Història
Margaret Michaelis. Archivo Fotográfico de Barcelona.
Autor desconocido. Fondo Montserrat Rifà.
Fondo Assumpció Castellet
El terme o parròquia de Sant Andreu s’estenia per tot el nord i nord-est del pla de Barcelona, des de la muralla de la ciutat fins al marge del riu Besòs. Des del final del segle X i principi del segle XI trobem Sant Andreu com una parròquia dotada de jurisdicció.
La transformació de l’antiga església de Santa Maria de les Arenes —Santa Maria del Mar— en parròquia a mitjan segle XI va prendre a Sant Andreu de Palomar tot el territori situat a migdia de la riera d’Horta, de la travessera al mar. Sant Adrià, al segle XII, li va segregar la marina.
L’any 1310 es van definir els límits de l’hort i vinyet de la ciutat de Barcelona. En aquest territori s’inclouen les parròquies de Barcelona i les foranes de Sant Martí de Provençals, Sant Vicenç de Sarrià i Santa Maria de Sants.
El 1716, amb el Decret de Nova Planta, els poblats del pla situats fora de les muralles de Barcelona es van independitzar administrativament i van mantenir, només, la subjecció religiosa corresponent. És a partir d’aquí que aquests pobles comencen a tenir ajuntaments propis.
El 1811, el Govern general de Catalunya divideix el Principat en corregiments. El subcorregiment de Barcelona es va formar amb cantons, dels quals corresponien a la ciutat els de Llevant, Ponent, Migdia i Tramuntana.
L’any 1845, per una llei orgànica, es va unificar la constitució administrativa dels municipis de l’Estat. I és el 1847 que trobem la figura dels alcaldes de barri com a representants de l’alcalde.
A partir del 1854 comencen a enderrocar-se les muralles de Barcelona i creixen els primers eixamples de la ciutat. El 1878 la ciutat de Barcelona tenia 10 districtes i 53 barris.