By neighbourhoods

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. / (Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; / sota els flandes / i els melis / sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll / Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells / —que són de tants colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.”

“Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.
Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del metro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostres del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de portar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.”

“La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues del país, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per a un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles als establiments que en venen.”

“A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava i encara conserva l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.”

“Devia tenir jo deu anys, ben just. / Només havia ensumat llimones verdes / i durs mugrons / de mare jove, entresuats, / acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar / a la pedrera de flairoses herbes punxegudes, / tifes seques i mosques metàl·liques), / s’acabava la paret de l’hospital. / Allí, / contra aquell mur de déu i pedra, / els afusellaven.

De primer / –jo em sabia els detalls de memòria– / se sentiria un borinot, el camió / que sorgia del no-res; després, / en passar per davant de casa, / on el carrer s’empinava tot d’una, / canviaria de marxa, estossegaria, / faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable / inexistent; jo me l’omplia / fent baixar els condemnats, empenyent-los, / arrenglerant-los, invocant la mort.

El so / alhora sec i tombejant de la descàrrega / m’obligava a mossegar el coixí. El camió, / ara carrer avall, / partia veloçment, en el sentit de l’alba, / rere els esperits.

Aquell matí / tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell /per terra, fosques taques al mur; / incomprensible, vermellós fanguissar / damunt el nostre camí de cada dia. / Miràvem tot allò, / ens buscàvem els ulls, / ens vèiem –recordo– / ferotges, separats, envellits. On érem?”

“Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.”