Com comença el projecte?
Noctàmbules és un projecte de la Fundació Salut i Comunitat que, ja des de l’any 1999, treballava la problemàtica de les drogues amb perspectiva de gènere. A l’any 2013 va començar el que en principi era una recerca sobre les violències sexuals en contextos d’oci nocturn i consum de drogues. Estem parlant d’un moment en què no hi havia ni protocols, ni punts lila, ni polítiques públiques adreçades a aquest tipus de violències. A partir d’aquí, i també amb la indignació generada per la violació grupal a Pamplona, vam començar a acompanyar a diversos municipis de Catalunya a elaborar protocols d’abordatge d’aquestes violències amb metodologies participatives, protocols que fins al moment només havia dissenyat i desplegat el moviment feminista autònom.
A quin tipus de situacions concretes oferiu la vostra tasca?
Som un projecte de prevenció i no tant d’atenció. Treballem en diversos àmbits i el que ens passa és que ens trobem situacions de violència que estan molt normalitzades. Les violències més comunes no són aquelles que ens resulten explícites (com les violacions) sinó que consisteixen a comentaris, amenaces, tocaments no desitjats, acorralaments… Representen les violències que suposen la base de l’iceberg per a que es produeixen totes les altres.
Com es concep l’oci nocturn des de la perspectiva de gènere?
L’oci nocturn no és per se ni un espai positiu ni negatiu: com tots els espais ve marcat pel masclisme. Tot i això, sí que és veritat que l’oci nocturn té unes característiques concretes que fa que les violències sexuals estiguin més silenciades i resultin més impunes. Hi ha un seguit de penalitzacions quan les dones ocupen un espai públic perquè aquest espai ha sigut sempre dels homes mentre que a nosaltres ens corresponia l’espai domèstic. I hi ha moltes actituds que ens venen a recordar que les dones no pertanyem a l’espai públic, com per exemple, la floreta o el piropo que rebem quan anem pel carrer.
Com abordeu el consum de substàncies associades a l’oci nocturn amb la vostra tasca de prevenció de les violències?
Cal desmuntar la relació causal entre el consum de substàncies amb la generació de la violència, tot i que a la vegada hem de ser conscients que aquestes substàncies poden actuar de detonant.
Quina és la base per afrontar la vostra tasca de prevenció?
Les bases són la formació i la concepció política de la violència: entenent política no com una cosa partidista sinó de punt de partida ideològic. El masclisme parteix d’una ideologia i, per això, hem de formar però també hem de desmuntar creences. La tasca de formació ha d’anar complementada amb la dinamització comunitària per fomentar la conscienciació i la coresponsabilitat amb l’objectiu que els nostres protocols integrants puguin funcionar.
Ara que han saltat a l’esfera mediàtica amb un cas conegut, ens podries explicar quin paper juguen aquests protocols?
En primer lloc, els protocols són una eina fonamental de posicionament polític. El fet de disposar d’un protocol ja reconeix l’existència de violències sexuals i estableix uns mecanismes concrets per abordar-les. Llavors, el que han d’aconseguir és abordar els quatre eixos que inclou la llei de violències masclistes del 2008 –reformulada l’any 2020-, que són: el de sensibilització o prevenció, el de detecció, el d’atenció i actuació i l’últim és de recuperació i reparació. Si se segueix tot aquest procediment, la tasca envers la víctima haurà cobert totes les necessitats possibles.
Un altre cas mediàtic que seria interessant abordar és el de les punxades a dones de l’estiu passat. Com creieu que es va tractar? Considereu que l’amplificació que es va portar a terme per part dels mitjans va ser positiva?
És cert que va haver un alarmisme mediàtic que investigadores expertes en aquest tema han denominat com terror sexual. Aquest terror presenta l’espai públic i, en aquest cas, l’espai d’oci com un lloc que genera perill i alerta i això és una dinàmica que es pot veure reforçada pels discursos mediàtics. La perillositat de l’alarmisme en aquestes circumstàncies ve perquè no genera una reacció comunitària positiva sinó que ens bloqueja i ens impedeix el gaudi. Durant aquest estiu passat moltes dones em van dir que tenien por de sortir per si les punxaven i, per això, crec que el més adient és tenir discursos més responsables i poder reforçar qualsevol situació problemàtica posant l’èmfasi en les eines de què disposem.