(Foto: Servei d'Arqueologia)
EDIFICI
Es tracta de la primera torre que es va construir al passeig de la Font d’en Fargas. Una fotografia de l’any 1905 mostra que la casa ja existia. Va pertànyer sempre a la família Giol encara que hagi tingut usos diversos. Constitueix un exemple típic de torre d’estiueig.
Època: anterior a 1905, segons una fotografia de l’època
Arquitecte: Guillem Busquets
Estil: Modernista
Ús original: residencial
Font de la informació:
AJUNTAMENT DE BARCELONA. Portal d’Informació Urbanística. Casa Giol [En línia].
1ALMERICH, P., GIMÉNEZ, C., MORROS, T. (2008). Font d’en Fargues. Gènesi, història i records d’un barri en 100 anys. Ajuntament de Barcelona, Districte d’Horta-Guinardó, Arxiu Municipal.
L’estiueig
“L’estiueig va ser un concepte completament diferent al del turisme que després es va introduir a la nostra societat, a partir dels anys 1960 amb el creixent econòmic i l’anomenada societat del benestar i, també diferent al concepte de descans de la residència d’estiu de l’antiga noblesa o de l’alta burgesia.
El trasllat de la noblesa en època estival cap a les residències d’esbarjo que posseïen en indrets més frescos i tranquils en plena natura, era un privilegi molt antic només de les classes benestants, noblesa i propietaris de la terra. Des del segle XIX, l’alta aristocràcia europea es podia permetre el luxe de passar temporades en zones amb atractius paisatgístics on podien també fer activitats lúdiques d’acord amb la seva classe social a la Costa Blava, Montecarlo, Niça, Baden-Baden, etc.
Al llarg del segle XIX, a la ciutat de Barcelona es produeix un ritme creixent d’industrialització que comporta efectes d’increment de la població, transformació del teixit social i econòmic, moviments socials obreristes, moviments anticlericals, prosperitat per a la burgesia, etc. A Catalunya a partir de l’últim terç del segle XIX i fins als vint, una burgesia industrial enriquida viu una vida de luxe amb tota mena d’elements distintius de la seva classe: cotxes, cases amb elements decoratius i artístics del més alt nivell, entreteniments glamurosos, indumentària d’última moda… i sobretot l’element d’esbarjo a la casa d’estiueig en zones adients per a la seva classe social amb tot el que hi anava associat.
A més, la burgesia i els professionals liberals de classe mitjana passa l’estiu, és a dir estiueja, en una segona residència, però més a la vora de la ciutat. Sobretot la classe urbana barcelonina s’escampa poc a poc en indrets no gaire lluny de la ciutat i que tenien tota la bona comunicació que podia tenir el territori a l’època. Segons el poder adquisitiu de la família, la casa podia ser de lloguer o de propietat. A partir de l’arribada d’aquests habitants de temporada, molts propietaris de terrenys rurals van començar a construir-hi casetes amb jardí al darrer per llogar-les als estiuejants. El fet de trobar un lloc on any rere any es retrobaven les mateixes famílies amb les quals s’establia un bon lligam de relacions va impulsar la formació de les colònies estiuenques que s’animaven a anar cada any al mateix lloc i es proposaven obtenir la seva torre o xalet.”1
Última actualització de la pàgina: 31/8/2020