Sanidad y salud

El 27 de febrer de 1976 el Quico va fer un recital al Palau d’Esports, que fou enregistrat. Setmanes abans ho havien fet el Raimon i el Lluís Llach. Aquests tres recitals es coneixen com els recitals de la Transició.

Una de les veus de l’immens cor dels milers dels assistents reclamant l’Amnistia era la meva. Ho feia des de les primeres fileres on estaven les i els representants de les diverses i múltiples organitzacions que formàvem part de l’Assemblea de Catalunya.

A la sortida del concert em van detenir, junt a tres companys de la Comissió gestora dels aturats del metall, quan recaptàvem diners per la caixa de solidaritat.

Després d’una matinada de maltractaments a la Via Laietana, aquell mateix dissabte a darrera hora del vespre el jutge ens van deixar en llibertat.

Com a tantes i tants altres militants antifranquistes les cançons del Paco Ibañez, Raimon, Serrat, Llach, Ovidi, Maria del Mar i el Quico, especialment, ens van acompanyar en la nostra lluita per la llibertat, pels drets socials i nacionals.

Qui m’anava a dir en aquella matinada a la sinistra Via Laietana, que la vida em portaria a compartir una par del camí cap a Itaca amb ells.

Especialment amb el Quico on he estat a la cuina en recitals, tant especials per mi com: Qui té un amic; No Passaran, Cançons de guerra contra el feixisme o Cançons de combat.

Aquesta trentena edició vol reivindicar aquestes cançons, les persones que les van composar i cantar i el paper fonamental de la cançó arreu, com a punta d’iceberg de la necessària e imprescindible participació de les forces de la cultura, en impedir que la barbàrie es torni a instal·lar en la vida de les nostres filles de les nostres netes.

I qui millor que un gran, entre els grans, per inaugurar el Barnasants: Francesc Pi de la Serra i Valero, el meu germà, el Quico.