By neighbourhoods

“No, no: no té res a veure el nostre Paral·lel amb Montmartre. Montmartre és insolent i ric: és el barri més ric de París, el que rendeix més. Montmartre és per als senyors, per als aventurers, per als prínceps destronats, per als nord-americans.
El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.
No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera, quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.”

“La pedrera era dins la Creueta del Coll, la muntanya que tancava Vallcarca i la separava de la Vall d’Hebron. La dinamita l’havia cisellada i per les roques rebentades ens havíem enfilat davant l’estupefacció dels veïns. La muntanya va ser l’inici a l’escalada d’alguns dels nois més prometedors del barri; per a tots, un centre d’aventures. Dins la Creueta hi havia un munt de secrets: una cova que mai no vam poder traspassar, l’immens barranc per on sempre es perdia el Freddy, un estany que buidàvem regularment de granotes i capgrossos, les dunes de sorra abandonades que ens servien per jugar a rugbi i les ruïnes, que donaven directament al passeig. Al costat mateix, un escultor havia construït un estrany pessebre de pedra, de mida natural, amb motius gaudinians. De fet, Gaudí i els seus seguidors eren presents per tot el barri, com si haguessin volgut continuar l’obra del Parc Güell, poc inspirats, francament."

“En un principio había habido pugna, afanes desmedidos, por entrar a trabajar en la ANSA, aquello era una ganga. Recomendaciones del cura, del brigada de la Guardia Civil, instancias. Una vez dentro la ganga ya no era tal ganga. Trabajar como en todas partes. Nadie regala el jornal, ni las empresas pequeñas ni las grandes. Hay que sudarlo. Muchos lo hacían por la vivienda, los rascacielos junto al Paseo.”

“Del passeig de Gràcia fins a Pedralbes, la Diagonal és un passeig aristocràtic. N’és sense proposar-s’ho, perquè n’ha d’ésser, per innata condició. Entre aquest tros de la Diagonal i el passeig de Gràcia hi ha aquesta diferència: el passeig de Gràcia fa senyor; la Diagonal és senyora per essència i potència. Si és veritat que Barcelona hi han senyors de debò, deuen viure en aquest tros de la Diagonal.”

“Hi ha un cafè a la cantonada / acabat en un mirall / que emmiralla mitja, / mitja plaça del Raspall. / L’última cançó gitana / i una alba de cap-per-vall / de festa han vestit la plaça: / no et conec, plaça Raspall! / L’avi encén el caliquenyo, / la sota mata el cavall, / passa un núvol, saps què penso? / M’has ben mort, plaça Raspall!”

“El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d’escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l’ambient dels vuitanta i s’assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d’una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acaba la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que canviés la sort...”

“En fin, por caminos desusados, por atajos y sendas encubiertas, partieron Roque, don Quijote y Sancho con otros seis escuderos a Barcelona. Llegaron a su playa la víspera de San Juan, en la noche, y abrazando Roque a don Quijote y a Sancho, a quien dio los diez escudos prometidos, que hasta entonces no se los había dado, los dejó, con mil ofrecimientos que de la una a la otra parte se hicieron. (...) Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; perecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Riudera, que en la Mancha había visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes, que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua; dentro sonaban clarines, trompetas y chirimías, que cerca y lejos llevaban el aire de suaves y belicosos acentos. Comenzaron a moverse y a hacer un modo de escaramuza por las sosegadas aguas, correspondiéndoles casi al mismo modo infinitos caballeros que de la ciudad sobre hermosos caballos y con vistosas libreas salían. Los soldados de las galeras disparaban infinita artillería, a quien respondían los que estaban en las murallas y fuertes de la ciudad, y la artillería gruesa con espantoso estruendo rompía los vientos, a quien respondían los cañones de crujía de las galeras. El mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro, solo tal vez turbio del humo de la artillería, parece que iba infundiendo y engendrando gusto súbito en todas las gentes. No podía imaginar Sancho cómo pudiesen tener tantos pies aquellos bultos que por el mar se movían.”

“Com vibra aquest país! Els doctors metges, que jo he hagut de consultar i que creia no tenien cap notícia del meu nom, m’han fet un cas singular quan se són enterats de qui era. Vaig anar a cobrar una lletra a cal Banquer Valls i Vicent; i a la caixa el jove qui pagava me besà la mà, dient que m’havia conegut pel retrat, i me suplica que entri a saludar la seva família. Son pare no hi era, però un oncle seu m’acull amb grans cortesies i resulta que té tots els meus llibres, que en sap poesies de memòria i que, al fer un dia de camp prop d’un pi, té costum de recitar-hi El Pi de Formentor. Això és un banquer!
Ahir me visitar en Ruyra i Oms, qui es troba molt aplanat. El poemet que li estampen serà una delícia.
Ahir també férem una excursió poètica al poble de Sant Genís dels Agudells, acompanyant-m’hi en Carner, en Ferrà i el fill d’en Martí Folguera.”

“1.Tothom n’ha sentides dir / d’aquest gran senyor Gaudí / 2.que cada hora –no s’hi val!– / fa una cosa genial / 3. i no deixa viure en pau / l’home savi ni el babau. / 4. Ell alçava amb ferro vell / l’alta gàbia d’en Güell. / 5. Arma un temple a Sant Martí / que mai més no tindrà fi. / 6. Ningú diu de can Calvet / que no fa calor ni fred. / 7. En un Parc posa En Gaudí / l’Orient a l’estil d’ací. / 8. La gran Seu dels mallorquins, / esbotzà de part de dins. / 9. Amb la cada d’En Batlló / burxa el neci espectador / 10. i amb la casa d’en Milà es pot dir que el va aixafar...”

“Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l’ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d’Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.”