Després de la conversa, visitem Les Cases Barates del Bon Pastor del Districte de Sant Andreu-MUHBA Bon Pastor, el museu de l’habitatge de Barcelona, un dels tants projectes en què va tenir una participació activa.
Què podrem trobar a ‘La periferia que quiso ser ciudad’?
És un llibre de memòries en què intento resumir els meus 78 anys de vida. Començo per quan era petit i amb el temps em vaig adonant que aquest era un espai de misèria. Vaig començar a treballar als deu anys amb el meu pare, mentre encara estudiava, i als tretze vaig deixar l’escola. Volia un ofici artesà, i vaig optar per la pintura. Anava a classe al vespre, fins ben tard.
Un cop aconseguit el títol de mestre pintor decorador, vaig guanyar premis importants a escala estatal, i vaig quedar quart en un concurs europeu. Després vaig conèixer la meva dona i vaig començar un nou projecte vital.
Centrat en l’activisme social.
Exacte, estem parlant de la primera meitat dels anys 70, quan encara hi havia la dictadura franquista. Vaig ser el primer president de l’Associació de Caps de Família, el que ara és l’Associació de Veïns i Veïnes del Bon Pastor, ara ja fa justament mig segle. El nostre primer objectiu va ser aconseguir un centre sanitari, un ambulatori, per cobrir les necessitats de salut del veïnat. Vam posar-ne la primera pedra el 1974.
Volíem pressionar els qui realment tenien poder, que no era l’Ajuntament ni la Generalitat, que de fet llavors no existia, sinó el Ministeri de Sanitat. Vam convocar una manifestació amb més de 2.000 veïns i veïnes. El final de la dictadura va ser una època violenta, amb execucions encara, però vam pensar que havíem d’arriscar-nos. Per exemple, vam tallar la circulació a la cruïlla del c. Sant Adrià i el pg. Enric Sanchis perquè hi posessin un semàfor. Aleshores hi havia molts accidents, allà.
Posteriorment també vas ser conseller del districte durant els anys 80 i 90. Com recordes aquesta etapa?
Amb la sensació d’haver ajudat a la descentralització política. Quan vaig començar el districte tenia molt poques competències, i quan vaig marxar ja era com un ajuntament petit. Vaig poder participar en molts projectes, en temes d’urbanisme i infraestructures, de coordinació per gestionar els problemes de l’Eix Besòs, fins i tot de seguretat i de convivència. Estic satisfet d’haver-me implicat en el 90% del que s’ha fet al Bon Pastor les darreres dècades.
Un dels projectes sens dubte més importants va ser el museu, el MUHBA-Bon Pastor.
Sí, és clar. El primer pas va ser evitar una remodelació urbanística que volia destruir les Cases Barates per fer-hi més de 2.000 habitatges sense cap mena de servei. Però després vam començar a fer rutes per explicar la història de l’espai, i sempre s’omplia. Llavors vam pensar que calia transformar-ho en un espai cultural permanent, que expliqués la història del segle XX i del XXI del Bon Pastor, però també de l’habitatge a Barcelona. És un museu de ciutat, no de barri. Fins i tot han vingut a visitar-lo escoles i moviments educatius d’altres països.
I ja per acabar, demà divendres s’inaugura al Bon Pastor la Plaça de la Lluita per les Llibertats, que justament commemora aquesta tasca que ens has explicat.
Em sembla un gran encert per part de l’Ajuntament. I posats a parlar d’homenatges, un dels nostres objectius és que hi hagi més espais públics amb noms de dones que van lluitar en favor del barri. De moment només tenim el Jardí d’Isabel Domínguez Paniagua, i en volem més.