El 15 de desembre de 1943 Baró de Viver va tenir un bon ensurt. Les pluges torrencials van fer créixer el riu Besòs fins el punt que va ensorrar el Pont Vell que unia aquest barri amb la població veïna de Santa Coloma. Pels colomencs, la caiguda del pont va representar un problema important ja que era el principal punt de connexió entre les dues ciutats.
De fet, va ser Santa Coloma qui va impulsar la seva construcció al 1913. Abans de la seva existència, per tal d’anar a Barcelona, els colomencsnomés hi havia l’opció d’anar a buscar el tramvia a Sant Adrià de Besòs o creuar a peu per uns ponts antics i fràgils de fusta. El 1943, Baró de Viver i Santa Coloma tornaven a quedar separats pel riu i així seria durant 10 anys ja que l’administració franquista no es va preocupar de reconstruir el pont fins el 1953, quan es va fer l’actual, de formigó, que es correspon amb el final del passeig de Santa Coloma.
Aquella riuada no va ser un fet aïllat. El 1937 una altra riuada ja havia acabat amb l’anterior pont. En aquella època es coneixien com besossades i es produien de forma cíclica . Per evitar els efectes negatius d’aquests desbordaments es va dur a terme la canalització del riu entre 1973 i 1975. Per tal de permetre la recuperació ambiental del riu, l’any 1999 va ser inaugurat el Parc Fluvial del Besòs.