By neighbourhoods

“El tren procedent de Mataró va entrar a l’estació de França a les 8:34, amb quatre minuts de retard. Es va aturar a la via u, esbufegant i llençant un vapor dens i brut en totes direccions que creava una boira densa de l’interior de la qual sortien els passatgers.
Un d’aquests passatgers no era gaire alt i anava vestit amb un lleuger vestit de lli de color cru, corbata de llaç, gorra de quadres i botes còmodes per caminar pel camp. Duia un bigoti abundant i una barba molt ben retallada, en punta. Tenia cinquanta anys justos, mirava directament amb ulls tendres i fràgils, caminava amb una certa fatxenderia, potser per compensar la seva curta alçada, i es deia Francesc Ferrer i Guàrdia.
Li va sortir al pas un jove, més alt i prim que ell, de vestit fosc de ciutat i de moviments continguts que semblava que dissimulaven una energia desbordant que fàcilment podia convertir-se en violència. Era Miquel Villalobos Moreno, un col·laborador del pedagog.
Els dos homes es van parlar primer amb una mirada d’intel·ligència. Les ninetes van fer un ball dedicat a dos homes que es van aturar molt a prop d’ells. L’un, amb ulleres, buscava a les butxaques de la jaqueta alguna cosa que no trobava. L’altre, alt i cepat, amb cara de pagès, badava llegint, potser lletrejant, les inscripcions que ostentava la locomotora. Eren policies, sens dubte.”

“Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sant del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic –el continent negre, en va Freud– que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador.”

“De llevant a ponent, tots els deixants / són rastres de perfum que tonifiquen, / i un cop de vent mescla el fonoll marí / amb la menta de bosc, el fenc madur / amb la suau fragància de les roses. / Compacta com un vi, la solitud / se’ns pobla de records que els anys mantenen / en un racó exquisit de la memòria. / I així creixem, hereus d’un culte antic / que gronxola l’aroma i el misteri / en un sol gest ritual i solemne.”

“Algú potser, anys a tenir, dirà / un per un tots els noms de les ciutats / i en cada nom s’hi sentirà el batec / d’una sola i magnífica cadència, / perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol / i el seu ritme el compassen les onades. / Algú potser es perdrà per uns carrers / desconeguts, i de sobte, amb sorpresa, / una rialla, un gest, unes paraules / que no entendrà li amoixaran el cor / i es sentirà davant de casa seva”

“No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encén i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.” 

“Despuntava rosa una alba, i la falda de Montjuïc, / baixet volava una guatlla, cercant lloc per fer el seu niu. / I tornant de les altures, s’aturà prop d’una font, / on les aigües li cantaven hospitalàries cançons. / Decidí quedar-s’hi sempre, decidí fer allí el seu món, / manantial i ocell passaren a fer història en aquest lloc."

“La música és sempre una drecera. / Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria / la granota oliosa del meu oncle. / Porta la sigla de La Maquinista. / Jo li duia el dinar / al taller de les màquines de tren. / Assegut vora seu li feia companyia / en aquell descampat d’herbotes i ferralla...”

“En los bancos del mirados las pareas de novios se arrullaban al atardecer. Para ir de la pensión a la torre de mis tíos o al Club de Tenis La Salud solía bajar hasta la plaza Lesseps, dejando atrás una academia de música en cuyo portal siempre había unas muchachas muy formales y espigadas, con carpetas y fundas de violín, y luego en Lesseps torcía a la izquierda (creo que aún existían edificios de media plaza), pasaba frente la tintorería donde a veces convalecía mi “príncipe de Gales” y un poco más allá me sumergía en la luz caliente y en el olor a aceite frito de una churrería, para luego seguir por la Travessera de Dalt y empalmar, pasada la calle Escorial, con la avenida Verge de Montserrat…”

“Què és la vida? Quin fi té l’existència? / Com s’omple el buit del nàixer al morir? / De nostre pas pel món, quina és la vida / que no la trob en mi? / Si dins mi vull mirar, només que cendres / del foc d’abans hi queden en mon pit; / i si hi cerc l’esperit que m’animava, / no hi sé trobar el camí…”

“Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglésias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.” 

“I la dona que amb dos telers vells i algunes lliures de seda comprada a fiar havia començat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador a amo, s’enginyà per a comprar-ne de mecànics, llogà una quadra a Sants i, fent pactes amb lo propietari de la casa que continuaven habitant en lo carrer de Sant Pere Més Baix, per a què les dues botiguetes los fes un magatzem, amb lo fi de traslladar-hi amb més amplitud lo despatx que tenien en l’entresòl, animà al seu marit per a començar la segona etapa del seu treball, que, amb sa intel·ligència, sa activitat i no escassejant les privacions de tota mena, en pocs anys los donà per resultat fer-los amos d’una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals i de la que compraren a en Corominas, quan aquest se féu bolsista, i de tres o quatre cases a Barcelona, entre les que s’hi comptava la que vivien, que engrandiren amb la del costat per a fer-ne de dues una, ja que ambdós tenien la il·lusió de viure i morir a on s’havien casat, a on havia nascut lo seu fill i a on se feren los començaments de la seva fortuna.”