Es tracta d’una dona d’aigua que neix d’un procés col·lectiu de creació en el qual hi ha participat tota la comunitat escolar. Guardi assegura que està encantat tant amb el procés de creació com amb el resultat obtingut. Avui parlem amb aquest artista geganter de llarga trajectòria, del seu interès pel folklore català, la seva formació i els seus projectes laborals.
Com neix l’interès pel món geganter?
Ja de ben petit vaig estar molt involucrat en el teixit associatiu del meu poble. Es tracta d’un tema de llegat familiar: el meu pare va ser president dels diables, fundador de la colla gegantera de Sant Antoni de Vilamajor i va recuperar el ball de gitanes al poble; la meva mare també va ser diable i balladora a l’esbart. De fet, la meva àvia en va ser una de les fundadores, de l’esbart. El meu avi també va fundar els trabucaires.
Carai!
Ho he viscut sempre des de petit i sempre m’ha interessat molt la cultura popular. Va arribar un moment en el qual em vaig adonar que m’hi volia dedicar professionalment. Volia fer capgrossos i gegants! A casa em deien que no era una cosa per a guanyar-se la vida, però ho vaig voler provar. Vaig tenir la sort que la família tenia un local on vaig poder començar a treballar de manera autodidàctica. Quan vaig veure que no m’anava malament, vaig decidir formar-me i començar a treballar en un taller d’una persona que s’hi dedicava. Feia servir el cartó – pedra i vaig anar aprenent tècniques bàsiques de l’escultura i la policromia.
També vas fer formació reglada.
Sí, va haver-hi un moment en el qual l’escola Massana de Barcelona i la FAOC [Federació d’Associacions d’Artesans d’Ofici de Catalunya] van organitzar un curs de professionalització d’oficis basat en imatgeria festiva. Va ser la primera formació reglada en la història d’aquest ofici. El vaig fer. Vaig treballar una temporada a Granollers i a partir d’aquí vaig començar a visitar tallers i a conèixer el sector, aprenent del treball i a partir de l’assaig-error; i vaig acabar creant el meu taller. El 2014 vaig començar a treballar de manera estable al meu taller i des de llavors, no he parat.
Qui són els teus clients principals?
Sobretot, les administracions públiques, com els ajuntaments. També treballo amb associacions i amb moltes escoles. Tinc algun client particular, però és molt residual.
Com ha estat el procés de materialització de la Molineta?
Primer em vaig reunir amb l’escola i ells em van explicar què estaven fent, com funcionava el procés de creació de la gegantona amb l’alumnat, etc. Jo els vaig explicar els processos i aquí vam començar a treballar plegats.
La gegantona havia de tenir punts en comú amb les dones d’aigua.
Sí, les dones d’aigua són un personatge més mitològic que real. Em van enviar una mostra àmplia de dibuixos que havia fet la canalla i a partir d’aquí vaig anar agafant el què més m’agradava de cada un d’ells. La postura de la mà d’un, la trena d’un altre, el color dels ulls d’un altre, etc.
Llavors la Molineta té una mica de tot l’alumnat del Molí de Finestrelles.
Exacte. Cadascú podrà trobar alguna cosa que li recordi al seu dibuix, però cap alumne podrà dir que s’ha triat el seu disseny perquè no és així. He triat una mica de tots.
Quant de temps has trigat a fer-la de carn i ossos?
Vaig començar al novembre; no obstant això, a Nadal sempre he de parar uns dies perquè treballo muntant les cavalcades de reis i els campaments reials. A mitjans de gener vaig reprendre el procés. Ja tenia el modelatge al cap i mans a l’obra!
Algun repte concret que hagis experimentat amb la Molineta?
Res en particular. Tota l’escola estava molt il·lusionada amb el projecte. Potser el repte quan hi ha tant de treball i il·lusió és el de complir les expectatives.
Creus que s’està perdent el coneixement de la cultura tradicional i popular per part de la canalla?
Penso que és una cosa que va molt a sectors. Hi ha escoles i instituts que ho treballen molt i molt bé, que en parlen, que treballen el cicle festiu de l’any, etc. N’hi ha d’altres que ni tan sols ho mencionen, sigui pel motiu que sigui. Tinc la sensació que al territori cada cop les escoles treballen més els temes relacionats amb la cultura popular i troben les eines necessàries per a introduir-ho. No obstant això, en l’àmbit educatiu, encara hi ha molta feina per fer. Entenc també que no és la prioritat dels mestres, però és essencial transmetre el coneixement de les nostres tradicions a les noves generacions.
Quin és l’encàrrec que més t’ha costat fer?
Doncs les peces amb les quals més he patit han estat els gegants de Calvià, de Mallorca. Era la primera parella de gegants gran que feia i a més, marxaven a una illa, i això condiciona els materials que utilitzes. Em vaig trobar fora de la zona de confort. A més, hi havia el problema del seguiment, que es feia a través de Whatsapp i no en persona, com es fa habitualment. També treballar amb clients nous, dels quals no en coneixes l’estil o els gustos… resulta complicat. Finalment van quedar molt bé i van agradar.
I l’encàrrec més especial que has fet últimament?
Si t’he de ser sincer, el del Molí de Finestrelles! Ha estat molt fàcil i agradable treballar amb aquesta escola. Pel que tinc entès, la gegantona també marca un canvi d’etapa; penso que ells també estan molt contents amb tot el procés i que la canalla ja se l’ha fet seva. També recordo amb molt d’afecte uns gegantins que vaig fer per a una escola de Llinars del Vallès i un capgròs que vaig fer per al poble de Marata.
Quina és la sensació quan entregues una peça que has creat tu mateix i amb la qual has estat treballant durant tants mesos?
Amb les peces amb les quals no tens llibertat de creació no passa res: les entregues, se’n van i prou. Això no passa amb les peces a les quals els agafes estima. Si ho has viscut intensament, has gaudit treballant-les i t’entusiasma el resultat, és complicat deixar-les anar. T’agradaria quedar-te-les! Evidentment, també fa molta il·lusió entregar-les i veure que la gent en queda contenta i les acull. El que resulta curiós és la sensació de buidor quan entregues la peça: t’has acostumat a veure el taller ple de gegants i un dia arribes i han marxat tots! És una sensació agredolça, però tan bon punt comences un projecte nou, aquesta sensació desapareix. També us dic, de vegades és un descans… per cada peça m’hi estic entre tres i quatre mesos.