By neighbourhoods

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”

“Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.
Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.”