedicàvem a botigues de regals de noces. A Vinçon vam vendre moltíssim. Llavors va arribar un moment que això es va acabar. Els clients que més coneixia em van dir que la gent buscava un producte més barat. Aquí érem sis o set persones treballant i vam passar de tenir feina a tenir-ne molt poca. I vaig dir, miraré restaurants. Hi havia un restaurant que era el Racó de Can Fabas a Sant Celoni, del Santi Santamaria, un gran cuiner i una gran persona. Llavors el Santi venia al taller i li deia al pare “Jordi, hauríem de fer això així” i jo els deia “Que això no es pot fer!”. “Bueno, tu intenta”. Va ser molt divertit i molt enriquidor. I així vam començar. El Santi ens va ajudar molt. El fet de fer plats per a restaurants de tres estrelles -després va tenir dos restaurants més, l’Evo i el Santceloni de Madrid- em va obrir moltes portes. I ara només fem plats per a restaurants i hotels. Tot ho fem personalitzat, creem el logo amb un tampó del client. Els esmalts són naturals, es veu fet a mà i de quilòmetre zero. I de moment molt bé, molta feina.
El pare va continuar fent els seus gerros i les seves coses. Ens ajudava molt, al principi. I fins als 95 anys -ell es va morir als 96, l’any 2021- anava decorant ceràmica, al taller que li havíem muntat aquí, al costat de casa. Es va morir quasi, quasi decorant.
I dins de tota aquesta història quin lloc té el mural ceràmic?
Clar, jo això justament és el que he viscut menys. Quan el pare va fer molts plafons era l’època bona, amb el meu tiet, el Joan Vila Grau. També havia fet alguns dibuixos la Mariona Lluch, la dona del joier Aureli Bisbe, del grup de La Cantonada. Formaven part del grup La Cantonada l’Aureli Bisbe, el pintor Joan Vila Grau, l’arquitecte Jordi Bonet, el decorador Jordi Vilanova que tenia una botiga a la ronda General Mitre i el pare. Jo això ho veia quan, a la tarda, arribava i anava a veure el pare i la meva germana, però no ho vaig viure directament. Sí sé que en van fer molts de murals i s’ho van passar molt bé.
Perquè, llavors, com es feien aquestes col·laboracions? Qui rebia l’encàrrec?
Era molt maco perquè el Jordi Bonet deia “Tinc un encàrrec dels senyors X, volen fer una casa”. Llavors, a més d’ell, entrava en el projecte el Jordi Vilanova com a interiorista, el Jordi Aguadé i el Joan Vila Grau per fer plafons. Els encàrrecs venien per la botiga o a través del Jordi Bonet i llavors anaven entrant tots, inclús l’Aureli Bisbe havia fet coses amb ceràmica. En aquell moment, era molt trencador, tot i que ningú mai els hi va fer cas. Però va ser en aquella època, que no hi havia res i tot era gris, quan van fer unes coses espectaculars. Viatjaven molt junts, anaven sempre cap al nord d’Europa, agafaven idees, llavors es reunien, feien sopars i reien, però feien feina.
Aquests murals realitzats amb rajoles seriades també es produïen aquí, al taller?
Sí, són les rajoles del model Lorca. Això és de fa temps. Et diria que no ho he vist fer. També hi havia els models Clepsidra, Basalt, Barcino.
Hi ha plafons que estan signats Aguadé i Vila Grau, però n’hi ha que estan signats només amb el nom del teu pare, com aquest plafó del carrer Petritxol.
Sí, a Petritxol, n’hi ha molts de plafonets. Això és de les primeres coses que va fer el pare, les va fer sol. Són els oficis. No tots són d’ell, però. Normalment signa amb les inicials JA. A mi m’agrada molt aquesta firma. Era més per a les nines o la vaixella que sortia del taller. Els plafons sempre els signava Jordi Aguadé, el nom sencer. Normalment sí que signaven, tant si ho fes el pare sol, ho fes amb el Joan Vila o ho fes amb la Mariona Lluch. El plafó del carrer Ganduxer està signat Joan Vila Grau, Jordi Aguadé i el logo de La Cantonada, com el plafó de la ronda General Mitre, el que estava justa davant de la botiga del Jordi Vilanova. Els murals del Col·legi de Metges i el de l’Edifici Migjorn també són d’ells.
A banda de la producció de plafons i vaixella, també es feien nines?
Sí. Aquesta producció va ser un boom. Això també, jo ho vaig veure molt al final. Van ser molt importants pel taller, les nines. Al taller eren 45 persones, llavors uns feien les nines, els altres feien els plafons. És curiós, però se’n van fer moltíssimes. Amics meus em deien “Els meus avis tenen una nina del teu pare!”. També el van copiar moltíssim. Imagina’t, en aquella època només hi havia les peces de Lladró i les nines del pare, que no tenen res a veure. El pare va fer aquestes nines amb una personalitat molt concreta i va tenir èxit. Se’n van vendre amb l’ajuda de la botiga del Jordi Vilanova i també a la botiga del carrer Muntaner que es deia Terrissa; a tota Espanya es van vendre molt.
A més, es venien jocs de cafè. Les vaixelles eren amb flors i colors, no eren de color gris. En aquella època això no es veia aquí a Espanya. Van trencar motllos, van fer coses que ara encara s’aguantarien. En aquell moment, era potser una mica avançat en el temps. El seu mirall eren els països nòrdics i allà tota la vida han estat uns cracks.
Pere, quina és la teva visió de les arts aplicades dins d’aquesta ciutat?
Et parlaré de ceràmica, no de mosaics ni de plafons. Ara mateix està molt de moda. Està ple de tallers de ceràmica. Els meus clients, que són restauradors, la valoren molt més que fa tres o quatre anys, no gaire més. El fet a mà, la proximitat, allò natural. Per què ho valora el restaurador? Perquè el comensal ho valora. I això ens va molt bé perquè tenim molta feina. Després de la pandèmia tots nosaltres hem valorat més el que tenim a casa i com la tenim. Ens vam estar molt de temps a dins de casa, això que és normal als països nòrdics perquè fa tant de fred i és fosc a les quatre de la tarda. Ells tenen les cases impecables. I aquí, com que sortim més al carrer, no. Després de la pandèmia, vam notar que ens preguntaven si veníem a particulars. La gent ens diu: “Tenim Ikea, i clar, ho té tothom”. Els que fan mobiliari també m’ho han dit que la gent s’ha abocat més a tenir la casa una mica més arreglada. Això abans no passava.
El tema de plafons i mosaics, jo crec que això està mort. Hi va haver una època dels anys 70, que a part del pare, n’hi havia molts més. Però ara n’hi ha quatre. Jo crec que els arquitectes no valoren poder posar un plafó o un mosaic a l’edifici. No ho entenc perquè, en canvi, el particular, el restaurador sí que ho valora. Ara no està de moda, potser tornarà. En els edificis públics s’ha acabat, també. Si en posen, els artistes han de ser molt famosos. És una pena perquè ara es fan coses fantàstiques.
Jo et diria que si vols saber més dels murals del Joan Vila Grau i del Jordi Aguadé has d’anar a parlar amb el meu cosí, en Jordi Vila. És un tio encantador i t’explicarà mil històries més del seu pare i veuràs el taller on feia els vitralls.
Fantàstic! Així ho farem. Moltes gràcies!
Més informació
AGUADÉ CERÀMICA. Aguadé. [En línia].
BATIK. (1978). “Joan Aguadé”. Batik. Panorama general de las artes. Arte, diseño, arquitectura, n°44, p.41.
AGUADÉ I CLOS, J. (2003). L’art del fang i el foc: discurs d’ingrés de l’acadèmic electe i·lm. sr. Jordi Aguadé i Clos llegit al saló d’actes de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el dia 21 de maig de 2003. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
CERÀMICA (1982). “Jordi Aguadé”. Cerámica. Revista trimestral de arte y ciencia de la cerámica, nº14, p.56-57.
CORREDOR-MATHEOS, J. (1971). “Los murales cerámicos de Aguadé y Vila Grau”. Separata de la Revista T. A., Temas de Arquitectura y Urbanismo, nº143.
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (16/11/2021). Jordi Aguadé Clos [En línia].
MUSEU DE CERÀMICA (2008). Els Segles XX i XXI a les col·leccions del Museu de Ceràmica de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona Institut de Cultura.
REIAL ACADÈMIA CATALANA DE BELLES ARTS DE SANT JORDI. Aguadé i Clos, Jordi [En línia].
TERRACOTA MUSEU DE CERÀMICA DE LA BISBAL D’EMPORDÀ. MNACTEC. Jordi Aguadé. L’obra i l’empremta. Exposició virtual [En línia].
VÉLEZ, P. (1999). La Cantonada: 1960-1975. Art civil i art sacre. Barcelona: Enciclopedia Catalana.
Més entrevistes
Entrevista a Armand Olivé Milian
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Angelo Gil Falcó
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Última actualització de la pàgina: 10/7/2024