El mosaic del meu barri

MOSAIC
Descripció: paviment de la nau de l’església. Mosaic de gres ceràmic realitzat amb peces de forma quadrangular. Es tracta d’una decoració a mode de catifa amb un fons llis de color groc clar. El passadís que porta a l’altar està decorat amb creus de color marró, vermell, verd i groc clar flanquejades per una banda amb quadrats de color marró, blanc i verd. La sanefa perimetral està composta per un motiu de cordó geomètric de la mateix gamma cromàtica.
Època: 1932-1940, any de construcció de l’edifici
Autor: la gamma cromàtica suggereix que es pot tractar del fabricant Pujol i Bausis
Font de la informació: equip de redacció de l’Inventari participatiu – El mosaic del meu barri

EDIFICI
Al 1932, l’arquitecte Josep Domènech Mansana elabora el projecte de l’església i es comença la construcció. Amb l’inici de la Guerra Civil les obres s’aturen i reprenen al 1939, acabant el gros de la construcció de l’edifici un any després per finalment concloure la construcció a finals dels anys seixanta. La façana principal té influència de l’arquitectura escandinava mentre que l’interior és neoclàssic, decorat amb pintures policromes.
Arquitecte: Josep Domènech Mansana
Època: 1932-1940.
Estil: exterior: arquitectura nòrdica; interior: neoclàssic
Ús original: religiós

Font de la informació:
AJUNTAMENT DE BARCELONA. Portal d’Informació Urbanística. Església de Santa Tereseta [En línia].
GENERALITAT DE CATALUNYA. Direcció General del Patrimoni Cultural. Cercador del Patrimoni Arquitectònic. Parròquia de Santa Teresa del Nen Jesús [En línia].

MÉS INFORMACIÓ
AJUNTAMENT DE BARCELONA. Repositori Obert de Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona. Església de Santa Tereseta [En línia].

ITINERARI 4 – Tècniques musives: un recorregut per Gràcia
Punt 1 de l’itinerari

Breu introducció sobre les tècniques musives
Els orígens del mosaic clàssic -entès com a mosaic de tessel·les- remunten a l’època hel·lenística, encara que podríem recular fins al tercer mil·lenni a.C. per trobar les primeres mostres de revestiments decoratius parietals a Mesopotàmia. En època romana, Vitruvi i Plini descriuen amb detall els diferents tipus de revestiments de sòl, entre ells l’opus tessellatum -compost de peces en forma de petits cubs-, l’opus sectile –realitzat amb peces de formes variades en funció del motiu- o l’opus signinum -compost de fragments trencats de ceràmica barrejats amb un morter de calç-, entre d’altres. En època bizantina es perfeccionen els mosaics parietals de pasta vítria.

Hem d’esperar fins al segle XIX per veure l’aparició de noves tècniques musives o de revestiments decoratius. Les innovacions tecnològiques sobrevingudes amb la Revolució Industrial, iniciada al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX, arriben aviat al camp de la construcció, on els progressos de la indústria exigeixen noves infraestructures. Es descobreixen nous materials i tècniques: el ciment, patentat al 1824 a Anglaterra com a “ciment Portland”, portarà vint-i-set anys després a la fabricació de les primeres rajoles hidràuliques, al sud de França. El desenvolupament de noves premses i forns portarà a creació del mosaic de gres ceràmic, com el mosaic Nolla produït a Espanya o el mosaic “incrustat al foc”. En aquesta època de descobertes i assajos, van aparèixer també les rajoles de cartó pedra i el trencadís.

El segle XX veurà una diversificació de tècniques i materials, portant el mosaic cap a una vesant més estandarditzada. És així com als anys 1960 trobem els primers revestiments de façana en Gresite, una variant industrial del mosaic de tessel·les de pasta vítria.

El mosaic de gres ceràmic: mosaics Nolla i Pujol i Bausis
El mosaic de gres per a pavimentació d’interiors va ser impulsat per l’industrial de Reus Miguel Nolla, amb la seva fàbrica de Meliana, València, des de 1860. El model de producció es va basar en el gres de tipus anglès que en el seu moment va suposar una gran innovació tècnica i va tenir una repercussió comercial important. Els paviments ceràmics de gres o “gresificats” van ser fabricats  a partir d’un tipus de pasta d’argiles i altres materials que poden ser cuits a altes temperatures fins a la seva vitrificació, que li conferien molta duresa, compacitat i impermeabilitat. Nolla es va distingir per fabricar peces monocromes i bicromes de petit format acolorides en tota la massa de la peça. Els motius dels seus mosaics solien ser dissenys de formes geomètriques que s’anaven repetint per bé que el repertori es va diversificar.

La qualitat tècnica del mosaic de gres sumat a la seva uniformitat cromàtica va afavorir el seu ús massiu en l’arquitectura de Barcelona a partir de la dècada de 1880 i va poder competir davant la implantació creixent del mosaic hidràulic. La important casa de ceràmica industrial del Modernisme Pujol i Bausis es va especialitzar a partir de les primeres dècades del segle XX en la producció de petites rajoles de gres que van oferir noves opcions de disseny en paviments i parets.

Les altes prestacions que oferia el gres anomenat Nolla en termes de resistència i d’uniformitat cromàtica i dimensional de les peces fa que se’l consideri un precedent del gres porcellànic actual, l’ús del qual es generalitza, tant per a paviments d’interiors com per a espais exteriors de gran trànsit a partir de la dècada de 1990.

Última actualització de la pàgina: 14/4/2023