Les protagonistes de la pesca i la peixateria ens expliquen la millor manera de tenir peix sostenible a la nostra taula. Avui hem conversat amb la Cristina Caparrós, armadora i al capdavant del projecte la Platjeta, la peixatera del Mercat de les Corts, Montse Millán, tot un referent en peix sostenible i José Cabrera, pescador, patró i armador jubilat.
Cristina Caparrós, una lideressa per promoure el peix de temporada
Trobem la Cristina al Moll, una dona enèrgica, amb 42 anys i que actualment lidera La Platjeta, una plataforma web que porta el peix de les barques dels pescadors de Barcelona a les cases, restaurants, escoles o cooperatives de consum de Barcelona. Venen i promouen el peix de temporada, fresc i de proximitat, implicant socialment els i les pescadores de manera directa: “No treballem amb estocs, ni amb peixos del dia anterior i a més, donem a conèixer el món de la pesca”, explica la Cristina.
La Platjeta, escrit amb una j que “els recorda la manera de parlar peculiar dels avantpassats veïns de la Barceloneta que recollien el peix directament a la ‘platjjja’ de la ciutat”, va néixer fa 15 anys i ja són tot un referent a Barcelona. Aquesta família ven peix a través del seu web o enviant un missatge de WhatsApp amb dues propostes diferenciades: la primera és comprar una cistella de peix tancada, equilibrada amb peix blanc, blau, cefalòpode i marisc de temporada (brut o net i envasat en bosses biodegradables); la segona és comprar a la carta, on trobar més oferta. Però a més de vendre, són com un punt d’informació: “a la nostra web i xarxes anem informant del dia a dia del peix de temporada. Pretenem ser un canal d’informació verídica del que està passant als molls de proximitat”, explica Caparrós.
La Platjeta és un projecte indiscutible per tenir peix a taula sostenible, però saben que elles no poden ser les úniques: “Nosaltres no volem fer la competència a les peixateries, aneu a mercats o a botigues de barri a comprar peix! Però una bona manera de saber si el peix que trobeu és sostenible és mirar les etiquetes del peix i anar veient si les espècies que us proposem als nostres canals d’informació, hi són a les estanteries d’allà on compreu. Si per exemple, hi ha bròtola i sorell, la vostra peixateria està anant a llotja. Però si veieu que només té sípia gran i blanca, salmó i tonyina, doncs no serà sostenible…” explica la referent de La Platjeta. “Per convertir-nos en compradores sostenibles i responsables hem de preguntar-ho tot. El consumidor ha de fomentar també que la peixateria es converteixi en responsable”, afirma contundent, la Cristina.
La Platjeta també treballa fent divulgació del món del mar i de la pesca. Entre d’altres projectes al barri de la Barceloneta o territori més enllà, ofereixen la possibilitat de visitar la Llotja de Barcelona, els dies feiners a les 4 de la tarda, previ avís. És una visita que fan a escoles i grups, perquè entenen que el Moll s’ha d’entendre com a part de la ciutat: “cal fer-nos veure per no desaparèixer” sentencia Caparrós, mentre ens diu adéu i marxa decidida cap a les casetes del Moll.
Montse Millán, la peixatera sostenible de Les Corts
La Montse és una referent entre les peixateres de Barcelona, amb la seva Peixateria La Barqueta especialitzada en peix sostenible al Mercat de les Corts: el peix el porta a la sang.
“Començo a ser peixateria als 14 anys, en la peixateria de la meva família al Mercat del Ninot. Però quan els meus pares es van jubilar, jo era massa jove per portar una peixateria i no em vaig veure amb cor”, explica la Montse. Va estar treballant de dependenta en una altra peixateria i posteriorment, d’encarregada de la peixateria en un Caprabo durant 15 anys. “Però al tenir les meves filles, em van treure el títol d’encarregada, i llavors vaig decidir que el súper no era per mi, que volia tornar al bon tracte del mercat” explica Millán. La Montse tenia un veí que regentava una carnisseria al Mercat de Les Corts i aquest coneixia un peixater que necessitava personal: és allà quan la Montse torna al davantal de peixatera de mercat. Quan la dona del seu cap es va posar malalta i va morir, el seu superior va apreciar moltíssim l’interès i il·lusió de la Montse per la peixateria i li va vendre.
“Farà 6 anys que porto les regnes de la peixateria. Jo vaig començar comprant a Mercabarna, com feia el meu antic cap, però em vaig començar a emprenyar pel tema de la gamba -li posaven sulfits, mai feia el pes, et donaven mides més petites de les que compraves…- i vaig començar a investigar on podia comprar millor i em vaig donar d’alta a la Llotja de Barcelona com a compradora. I allà vaig començar a comprar gambes, escamarlà i vaig anar afegint poc a poc més espècies. No m’havia d’aixecar tant d’hora i el peix era intermediari zero. Però van començar les vedes a Barcelona i vaig haver de cercar altres llotges: a la llotja de Blanes anava un parell o tres de dies. Després vaig descobrir la compra per internet i se’ va obrir el món: ara compro en línia a la Llotja de Badalona, L’Ametlla de Mar, Blanes i Roses. I a Barcelona vaig físicament. Però a la capital hi ha molt poca varietat i molt poc vaixell. Això fa que necessiti comprar a molts llocs per tenir peix de proximitat cada dia”, explica la peixatera.
Més enllà de trobar-la al Mercat de Les Corts, la Montse també ven a un restaurant del barri, al bar del Mercat i a quatre cooperatives de consum del barri de Gràcia ubicades a l’Ateneu Rosa de Foc. Els hi ven cistelles de peix de trasmall (un tipus de pesca artesanal feta amb barca petita) a preu tancat. “Són peixos que no són gaire comercials però de gran valor, i molt econòmics”, assegura Millán.
Quan li demanem a la Montse que és per ella menjar peix sostenible assegura: “que sigui pescat en barques del Mar Mediterrani per negocis familiars. I per aconseguir-ho no hi ha cap altre manera que mirar etiquetes i preguntar: de quin port és? d’on ve el peix? quina és la data de pesca? quina barca l’ha pescat? quin és el nom del peix?” Preguntes que tota etiqueta és obligatori que porti, ens recorda. Així que a la peixateria, al mercat o fins hi tot al supermercat… no s’ha de tenir por de preguntar: “la traçabilitat del producte és obligació de tot comerciant”, recorda la peixatera i rebla: “i que la gent s’acostumi a comprar més enllà “del de sempre”, hi ha altres peixos molt econòmics, de llotja i del nostre Mediterrani”.
José Cabrera, un dels darrers patrons de la Barceloneta
En José ha insistit sí o sí a fer l’entrevista tot esmorzant a la Barceloneta, on té ca seva a 50 metres del mar, on ha treballat tota una vida i on vol seguir habitant. Un barri que estima i del que en parla orgullós, mentre esmorzem un gros entrepà com si estiguéssim a punt de feinejar a la barca, entre els turistes que ara ronden el Moll en molta més quantitat que els pescadors.
En José té 65 anys i és pescador, patró i armador jubilat. Va néixer a Castell de Ferro, un poblet de Granada vora el mar, però va arribar a Barcelona amb 13 anys amb els seus pares i altres castellferrenys que varen arribar al mateix barri. Com moltes altres famílies andaluses, van venir buscant feina i benestar. Net i fill de pescadors, en José va entrar a l’ofici als 17 anys, malgrat l’oposició dels seus progenitors: “vaig començar al bot de llum (bastiment que duu els llums en l’ofici d’explotació de les moles de sardina en la pesca de cèrcol) del vaixell de mon pare, fent-hi tota la nit, suportant el fred”, narra en José.
Amb el pas dels anys, el negoci familiar va anar prosperant i van arribar a ser 48 en plantilla. Però els pescadors es jubilen més d’hora que en altres oficis, en part, per la duresa de la professió: “el meu germà (que també estava al negoci) es va jubilar als 60 anys i jo poc després. Ara porten el negoci els meus dos nebots, el meu fill i 24 tripulants més”, explica Cabrera.
“El vaixells de cèrcol pesquen sardina, boqueró, sorell, barat i boga. La daurada, el sarg i el pagell ara només el podem pescar del 15 de juliol al 15 de novembre, per tant, passen a ser peixos de temporada. L’art del cèrcol, segons normativa, és l’art més selectiu que hi ha al mar, perquè el peix té possibilitat d’escapar”, ens explica el patró. Quan li demanem on són avui els seus vaixells ens explica que han anat a les costes de Blanes. “Normalment fem des de Tarragona fins a la Badia de Roses, però alguns vaixells poden arribar fins a la d’Alacant”, ens comenta.
La darrera pregunta torna a ser obligada: Què cal fer per evolucionar cap a una menja de peix més sostenible? “Cal cultura del peix” sentencia en José: “A Catalunya no sabem treure prou rendiment del peix. Per exemple, a Andalusia el sorell és un caramel i aquí no es respecta. Necessitem informar i conéixer el món de la mar i saber que existeixen pescadors aquí i que el peix fresc, és el millor que hi ha”.
En José també demana més compromís a les peixateries, “a nosaltres ens obliguen a posar etiquetes. Hi posem el dia que s’ha pescat, quin peix és i la zona on s’ha pescat. A les peixateries no hi és aquesta informació”, i també a l’administració, “cal promoure el peix; se li ha donat molta empempta a la gamba de Palamós i a la sardina de Tarragona però a Barcelona hi ha la mateixa gamba i la mateixa sardina. Potser és culpa nostra no haver-la promocionat més”.
Cabrera té molta por de que els pescadors de Barcelona desapareguin, en part, explica, per una demanda de burocràcia, formació i impediments (com les vedes) molt elevada, i en part per falta de relleu generacional. “La Consellera, per exemple, encara no ha vingut al Port de Barcelona. I ens calen polítics que preguntin per nosaltres i les nostres necessitats. Ara ens fan la llotja nova, però quina il·lusió ens ha de fer si ja no queden pescadors? Només queden 180 pescadors a Barcelona i quasi tots els patrons i propietaris de vaixells tenen més de 50 anys. Si un pescador es jubila als 60, què passarà amb tots aquests vaixells?” es pregunta aquest patró ja jubilat però que continua implicat amb el seu moll i una professió que l’ha acompanyat tota la vida.