Entrevistes a artistes
Entrevista a Rosa Sugrañes i Josep Cantacorps
Entrevista realitzada a Cerdanyola del Vallès, l’11 de juny de 2024
Des de El mosaic del meu barri contactem amb l’empresa Rosa Gres arran de l’estudi del gran mural que es troba al carrer del Comte d’Urgell, 121-123. Observant-lo bé, ens vam adonar que hi havia, al mig de les rajoles de color fosc, una de més clara i això no semblava una casualitat. Engrandint la foto a l’ordinador, vam aconseguir llegir la inscripció Gres Catalán. El nom d’aquesta empresa desapareguda ens va portar al web de l’actual empresa Rosa Gres, a la qual vam escriure. I quina gran sorpresa en rebre una resposta de la Marta Sugrañes dient que l’autora del mural era la seva mare, Elisa Arimany!
Rosa, explica’ns quin és el teu vincle amb l’Elisa Arimany i on ens trobem.
Rosa: Jo soc la Rosa Sugrañes Arimany, la filla gran de l’Elisa Arimany i germana de la Marta Sugrañes. Som a l’empresa Rosa Gres, a la seu de Cerdanyola del Vallès.
Quina és la relació entre l’Elisa Arimany i Gres Catalán?
Rosa: Als anys 50, la família Sugrañes del meu pare tenia unes fàbriques de totxos i teules a Calaf, l’empresa es deia Cerámica Viuda de I. Sugrañes. “I” per Isidro que era el meu avi, ell va morir el 1952, quan el meu pare, en Ramón, tenia 22 anys. Llavors, la seva vídua Rosa es va fer càrrec de l’empresa. Amb el meu pare, eren quatre germans. En Ramón venia els productes. En un dels viatges, va arribar a Sant Vicenç de Castellet on hi havia un magatzem de material de la construcció, propietat de Salvador Arimany, el pare de la meva mare. L’Elisa estava allí, l’ajudava a fer factures. Així es van conèixer els meus pares. Es van casar l’any 1956. Amb els cèntims del Salvador Arimany, el meu pare va comprar el terreny de Cerdanyola, on som ara i, l’any 1959, va construir-hi una fàbrica. Al principi, també era de totxos. El negoci va créixer i, a Cerdanyola, es van fer dues fàbriques més, un magatzem i un edifici d’oficines.
Gres Catalán és una empresa que van fundar pel meu pare i els seus tres germans l‘any 1971. Inicialment, a Calaf, es va construir una fàbrica de gres premsat. A Cerdanyola, l’any 1973, el meu pare va construir una fàbrica de gres extrusionat. Gres Catalán va ser un èxit. Tothom la coneixia. El meu pare va voler exportar als Estats Units i jo me’n vaig anar allà per vendre les rajoles, l’any 1980. Vam obrir botigues a Barcelona i vam crear l’empresa Comercial de Cerámicas Reunidas (CCR). Vam ser un dels primers en fer plafons publicitaris enormes als carrers amb campanyes d’intriga. Recordo que hi havia un plafó tot negre amb una poma. No posava res més. Al cap de dues setmanes, apareixia el missatge “CCR, una ceràmica temptació”. Als anys 70, això era molt innovador. El meu pare es va atrevir a importar ceràmica d’Itàlia, quan aquí a Espanya se’n fabricava molta. Ell creia que el disseny era diferent perquè era creat per artistes. Va tenir molt d’èxit. La visió de negoci del meu pare, diferent de la dels germans, el va portar a separar-se de l’empresa. Els tres germans es van quedar amb el que hi havia a Calaf, amb la marca Gres Catalán i amb CCR. El meu pare es va quedar amb les fàbriques de Cerdanyola.
Llavors, el 1986, vam crear l’empresa Rosa Gres, inspirada en el nom de la mare del Ramón. També vam crear Catalonia Ceramic, són les botigues distribuïdores del material que fabriquem. Després de vicissituds, el 2009, la producció es va traslladar a una nova fàbrica a Tarragona, tot conservant la seu de Cerdanyola. [L’empresa Gres Catalán va tancar definitivament l’any 2013 i, amb ella, l’empresa CCR].
En quin moment l’Elisa Arimany comença a crear murals?
Rosa: Quan ella era petita dibuixava i pintava. Es va casar i, entre el 1957 i el 1963, va tenir cinc fills. És clar, estava molt ocupada. Però quan l’últim fill va anar al col·legi tot el dia, ella va dir que es dedicaria a allò seu. I se’n va anar a l’Escola Massana per aprendre ceràmica. Paral·lelament, el meu pare va decidir deixar de fer totxos, perquè hi havia molta competència. Va fer un producte de més qualitat i valor afegit, va començar a fer rajoles esmaltades. La meva mare, que ja havia anat a l’Escola Massana, sabia molt d’esmalts i va ajudar al laboratori. Això era als inicis dels 70. Eren uns anys de molta investigació. Però després, a ella se li va ocórrer fer murals artístics amb les rajoles industrials.
Aleshores, a les instal·lacions de Cerdanyola hi havia una fàbrica vella de dues plantes de la qual només s’utilitzava el pis de baix. Al pis de dalt, la meva mare va instal·lar un estudi, tenia uns 3.000 metres quadrats. Ella hi va posar un forn petit. Agafava les rajoles industrials, les pintava amb els seus esmalts i les posava al seu forn. O sigui, la rajola estava feta amb una màquina, però pintada a mà. Després, va fer murals que no eren amb rajoles industrials, sinó que feia ella les peces de ceràmica, era tot fet a mà.
O sigui, hi va haver tres tipus de creacions: murals amb rajoles 100% industrials col·locades de manera artística, rajoles industrials pintades a mà per ella i peces de ceràmica fetes i pintades a mà per ella?
Rosa: Sí. Ella tenia dues facetes com a artista. La primera com a ceramista. Quan feia servir rajoles industrials, ho feia per ajudar el meu pare i l’empresa. Ella era artista i tenia molta creativitat. O sigui, els murals eren per donar qualitat artística a unes rajoles industrials. Però, lo seu era fer escultures, la seva segona faceta. Ella ho tenia separat, eren motivacions diferents. De fet, a la monografia que la família hem publicat, només hi hem posat les escultures. Ara ens agradaria fer un altre llibre, només dels murals.
Ens traslladem de les instal·lacions de Cerdanyola a l’estudi on la família Sugrañes ha recol·locat les obres d’Elisa Arimany després que, el 2023, el taller fos desmantellat amb la venda del terreny. Ens hi trobem amb el Josep Cantacorps, el seu fidel col·laborador.
Josep, de quan data la teva col·laboració amb l’Elisa Arimany?
Josep: De tota la vida.
Com vas conèixer l’Elisa?
Rosa: Disculpa, Josep, deixeu-me que faci una introducció. El pare del Josep, el Martí Cantacorps, era el comptable del meu pare. Quan el meu pare va venir a Cerdanyola a construir la fàbrica, es va adonar que necessitàvem un lloc per viure. Va fer una caseta al costat de la fàbrica, de dos pisos. Nosaltres vivíem a dalt i els Cantacorps vivien a baix. Allà vivien els pares, set germans i els avis; 11 persones. I, al pis de dalt que era més petit, érem cinc fills, els pares i la Lluïsa, una noia que ens ajudava.
Josep: De petits, el pare de la Rosa ens venia a buscar amb la moto al col·legi. Hi havia una relació molt de família. Quan hi havia alguna festa o era el seu sant, jo li feia uns dibuixos, unes historietes. Llavors, quan jo vaig ser més gran em va dir “Tu que ets mig artista passaràs amb l’Elisa que vol muntar un taller de ceràmica i fer coses artístiques. I el teu germà bessó cap a les oficines”. I va ser quan vaig començar la col·laboració amb l’Elisa, als estius. Jo tenia 12 o 13 anys. La vaig ajudar a muntar el taller. Ella va començar a preparar els esmalts. Va dissenyar figuretes. Va conèixer el Salvador Mañosa, un artista d’aquí que va col·laborar amb ella uns anys. Des de llavors, vaig treballar amb ella fins…que es va morir. Ella venia al taller portant carpetes de dibuixos al bolso, tenia ple d’idees i quan es posava a treballar era feliç.
Josep, tu també vas anar a la Massana?
Josep: Vaig anar a l’Escola Industrial de Sabadell. A la Massana, hi vaig anar dos o tres mesos. Era jovenet, anava a Barcelona, em perdia per allà. Em feia por anar a l’escola i ho vaig deixar.
M’agradaria que comentéssim algunes fotos de murals que atribuïm a l’Elisa Arimany per la semblança estilística que hi ha amb el mural del carrer del Comte d’Urgell. En cap altre mural que coneixem apareix el nom Gres Catalán.
Josep: L’Elisa no firmava, normalment. Li encarregaven un mural, ella el dissenyava, el feia i el col·locaven uns altres. Ella se’n despreocupava de la firma. També és excepcional haver trobat una rajola amb el nom Gres Catalán.
El mural del carrer del Bruc, 72-74
Josep: Està a la Mutualitat de Catalunya i Balears, a l’entrada d’un pàrquing. És un mural que va quedar molt bé. Té peces fetes a mà, com els escuts, i peces industrials com les cantoneres, que ella tallava a trossets. [Hem sabut, posteriorment a l’entrevista, que aquest mural ha desaparegut arran d’una reforma de l’edifici].
El mural de la columna de la Clínica del Pilar
Josep: La verge és la Mare del Déu del Pilar, està feta a mà i la resta amb peces industrials retallades. És com les figures que feia, es comercialitzaven sota la marca Elisa. Cerámica artística. A la Clínica del Pilar també hi havia un taulell d’uns 3 o 4 metres, allà on hi havia la recepció. A la millor ja no hi és.
Rosa: Aquests murals són un encàrrec de l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot. Ell era familiar del Pau Gil Serra, el que va finançar l’hospital de Sant Pau. Leopoldo va conèixer la meva mare a Cerdanyola, on tenia una masia. Li van encantar els seus murals i, com que ell s’especialitzava en hospitals i era molt religiós, li va encarregar murals per decorar les capelles. Van fer moltes col·laboracions.
La capella de la parròquia de Santa Agnès. No hem trobat cap informació sobre la seva autoria però les peces cilíndriques s’assemblen a les de la Clínica del Pilar.
Josep: Sí, és de l’Elisa. Feta el 1980.
El mural de l’antic centre comercial Mercaodeon
Josep: Aquest és com el del carrer Comte d’Urgell. L’Elisa feia el disseny i a partir d’aquí uns altres l’executaven. [Aquest mural també ha desaparegut arran d’una reforma.] També hi ha un mural a l’hospital de Sant Pau, encarregat pel Leopoldo. No sé on és, a la millor en alguna capella. N’hi ha un altre a la clínica de Nostra Senyora del Remei, a l’entrada del pàrquing i a la capella. També tenim fotos d’un mural a la façana del restaurant Tritó, a Barcelona.
Quins altres murals de l’Elisa destacaríeu?
Rosa: A Cerdanyola, la meva mare va fer els murals de les façanes de l’ajuntament. La primera façana és de l’any 1972 feta en col·laboració amb el Joan Gardy Artigas. Les altres són d’èpoques posteriors. També va fer el mural del pavelló municipal Can Xarau i l’escultura que hi ha al davant.
Josep: Les peces del centre del mural del pavelló són molt gruixudes. Per coure-les, vam estar com una setmana perquè no rebentessin. També hi la plaça d’España de Melilla, amb els escuts esculpits a mà i el paviment de la plaça. És de l’any 1992. Hi ha el conjunt de murals de l’església de les Esclavas del Sagrado Corazón de València que no hem aconseguit localitzar. Hi havia el paviment de la plaça de Sant Ramon, a Cerdanyola, però el van treure. També hi ha murals a Calaf.
Rosa: La meva mare va fer murals per a la fàbrica de Cerdanyola, per al menjador i per a la façana d’Iberia Tiles, les instal·lacions que tenim a Miami. Quan jo tenia 22 anys, me’n vaig anar a viure als Estats Units, on encara hi visc. Me’n vaig cuidar molt de promocionar l’obra de la meva mare allà, tot i que no estic en el món de l’art. Em vaig involucrar amb galeristes, amb museus, vam fer moltes coses als Estats Units, principalment escultura. La meva mare va exposar una escultura al Socrates Park de Nova York el 1992, té escultures al campus de Miami de la Florida International University, una altra a la University of Miami i a col·leccions privades.
També hi ha una escultura a Atlanta?
Rosa: Sí. Després de les olimpíades del 92, un grup del món de la cultura de Barcelona va proposar a la ciutat d’Atlanta, que rebia les olimpíades del 96, d’instal·lar-hi escultures. S’inspiraven en la iniciativa de Barcelona que havia encarregat escultures a una sèrie d’artistes estatunidencs, com la cara de Lichtenstein i moltes altres. Maria Lluïsa Borràs va ser comissionada de presentar el projecte i el van acceptar. Van agafar sis artistes: el Manuel Álvarez, l’Elisa Arimany, el Joan Gardy Artigas, el Robert Llimós, l’Enric Pladevall i el Xavier Medina-Campeny. L’escultura de la meva mare es va instal·lar davant del Capitoli d’Atlanta. Són cinc anelles olímpiques, però quadrades i de mides diferents. Perquè ella deia que els continents no tenen la mateixa superfície ni importància. Va fabricar l’escultura allà. S’hi va estar dos o tres mesos. No sé com se’n van sortir amb l’anglès! Llavors, els organitzadors d’Atlanta van buscar cases per allotjar els artistes i els van donar un cotxe.
Rosa, què en penses d’aquesta col·laboració avui dia entre l’arquitectura i l’escultura, les arts plàstiques?
Rosa: Jo visc a Miami i des de l’any 1994 estic en el Consell Cultural. És un grup de ciutadans que gestionem els cèntims que l’ajuntament dona per l’art. Al comtat de Miami-Dade, hi ha una llei que diu que tots els edificis que són públics, o que estan en un terreny que la ciutat ha cedit, han de gastar el 3% amb art. Llavors, per a cada edifici es reuneix un panell d’experts i es publica un concurs d’artistes. Des de fa uns deu anys, hem aconseguit que l’arquitecte inclogui les creacions artístiques en el moment de dissenyar el projecte. I, doncs, al Dade Cultural Arts Center de Miami, que és com el Liceu, el paviment és una obra feta per un artista, les baranes per un altre i el teló de la sala de concert també. Allà, la col·laboració es fa abans de començar a construir l’edifici i els artistes hi estan involucrats.
Més informació
324CAT (8/1/2013). L’empresa de ceràmica Gres Catalan tanca definitivament després d’anys d’ajustos [En línia].
ABADIA DE MONTSERRAT (2017). Elisa Arimany. La força d’una idea. Museu de Montserrat, del 17 de febrer a l’11 de juny 2017. Montserrat: Abadia de Montserrat.
ASSOCIACIÓ CERAMISTES DE CATALUNYA. Elisa Arimany [En línia].
BATIK (1978). “Elisa Arimany”. Batik. Panorama general de las artes. Arte, diseño, arquitectura, n°44, p. 54-55.
CERDANYOLA AL DIA (30/11/2023). Mor Elisa Arimany, l’artista contemporània més rellevant de Cerdanyola [En línia].
DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Mapes de Patrimoni Cultural. Gres Catalán, Calonge de Segarra [En línia].
FUNDACIÓ VILA CASAS. Elisa Arimany [En línia].
MAS PARÉS, J. (2020). Història de Calaf (capítol Els anys 60). Calaf: Ajuntament de Calaf [En línia].
MATA I RIU, T. (17/02/2017). “El compromís artístic d´Elisa Arimany puja a Montserrat”. Regió 7 [En línia].
REIAL ACADÈMIA CATALANA DE BELLES ARTS DE SANT JORDI. Elisa Arimany i Brosa [En línia].
ROSA GRES. Historia de la familia [En línia].
SUGRAÑES, M. ed. (2021). Elisa Arimany. Obra 1977-2009. Barcelona: M. Sugrañes.
VIDAL, D. (9/7/1975). “Cerámica para que la ciudad sea más habitable. Elisa Arimany presenta treinta cuatro murales de gres, hoy, en Manresa”. Tele/eXpres, nº17.
Més entrevistes
Entrevista a Armand Olivé Milian
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Angelo Gil Falcó
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Entrevista a Pere Aguadé
Entrevista a Mariona Rifà i Jaume Rulduà
Última actualització de la pàgina: 25/10/2024