- Per què educar? I què aprendre? Són els aprenentatges, només, un mecanisme més o menys sofisticat de supervivència o de competència? O són una pràctica fonamental de creació o de transformació de nosaltres mateixos?
- L’educació no és un assumpte que es pugui resoldre només amb innovació ni, tampoc, només amb metodologies més sofisticades. És una pràctica de renovació constant que posa en joc metodologies diverses, però que es juga el seu sentit en una altra pregunta: per què aprenem? Amb qui i sota quin horitzó de sentit? Està clar que la pregunta no té una única resposta.
- Tot i la complexitat de la situació, els debats actuals solen presentar-se sota un esquema argumental molt simple: la societat s’està transformant radicalment i s’anuncien canvis cap a un futur que no sabem com serà. Per tant, l’educació ha de deixar enrere els seus models tradicionals i orientar-se cap a una actitud permanentment innovadora, capaç d’adaptar-se a aquests canvis.
- Des del punt de vista de l’aprenent, tal com l’hem descrit, l’educació no és només un model o una disputa entre models. Tampoc és un càlcul d’oportunitats i de resultats. L’educació és un ofici. O més exactament, un conjunt d’arts i maneres de fer que col·laboren amb un mateix propòsit: donar forma i sentit a l’existència a través dels aprenentatges que compartim. Com a ofici, es transmet, es comparteix i es transforma.
- L’educació pot ser entesa com el conjunt de tècniques que ens inscriuen en aquest món al qual hem arribat perquè els individus i els grups funcionin de manera adequada.
- Educar és aprendre a viure plegats i aprendre plegats a viure. Sempre i cada vegada. És estar, doncs, en la cosa inacabada que som: oberts, exposats, fràgils.
- (…) L’educació és també la base de poder més insidiós, quotidià i terrible que ha inventat la humanitat: educar és tenir l’existència dels altres, allò que són i que podrien ser, entre les mans.
- L’educació intervé de manera molt especial sobre els nostres modes de vida possibles. De fet, podríem dir que la matèria primera de l’educació és, precisament, el fet de poder ser. Educar és intervenir deliberadament sobre les possibilitats de vida d’aquelles persones a qui ensenyem quelcom.
- Si l’escola és el lloc en el qual aprenem a partir de la trobada entre mestres i alumnat, l’escola és també el lloc on es posen en joc les diferents concepcions que hi ha, dins de la societat, sobre què s’ha d’aprendre i com (…) L’escola és, doncs, una de les institucions més antigues de la nostra civilització, però també de les més exposades al canvi, al conflicte i a l’antagonisme social.
- D’aquí ve la seva tendència institucional a tancar-se en banda i reforçar la seva immutabilitat. I és per aquesta mateixa raó que qualsevol procés de canvi social radical implica una acció pedagògica decidida.
- L’escola no fa màgia: ni genera igualtat automàticament, ni fa millor la democràcia perquè sí, ni fa feliç els nens i els joves, necessàriament. Més aviat, tot el contrari: segrega, classifica, jerarquitza i conté violència que la mateixa societat infiltra quotidianament en els cossos i els caps dels més joves. Que tot això succeeixi depèn d’una implicació contant, d’un treball a contrapel i d’una aliança entre sectors, col·lectius i àmbits de la societat que no deleguin tota l’educació a l’escola.
- Educar és voler la llibertat de l’altre, la llibertat com a expressió d’uns criteris i unes capacitats. D’aquí la percepció d’una estranya bondat: educar és voler bé a l’alumne des de la implicació del professor per a alliberar-lo de les seves defenses i la por a viure.
- Centrar la potència emancipadora de l’educació només en l’accés al coneixement pot desembocar en una posició excloent i opressora. Exclou els sabers que no estan legitimats en el sistema acadèmic i cultural. I oprimeix aquells i aquelles que, per raons culturals, de classe, de gènere, de raça o de trajectòria personal, mai saben prou per a poder dir la seva.
- Educar és donar les eines per llegir el temps propi i posar-lo en relació amb el què ja han passat i els que estan per arribar. Per això el mestre també és un aprenent, perquè el temps en el qual ensenya no és del tot seu ni encaixa amb el temps dels qui aprenen amb ell. Sempre s’ha d’aprendre a tornar a llegir.
Bonus track: Una reflexió d’Abel Castelló
- Ensenyar i aprendre és generar les capacitats que no tenim (…) Educar és generar capacitats, no només tirar les que ja tenim en origen. Les persones, de natural, avancen dretes a partir dels recursos que ja tenen. L’educació ens ha de permetre trobar i ser més equilibrats i més complets.