L’associació cultural amb qui Celada fa el projecte és La Poderosa i com les altres Residències, es tracta d’un projecte sota la batuta de l’ICUB i el Consorci d’Educació. Aquesta és la 13a edició i hi participen un total de 22 instituts de Barcelona. L’alumnat podrà experimentar amb diferents disciplines artístiques i veure de prop processos de creació d’art contemporani.
Qui és Cristina Celada al Martí Pous?
Cristina Celada és una artista multidisciplinària (escriu, actua, fa tallers, etc.) que va arribar fa disset anys a Barcelona, procedent de Madrid, on s’havia format en Magisteri i Art dramàtic, en moviment escènic, clown i doblatge. Va venir a Barcelona amb l’objectiu de treballar més directament amb el que s’anomena les arts vives.
Ara duu a terme espectacles d’art contemporani en els quals es desdibuixen les línies del que coneixem com a teatralitat. Li agrada creuar límits i combinar conceptes, sempre des d’una perspectiva crítica. “En la meva pràctica escènica m’agrada mesclar, no perquè sí, sinó perquè de vegades hi ha eines que no es poden rebutjar, sinó que s’han d’integrar i incorporar a l’obra”.
Celada té la seva pròpia companyia artística, El Pollo Campero comidas para llevar, i forma part del col·lectiu Leer es Sexy, que crea peces escèniques i audiovisuals a partir de la barreja de pensament crític i cultura pop. Des del 2017 forma part del col·lectiu d’artistes associades al MACBA. Assegura que ser una de les creadores de l’En Residència li fa molta il·lusió, perquè a més de poder treballar amb l’alumnat, sempre gratificant, el projecte li permetrà explorar nous territoris de cara a modelar el seu pròxim projecte artístic, que gira al voltant de la creació de futurs.
Primer trimestre al Martí Pous: escoltar i observar l’alumnat
La feina d’aquest primer trimestre amb l’alumnat, l’artista madrilenya, la tenia prou clara: volia escoltar, observar els i les adolescents i fer un grup cohesionat perquè el curs fluís millor. El grup està constituït per 20 nois i noies de tres grups diferents; d’aquí la necessitat que es coneguessin millor. “Volia que tots els nois i noies se sentissin còmodes. Molts alumnes saben que el projecte té a veure amb l’expressió, però no tenen massa clar a què venen, per això hem dut a terme diferents pràctiques que s’han dividit en tres blocs: teatre, moviment i art (…) Aquestes primeres sessions hem treballat la imaginació, hem fet pluja d’idees i ens hem escoltat. També hem fet algunes sortides artístiques”. El grup ha pogut veure com treballaven altres creadors i ha anat al MACBA, a veure ‘En temps real. La col·lecció de Rafael Tous’, d’art conceptual i també han estat al Mercat de les Flors a veure una peça de folklore repetitiu.
La Cristina fa les sessions a la sala gran de l’Ateneu l’Harmonia, perquè tenia clar que volia dur a terme el projecte fora de les parets del centre escolar. “L’institut està bé, però tinc la sensació que estar dins del recinte escolar té a veure amb l’ordre, i això és tot el contrari a posar en marxa un projecte artístic, que té més a veure amb el caos. Com volia anar a contracorrent dels límits arquitectònics del recinte escolar, vaig demanar una sala a la Fabra i Coats i em van cedir un espai gran on l’alumnat pot ser més lliure”, explica.
A l’Ateneu L’Harmonia, els nois i noies poden treballar amb projeccions, un escenari, microfonia, etc., amb la qual cosa “es fomenta el procés creatiu”. Això és important per a l’artista madrilenya: “sempre que he col·laborat amb infants o adolescents, he demanat que les sessions es facin a la meva sala, fora dels centres, perquè quan treus l’infant de l’entorn-classe, les vivències són diferents. A l’En Residència és fonamental respectar el procés educatiu i el procés artístic, perquè si guanya un dels dos, queda descompensat”.
No es tracta d’entendre l’art, sinó de sentir-lo
La mirada que els i les adolescents tenen sobre l’art, i el teatre en concret, és una mirada heretada, “que no correspon a l’adolescència, sinó a la societat. No estan acostumats a les creacions híbrides i hi ha coses que no identifiquen com a teatre, però que sí que ho són. Tenen la necessitat d’entendre, quan no sempre ha de ser així”. Celada considera que art i educació encara són dos àmbits que es troben llunyans i que s’ha de treballar per canviar les percepcions més conservadores. “No cal entendre-ho tot: si alguna cosa ens colpeja o ens commou, no ens hauria de preocupar si l’entenem o no. L’art té a veure amb la permeabilitat a l’hora de sentir; però sovint ens presentem davant d’una obra d’art amb idees prefixades i amb una sèrie d’expectatives”.
Hi ha previst que el resultat final de l’En Residència de la Cristina Celada al Martí Pous vegi el resultat en dues trobades amb el públic, possiblement, entre l’abril i el maig. Té previst que la primera sessió amb el públic tingui a veure amb l’autoficció: “que a partir de la seva identitat vertadera, l’alumnat creï situacions construïdes. M’agradaria que treballessin amb la improvisació relacionada amb la creació d’un futur o futurs”.