Gràcia

Gràcia era un petit nucli de població pagesa que celebrava el patronatge agrícola de Sant Isidre el 15 de maig. Al començament del s. XIX rep un important flux d’artesans, obrers i petits comerciants. Si al cens de 1828 eren poc més de tres mil habitants, al de 1875 ja eren gairebé seixanta-dos mil.

Així, la Vila de Gràcia passa a celebrar la seva festivitat al voltant del 15 d’agost, tot i que no és clar si el nou patrocini és el de la Mare de Déu d’Agost (celebrada el dia 15) o el de Sant Roc (del dia 16). L’historiador Francesc Curet en fa referència per primera vegada a "L'any 1817 (...)  data memorable en els annals de Gràcia, perquè assenyala l'inici de la Festa Major gracienca en la diada de l'Assumpta"^[1].

La festa es va consolidant i perdent el seu caire religiós amb la implicació de les nombroses entitats obreres i lúdiques (com els ateneus i les societats de ball). Els primers anys, els jocs i els balls tradicionals són els protagonistes. Els jocs de sortija a peu i a cavall, juntament amb les bandes que tocaven el contrapàs, el Ball de deus, el llevant de taula o el Ball de Serrallonga congregaven els graciencs i les gracienques als carrers que a poc a poc comencen a aixecar envelats^[2]. El 1850, amb la proclamació de Gràcia com a “Vila”, es guarneix per primer cop una façana, la de l’Ajuntament.

Els guarniments apareixen a la segona meitat del s. XIX, quan les societats com La Amistad Graciense, Bella Hortensia, o el Centro Graciense vesteixen els seus jardins per a la celebració. I, més tard, ja són arcs de brancatge els que donen la benvinguda als carrers més populars. El 1877 tenen notícia per primer cop d’un concurs de guarniments de les botigues. Però no serà fins als anys 20 del segle passat que el districte premia els millors treballs. Els guarniments són cada any més laboriosos i imaginatius i les cròniques parlen de “gairebé tots” els carrers guarnits, i destaquen Francesc Giner (Culebra), Llibertat, Martínez de la Rosa (Estrella), Montmany, el Carrer Major i la Travessera de Gràcia.

A poc a poc es van afegint altres activitats com els berenars amb els populars jocs infantils de trencar l’olla o les “cucanyes”, els espectacles de titelles i els conta contes al carrer, els Xiquets de Valls que aixequen castells, el globus que s’eleva a la Rambla del Prat i els Jocs Florals (al final del segle l’Ateneu Gracienc els impulsa i l’any 1896 és president del jurat Mossèn Jacint Verdaguer).

La major complexitat d’aquest fa que els veïns i les veïnes s’organitzin i l’any 1935 l’Associació d’Industrials i Comerciants de Gràcia crea el Comitè de Fires i Festes de Gràcia que convoca un concurs de cartells i un seguit de festivals benèfics. L’any següent neix la Federació de Comissions de Festes de l’Eix-Vila de Gràcia, tot i que la Guerra Civil fa que el pressupost destinat sigui emprat per construir refugis antiaeris.

Amb el final del conflicte bèl·lic, les autoritats recuperen la festa cívica amb el control de programes i publicacions que són en castellà. És als guarniments de setanta carrers i cinc places on el poble troba la manera d’expressar-se fent sàtira de la repressió que viuen. Es viu una època daurada per la festa.

Al final dels anys 70, i en plena decadència amb només 5 carrers guarnits, els petits envelats donen pas a grans espectacles gratuïts promoguts per les associacions de veïns i les assemblees de música i d’actors.

L’arribada de la democràcia suposa un nou canvi i seran els veïns qui impulsaran la festa retrobant els seus valors originals: la solidaritat, el veïnatge, la tradició... essent el punt àlgid de la vida associativa i participativa. El 1997 va ser declarada d’interès nacional i s’ha convertit en un esdeveniment a la ciutat que atrau centenars de turistes.

Per més informació podeu consultar la secció d'enllaços, corresponents a algunes institucions i equipaments del districte.