Barcelona, 1925-2012
Advocat, periodista, historiador i referent indiscutible del catalanisme polític conservador, va ser diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984) i regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1987-1990) per Convergència Democràtica de Catalunya. Ell mateix es definia com una persona "transversal i amiga de totes les ideologies sense perdre la pròpia identitat". Germà de l'historiador de l'art Joan Ainaud (1919-1995), tots dos eren fills del pedagog i artista Manuel Ainaud, figura clau en l'empenta cultural catalanista de principis del segle XX, i néts de la periodista, escriptora i feminista Carme Karr.
Va ser un estudiós de la biografia d'alguns dels personatges més emblemàtics del catalanisme, com ara Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Enric Prat de la Riba, i la seva obra sempre va girar al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. De la seva extensa bibliografia es pot destacar: Prat de la Riba, home de govern (1973), Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya (1980), Francesc Cambó (1992), El llibre negre de Catalunya (1996) o Ministres catalans a Madrid: de Ferran VII a José María Aznar (1996).
Entre altres condecoracions, Ainaud de Lasarte va rebre el premi Ramon d'Alòs-Moner de l'IEC (1970), el premi Reynals de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona per Prat de la Riba, home de govern (1972), el Premi d'Honor Lluís Carulla (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d'Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d'Or de la Generalitat (2012).
