EDIFICI
El nucli original de can Fargas, també coneguda com Mas Pujol, és la torre medieval que se situa actualment al centre de l’edifici. Fou construïda a finals del segle XI, moment de forta inestabilitat social i política en què es construïren torres defensives al pla de Barcelona.
Al segle XIII la torre assumí la forma d’un mas fortificat, com ho fan pensar, entre d’altres, les pintures murals policromes de la última planta. Durant els segles XV i XVI, l’edifici fou subjecte a diverses modificacions que el transformaren en masia. Com en altres casos, sovint aquestes masies esdevingueren segones residències de l’oligarquia barcelonina.
Al segle XVII es realitzà una gran transformació amb la construcció del cos principal de la masia, donant-li la fesomia actual. En aquest moment es produeix una separació física en la organització de la masia centrant els espais de producció en la planta baixa i separant la zona residencial en les plantes superiors. Les excavacions arqueològiques han posat en manifest que entre el XVIII i la primera meitat del segle XX hi havia una activitat de producció vinícola, segurament ja existent en el segle XVII i fases d’ocupació prèvia.
La última gran fase de transformació de la masia consistí en un canvi que la portarà a convertir-se, únicament, en un lloc de residència benestant. D’aquest moment daten els espais enjardinats que encara avui envolten la masia.
A mitjans del segle XIX, Montserrat de Casanovas heretà d’aquesta propietat, fins aleshores anomenada “Mas Pujol” segons el nom d’antics propietaris. El nom actual de la masia, i del barri, venen donats quan la heretera es casà amb Pere Fargas, descendent d’una família d’industrials.
Època: segle XI
Estil: romànic
Ús original: militar
Font de la informació:
SERRA MOLINOS, J. (2010). Can Fargas. Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2009, p.56-59.
TRIAY OLIVES, V. (2016). “Can Fargas”. Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2014, p.62-67.
GENERALITAT DE CATALUNYA. Direcció General del Patrimoni Cultural. Cercador del Patrimoni Arquitectònic. Torre de Can Fargas [En línia].
AJUNTAMENT DE BARCELONA. Portal d’Informació Urbanística. Can Fargas [En línia].
Context geogràfic del barri
Aquest barri pertany avui al districte d’Horta-Guinardó, però no sempre ha estat així. Fins al 1897, moment en què Barcelona començà a annexionar els municipis del pla de Barcelona, pertanyia al terme de Sant Andreu del Palomar, encara que es situava en la zona d’influència del municipi d’Horta. Geogràficament era una zona travessada per rieres i torrents que baixaven de la serra de Collserola. El curs d’aigua més important era la riera d’Horta, alimentada per cursos d’aigua més petits, que corria paral·lelament al riu Besòs fins a desembocar al mar. Tenia una gran importància pel municipi d’Horta tant pel conreu com per la peita indústria (bugaderia, pelleria, tèxtil, bòbiles, etc.). Des de l’edat mitjana aquesta abundància d’aigua també havia propiciat l’assentament de masies al llarg del seu curs, com per exemple la de Can Fargas, i l’establiment de residències de la noblesa i l’alta burgesia barcelonina. Avui, la riera no és visible ja que corre pel subsòl de la ciutat.
El procés d’urbanització
A finals del segle XIX es començaren a parcel·lar les terres dels masos d’Horta. Els processos urbanitzadors dels antics camps de conreu i terreny de les masies es duren a terme a iniciativa dels mateixos propietaris. La urbanització de les terres dels dos terratinents més importants, can Fargas i can Pujolet, foren l’origen del barri de la Font d’en Fargas. Al 1912 Montserrat de Casanovas i el seu marit presentaren a l’Ajuntament de Barcelona un projecte de parcel·lació de les seves terres per crear una ciutat-jardí. En aquell moment l’eix del passeig de la Font d’en Fargas ja era obert i a partir dels inicis del segle XX s’havien començat a construir les primeres torres a prop de la carretera d’Horta (avui passeig de Maragall) així com les primeres cases en parcel·les més petites, en zones de muntanya i de més difícil accés. La primera referència al barri data de 1905; llavors existien pocs carrers i no estaven asfaltats, quan plovia es transformaven en torrents o fangars. La urbanització va trigar molts anys en completar-se i va costar moltes lluites veïnals. La causa de l’abandó per part de l’administració municipal era que en urbanitzar el sector no s’havien cedit els vials a l’Ajuntament, i per això es negava a fer una despesa important en els terrenys d’un altre propietari.
Després de la guerra civil molts d’aquells veïns benestants de les torres més grans, ja no van tornar i amb els anys moltes cases es van transformar en escoles, després en llars d’avis i d’altres van caure per aixecar-hi pisos d’un cert nivell econòmic, ja que la tranquil·litat i la sensació encara de ser a la muntanya, es van transformar en un valor afegit.
Última actualització de la pàgina: 1/10/2018