Que als barris hi ha talent és quelcom que ja sabem. Ara bé, quan el talent, el treball i l’esforç és reconegut i premiat, mereix que hi prestem atenció. Sara Alibau i Laia Berzunces (17 anys), estudiants de 2n de Batxillerat de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja de Sant Andreu, van guanyar, fa unes setmanes, el 2n Premi Jóvenes investigadores i el Premi especial LIYSF pel seu Treball de Recerca (TR): “És possible captar l’essència del ballet amb una càmera analògica?”. El premi es va atorgar en el marc del XXIII Exporecerca Jove.
De fet, no són les úniques: Marta Guerrero i Júlia Garcia, de la mateixa escola, també van ser premiades amb el Premi UB per la Pau, el Premi Especial Arts i Lletres i el Premi especial LIYSF pel seu TR: “La cara oculta de la indústria de la moda”. També Mahé Sánchez Rodríguez i Ayami Yamashita López han estat finalistes, recentment, del Premi Francesc Noy d’Humanitats, amb el treball: “Art com a producte comercial. Procés de creació d’una exposició”.
Parlem amb Sara Alibau i Laia Berzunces per saber en què ha consistit el seu TR, com va sorgir la idea i com funciona l’Exporecerca.
De què va el vostre Treball de Recerca?
Sara: Sobre la càmera minutera, una càmera de finals del segle XIX i principis del segle XX. Es va crear a Espanya. El treball consta de dues parts: una investigació sobre aquesta càmera, ja que va tenir un gran impacte a la cultura de la classe mitjana al territori espanyol; i una segona part en la qual nosaltres mateixes hem creat una càmera minutera per fer fotografies de dansa.
Laia: Sí, jo havia fet ballet i amb el nostre treball volíem investigar com es podia fotografiar amb una càmera de principis del segle XX una activitat efímera i ràpida com és la dansa. Aquesta càmera necessita un temps bastant llarg d’obturació. Funciona amb llum natural. Jo vaig fer de model.
Quin és l’origen de la càmera minutera?
Sara: A finals del segle XIX, un grup de persones es va adonar que la fotografia no arribava a la gent de la classe mitjana. Les famílies més adinerades també tenien pintures, però les més pobres no. Això feia que les classes més baixes no tinguessin record de familiars i amics.
Se’n conserven moltes, d’aquestes fotografies?
Sara: No massa. Aquestes fotografies s’han de netejar bé amb aigua i moltes es van acabar deteriorant amb el pas del temps.
Laia. Els fotògrafs ho deien a la gent, però la gent s’oblidava, per això se’n conserven moltes menys de les que es van fer en el seu moment.
Per què és especial aquesta càmera?
Sara: Aquesta càmera té dues característiques que la fan especial: a dins de la càmera hi ha el mateix laboratori químic: el revelador i el fixador. Quan fas la fotografia, es revela, com una Polaroid. Això implica que no es poden fer ni picats ni contrapicats, perquè a dins de la càmera hi ha productes químics. Si aquests productes químics es toquen entre ells, la càmera no funciona. La segona característica és que aquesta càmera sempre es va utilitzar amb un objectiu descriptiu i per a fer fotografia documental, però nosaltres hem volgut capgirar això fent fotografies efímeres.
Laia: Amb aquestes fotografies hem fet una galeria d’art virtual que es veu en planta i té la forma d’una càmera minutera.
Com se us va ocórrer investigar sobre aquest tema?
Laia: Els projectes de la Sara i el meu, al principi, eren diferents, però finalment el vam fer plegades, ajuntant els interessos de les dues.
Sara: Jo tenia molt clar que volia fer el treball sobre la càmera minutera perquè, tot i que és un invent d’aquí, la gent no la coneix. Durant els dies de l’Exporecerca, ningú la coneixia, només una persona cubana que va passar per l’estand. Aquesta càmera va tenir un gran impacte a Espanya, i des d’aquí es va exportar a Llatinoamèrica. Al final l’objectiu del treball també era donar a conèixer la càmera, ja que ho considerem patrimoni. S’ha de pensar que es tracta d’una càmera que es va crear quan aquí només hi havia estudis fotogràfics; i aquests costaven molts diners.
No tothom hi podia accedir
Sara: Exacte. La càmera minutera permetia fer fotografies a persones de classe mitjana i baixa. De fet, es diu minutera perquè la foto sortia en deu minuts. La gent del carrer no es podia permetre perdre tot un dia anant a l’estudi a fer-se fotos; i tampoc tenien els diners. Va ser un gran avenç.
Laia: A més, com eren fotografies que es fan sobre el paper fotosensible, eren molt més barates que les que es fan sobre plaques de coure o altres materials més cars.
Es necessitaven coneixements previs per ser fotògraf minuter?
Sara: Hi havia un Manual del minutero, però aquests homes treballaven de manera autodidàctica i es creaven la seva pròpia càmera. De vegades treballaven en equip, un minuter i un fuster.
En queda algun en actiu?
Sara: Jo conec un home que ho és; i de fet, a Espanya hi ha una associació de fotògrafs minuters que continua en actiu, però treballen per recordar el patrimoni. Fan fotografies a turistes, no documental. Participen en festivals de fotografia analògica, com el Revela’t.
Com funciona l’Exporecerca?
Laia: L’Exporecerca consta de diferents fases. En primer lloc, has d’enviar un arxiu amb el teu treball i un vídeo explicatiu, després vas passant fases. Nosaltres també vam participar d’una exposició-fira on hi havia diferents treballs de recerca. Teníem un estand i explicàvem a la gent que passava en què consistia la nostra investigació. També passaven jutges que anaven valorant les diferents propostes.
Sara: Ens vam anar classificant i també vam haver de fer una Ted Talk explicant les principals característiques del nostre projecte. I després van arribar els premis. N’hi havia de diferents. El premi consisteix a anar a un altre lloc a presentar el nostre projecte, però encara no sabem on.