En Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) acaba d’arribar de dos viatges de feina que l’han portat a Nova York i a Buenos Aires. El mallorquí tot just acaba de ser nomenat president de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), en substitució de la Bel Olid, que ocupava el càrrec des del 2015. Portell és autor de diferents llibres, com El dia que va morir David Bowie (LaBreu, 2016), l’obra de teatre Transbord (Lleonard Muntaner, 2018) o l’antologia de poesia LGBTQ catalana Amors sense casa (Angle, 2018).
En aquesta ocasió, però, parlem amb ell de Les nenes que llegien al lavabo (Ara llibres, 2021), un assaig sobre la lectura i l’escriptura, sobre sales de professors/es, aules, llibres i sobre la llibertat. “Ara llibres em va encarregar un assaig el març del 2020, durant el primer confinament. Estava escrivint una novel·la, però vaig pensar que seria bona idea deixar-la aparcada per centrar-me en la no-ficció”, explica l’autor. Assegura que va tenir clar el tema de seguida, car havia escrit força articles al voltant de la lectura i l’escriptura. “Aquest no és un recull d’articles; tanmateix, sí que parteix del neguit de com llegir i escriure més lliurement”.
“Fins avui he tengut molts mestres. Dels que més he après és dels que m’han ensenyat que triant, que fent, que aprenent a batre les ales, a badar la bocam a deixar la vergonya enrere, arribaria on volgués. O que m’hi acostaria, si més no. O que ho hauria intentat. Escric des d’on escric i llegesc des d’on llegesc perquè ells, molt abans que jo ho pogués entendre, em varen reservar un lloc ple d’humanitat i horitzons per fer-ho. Un lloc semblant a un pati d’escola amb poques normes, molts de respecte, paisatges verds”.
Pregunta obligada. Qui són les nenes que llegien al lavabo?
Les nenes que llegien al lavabo són totes aquelles persones que en la infància varen trobar un moment de llibertat a l’hora de llegir i també d’escriure, de participar de la conversa cultural sense vergonya i sense condicionants, superant aquells components sexuals, de classe, de raça, de gènere, etc. que d’adults sí que ens condicionen. Les nenes que llegien al lavabo som tots aquells infants que un dia vam llegir d’amagat a la nostra habitació amb una pila. Som aquells que ens tancàvem al lavabo per llegir perquè allà era l’únic lloc on ningú ens interrompia. Som aquells que llegíem d’amagat llibres que no estaven pensats per a la nostra edat o per a nosaltres, però que malgrat tot, decidíem llegir-los. Som fins i tot aquells que algun dia vam robar llibres. Al final, el que tenim en comú és la passió, el record d’una llibertat lectora i d’escriptura molt potent i la voluntat de tornar-hi.
Hi ha infants a qui encara els fa vergonya dir que els agrada llegir o escriure.
A mi em preocupa entendre perquè els fa vergonya. És a dir, en quin espai els demanem que llegeixin en veu alta, en quin context els demanen que escriguin o s’exposin… Segurament, responent a aquesta pregunta, sabrem perquè tenen vergonya. Perquè hi ha contextos en els quals els agrada compartir una experiència i en d’altres no? Jo crec que això té molt a veure amb la institucionalització i la canonització, la sacralització dels llibres: pensar que allò que hi ha dins d’un llibre és la veritat o que no es pot debatre. També té a veure amb les expectatives que posem en els infants, com també les posem en els adults.
Així mateix, és una vergonya que existeix en el món dels adults.
Jo crec que té a veure amb la síndrome de l’impostor, que la pateixen les persones que socialment pertanyen a algun grup del qual no s’espera que prengui la veu, o que s’espera que la prengui però d’una manera determinada. Al llibre em faig ressò de l’Alice Munro, guanyadora del Premi Nobel de Literatura. Ella prové d’un entorn rural i quan deia que escrivia, va haver d’escoltar massa vegades: ‘Tu qui t’has pensat que ets?’. Això segur que tenia a veure amb la seva condició de dona, però també amb la seva condició social i de classe. Hi ha persones de qui no s’espera que escriguin, o que quan ho facin, ho facin amb uns codis determinats o límits. Això és una bajanada. Si canviem la literatura i la manera com la vivim, haurem començat a canviar el món.
De fet, al llibre apostes pel concepte de literatures, més que pel de literatura.
Aquesta concepció de literatura en majúscules o de qualitat literària és una noció encunyada per uns col·lectius determinats: home cisgènere, heterosexual, blanc, de classe social alta, cristià, etc. Aquesta noció ha fet que ens perdéssim les minúscules, les cursives, les negretes, els punts i coma, les notes a peu de pàgina… Em refereixo a tots aquells matisos de lectura que potser interessen a molta altra gent i que pel condicionant de la qualitat ens hem perdut. Pot ser que un llibre no ens interessi per la llengua, sinó que ens interessi pel lloc des d’on s’ha escrit. Potser m’interessa saber perquè va ser ignorat en un moment determinat i ara cobra rellevància; potser m’interessa endinsar-me en altres ecosistemes culturals al meu, etc. Això, en el sistema cultural literari en el qual vivim, ha estat, en gran part, ignorat. Tot just ara comencem a reinterpretar i llegir aquests autors i autores del passat i d’altres territoris. A mi em sembla un món feliç per descobrir. Estem segurs que tot allò que ens han dit que no valia la pena de llegir, realment no valia la pena?
Al llibre dius que el sistema pot amputar la vocació lectora d’infants i joves.
Penso que és una responsabilitat col·lectiva i sobretot, una responsabilitat social i política. Al final, qui transmetem als infants la passió per la lectura, som els adults. En el cas de l’educació, trobem un problema sistèmic: exigim als docents que transmetin, a través d’un interès que pressuposem, aquesta passió lectora als infants. Massa vegades no tenim en compte que els docents necessiten tenir hores per llegir, i que aquestes hores han de ser recollides dins del seu horari laboral. Aquests docents necessiten incentius, formacions, temps. Hi ha iniciatives i projectes fantàstics que van en aquesta direcció, però la norma general en territoris de parla catalana no és aquesta, malauradament. El sistema no falla per un desencant dels docents, sinó que hi ha un problema greu de condicions del treball i d’assumpció de responsabilitats. En el meu cas, el primer cop que vaig llegir La plaça del diamant em va semblar un llibre absolutament ensopit, no el vaig entendre. El meu esperit adolescent es revoltava davant d’aquella obra. Després l’he llegit d’adult i des de la llibertat i m’hi he reconciliat. És molt important a través de qui i com ens arriben els llibres.
El Govern està preparant un nou Pla nacional del llibre i la lectura per fomentar l’hàbit lector.
Sí, i a l’AELC hi estem totalment implicats. Serà un procés participatiu que durarà un any i en el qual participarem diferents entitats i representants editorials. Per primer cop a la història —només s’ha fet en casos puntuals—, el Departament de Cultura i el d’Ensenyament treballaran plegats. Em sembla una notícia excel·lent. Això ens permetrà conèixer-nos i veure cap a on podem anar plegats.
Què va suposar el llibre dels Cargols eixerits?
És un projecte que vam fer a P3 amb donya Coloma, de qui tinc un record molt tendre i molt d’agraïment. Era una mestra, com quasi tots els que he conegut, que s’estimava molt la canalla, una mestra d’aquelles que ajuda a créixer i dona ales. Ser mestre és una personalitat, perquè la implicació sol anar més enllà dels horaris lectius. Els docents no només donen un currículum i un temari, sinó que tenen una tasca social i garanteixen la igualtat d’oportunitats.
Què diries a les nenes que encara avui dia llegeixen al lavabo?
No els diria res i faria el que fan els millors professors/es i mesters: escoltar-les i estar-hi a sobre sense que se sentin pressionats/des.
A l’AELC, treballeu amb escoles i instituts?
Tenim diferents programes vinculats al foment de la lectura i a la literatura infantil i juvenil. De fet, la tardor vinent celebrarem el Congrés de literatura infantil i juvenil, que se celebra cada quatre anys. L’última edició va ser la del 2018 i la vaig coordinar jo. Ens vam centrar en la prescripció, en els booktubers. D’altra banda, tenim un projecte que volem que creixi: es tracta d’un projecte de foment de la lectura al Casals dels Infants, al del Raval i al de Santa Coloma de Gramenet. De cara al curs vinent volem que s’incorporin dos centres més. Per últim, l’AELC forma part de la junta de la Institució de les Lletres Catalanes, on hi ha un programa que porta el títol Lletres a les aules i que porta els escriptors i les escriptores a les escoles catalanes a tots els centres educatius que ho demanin.
Creus que la literatura infantil i juvenil està menystinguda?
Totalment. A l’AELC tenim moltíssims escriptors/es de literatura infantil i juvenil; autors i autores de primeríssima línia i amb trajectòries molt reconegudes, però encara queda molta feina per fer. En primer lloc, hem de començar a diferenciar entre la literatura infantil i la juvenil, perquè no tenen res a veure. En segon lloc, hem de deixar de tractar els lectors i lectors d’aquest tipus de literatura com a lectors del futur, ja que són els lectors del present.