Hi ha una àmplia tradició del pensament que ha afirmat el poder de la veritat contra la inconsistència de les aparences, assignant un lloc d’empobriment de l’experiència a aquelles activitats que es vinculen al que és superficial, a l’espectacle. Voldríem introduir una certa dissensió contra aquesta mena d’higiene espectral, per afirmar —seguint Bachelard— que «no es comprendrà bé la doctrina de la imaginació material fins que no s’hagi restablert l’equilibri entre les experiències i els espectacles». 

Si el treball de l’art no és tant el de la denúncia com el de la imaginació, construir una escena per a aquestes realitats inexistents, que no tenen imatge, que no tenen cos, que no tenen veu, aleshores, com s’aconsegueix donar aparença a una cosa que no en té, fer-la visible? Per què és tan important que les aparences no acabin sent descartades? 

Des de diverses imatges, en particular aquelles considerades «impures», voldríem fer algunes preguntes a les formes de la mirada, la creació d’imatges contemporànies i la seva càrrega política, i argumentar, per tant, el potencial que tenen les aparences en la construcció de nous imaginaris i en la creació d’altres formes de sentit del comú.