Ens explica els detalls d’aquest programa, que té com a objectiu apropar els processos de creació contemporània i els instituts de Barcelona.
Vostè és un dels ideòlegs d’EN RESiDÈNCiA. Com va començar, tot plegat?
Va ser una iniciativa de l’ICUB. Es va començar a pensar el 2008, perquè va haver-hi un detonant. El 2006 s’havia dut a terme “Nous Accents”, el procés d’actualització del Pla Estratègic de Cultura: això significava reunir-nos amb tots o quasi tots els agents culturals més significatius de la ciutat. Ens vam reunir amb més de 500 persones i gairebé totes van coincidir en quelcom: ‘hi ha un tema pendent, i és l’educatiu’. Quan vam acabar el Pla Estratègic, una de les primeres mesures que vam prendre va ser engegar una taula de Cultura i Educació. És en aquest context en el qual es planta la llavor d’EN RESiDÈNCiA. Vam plantejar la idea de convidar artistes perquè fessin estades llargues als instituts i treballessin directament amb els i les adolescents i els seus docents. Vam pensar en els instituts de secundària, perquè l’ESO era la franja més desatesa pel que fa a propostes vinculades a la creació artística. Ens hi vam llençar.
I què va fer que el programa agafés tanta força?
Que no ens hi vam llençar sols. Va ser un projecte pensat conjuntament des de la cultura i des de l’educació; en aquell moment no era habitual veure el treball plegat d’aquests dos departaments. Pel que fa a educació, en aquell moment s’acabava de posar en marxa l’equip d’Innovació Educativa del Consorci d’Educació, pràcticament acabat de néixer. La clau va ser pensar plegats.
Quins eren els punts de partida del programa?
Volíem treballar amb creadors i creadores ja consolidats, és a dir: no volíem que fos un programa per a impulsar nous artistes. Volíem que es tractés d’una estada llarga en la qual l’artista pogués fer obra pròpia. No volíem un taller ni una classe d’art. També vam pensar que en tot aquest procés hi havia d’haver uns acompanyants, persones que havien de saber navegar en context educatiu i en context artístic. Aquí és on apareix la tercera pota del projecte: els mediadors, que en aquell moment vam denominar ‘comissariat i coordinació’. Vam començar amb A Bao A Qu, amb qui vam acabar de donar forma a l’edició ‘alfa’ del programa (2009-2010) i que es va ocupar de la mediació durant les tres primeres edicions. Ara, finalitzant la 13a edició, seguim treballant amb elles i, també, amb altres equips de mediació.
Quins eren i són els objectius d’EN RESiDÈNCiA?
Volíem que es duguessin a terme processos reals de creació contemporània de la mà d’artistes vius en els instituts de la ciutat, en horari lectiu. Més enllà de posar en contacte la creació artística i els instituts, tenim dos objectius més: teixir relacions de llarga durada entre centres culturals i centres educatius; i contribuir a la transformació, tant dels instituts com del sistema cultural. Ras i curt, construir un nou model de relacions entre les escoles, que també són centres culturals, i els centres artístics i culturals, que també són educatius.
A quants centres escolars es duu a terme el programa?
Al llarg d’aquests tretze anys, han participat a EN RESiDÈNCiA 57 instituts diferents, i hem fet un total de 176 residències. Aquest any hem fet 26 residències alhora.
Com funciona el procés?
Cada any fem una convocatòria pública i els centres educatius es presenten de forma voluntària. Aquesta convocatòria forma part de la CUP [Convocatòria Unificada de Programes] del Consorci d’Educació de Barcelona, que conté l’oferta dels principals programes de llarga durada: artístics, de ciutadania, científics, etc… Avaluem les propostes de cada institut i decidim. A Sant Andreu, per exemple, l’institut Puigvert fa deu anys que hi participa!
Com es trien els artistes?
Se n’encarreguen els equips de mediació, que també fan de comissaris. Sempre vam entendre que com a Ajuntament i Consorci, no ens tocava a nosaltres seleccionar els artistes, per tant, són els equips de mediació qui els proposen.
Però per triar els centres escolars sí que feu una convocatòria pública.
Sí. A d’EN RESiDÈNCiA s’hi pot presentar qualsevol institut de Barcelona ciutat. A la convocatòria els preguntem el motiu pel qual volen fer d’EN RESiDÈNCiA i amb quin curs tenen pensat fer-ho, l’organització horària i com preveuen encaixar el programa amb el projecte educatiu de centre.
I sobre els emparellaments entre els i les artistes i els instituts?
Els mediadors fan els emparellaments, en funció dels interessos dels centres i l’àmbit artístic dels creadors i creadores. I del seu projecte.
Com es fa seguiment del treball que es va fent als instituts?
Fem dos tipus de seguiment. Hi ha un seguiment del dia a dia, del qual se n’encarreguen els mediadors i mediadores; i després hi ha un seguiment conjunt del programa, amb el Consorci d’Educació i l’ICUB. Igualment, fem un programa de formació amb els docents que participen a EN RESiDÈNCiA, jornades d’avaluació, etc.
Un dels condicionants del programa és que els i les artistes no poden repetir. Per què?
El programa té com a objectiu dur a terme un procés de creació real; per tant, no pot ser una rutina, i no volem convertir el programa en una inèrcia. No volíem que això es convertís en quelcom tancat. No volíem que EN RESiDÈNCiA es convertís en una matèria més del centre escolar, en una assignatura, en quelcom previsible. A més, hi ha molts i moltes artistes!
Per què resulta positiu per als instituts?
El món de la creació contemporània i el dia a dia dels instituts estan molt allunyats, i qualsevol iniciativa que es faci per apropar-los de forma estructural, resulta en un procés transformador. Als instituts els suposa posar en pràctica altres maneres de treballar, que no anul·len el paper del docent, sinó que el reforcen. Cal normalitzar la presència d’altres adults als instituts: artistes, científics, professionals de la cultura, etc.. en cooperació amb el professorat i amb la comunitat educativa. L’artista i el docent se solen complementar molt bé. D’altra banda, l’alumnat valora molt positivament que s’estigui duent a terme un procés real de creació, ‘de veritat’, no un simulacre.
I per als artistes?
Els i les artistes veuen que treballar en context educatiu també és un espai de desenvolupament professional nou i que també és creació. És una residència real, que també genera un vincle molt especial i, sovint, molt perdurable en el temps, entre els artistes, els alumnes, els docents i els equips de mediació.
Quina valoració feu de l’edició d’enguany?
Molt bona. Aquest any teníem quatre instituts que no havien participat mai al programa, i els moments inicials s’han de cuidar, quan passa això. També teníem el repte afegit que aquest any, als centres, hi havia molt professorat nou; de fet, més de la meitat de docents que enguany s’han encarregat d’EN RESiDÈNCiA eren nous. Era un any, aquest, que es presentava complicat, després de dos anys de pandèmia. Però estem molt contents. A més han passat coses imprevistes i molt especials, com poder exposar a La Capella. Això ens deixa molt bon sabor de boca i ens dona molta energia per a la pròxima edició.
Hi haurà canvis per a l’edició següent?
Estem pensant a transformar el sistema de blogs, que funcionen per documentar els processos de creació. Després de tretze anys, ens plantegem canviar de plataforma per al seguiment documental i estem pensant en altres canals. La documentació del procés de creació és fonamental per apropar-se a la creació contemporània. També ens estem plantejant fer proves en relació a la selecció dels artistes. Volem mantenir el sistema d’invitació per part dels equips de mediació, que ha funcionat molt bé. Però creiem que es pot combinar amb sistemes de convocatòria. El Teatre lliure, que també coordina un procés d’ EN RESiDÈNCiA, per a triar el seu artista per a la 14a edició, ha fet una convocatòria pública. La Fabra i Coats – Fàbrica de creació, que l’any vinent s’incorpora com a equip de mediació, també he fet una convocatòria entre els seus artistes residents dels últims cinc anys. Creiem que és un sistema que pot funcionar com a complement del sistema d’invitació, ‘tradicional’ d’EN RESiDÈNCiA.