La periodista i humorista Ana Polo s’ha convertit en la nostra feminista de confiança. Ja fa anys que a través del pòdcast Oye Polo (que fa juntament amb Oye Sherman, Maria Rovira) i de l’espai Feministic reivindica un feminisme que posi el dit a la nafra, que deixi les coses clares i des del qual es puguin canviar les coses. Ara s’estrena com a escriptora amb La meva primera guia feminista (la Galera), un llibre adreçat a infants i joves en el qual explica de manera enormement didàctica i senzilla en què consisteix l’opressió de les dones i què podem fer per a reivindicar el nostre lloc, el nostre cos i acabar amb l’heteropatriarcat.
La meva primera guia feminista toca diferents temes, com la diversitat, la pressió estètica, els rols de gènere, el mateix cos, la invisibilització de les dones, l’amor romàntic o la violència de gènere, entre altres. A través de l’humor, la periodista navega per tots aquests conceptes de manera profundament pedagògica i entenedora. És aquest un llibre ideal per treballar tant a les aules com a les cases, per introduir una sèrie de temes importants i per fer d’aquest món en el qual vivim, un lloc millor.
A qui va adreçat aquesta guia?
La meva primera guia feminista és per a canalla a partir de deu anys, però el pot llegir tothom. Amb deu anys tindran més preguntes i amb setze en podran fer una lectura més autònoma. Si mai no has llegit una guia feminista, aquesta és una bona ocasió, perquè penso que el què s’hi explica, pot ser útil per a tothom. Jo parlo des del femení, des de les dones en plural i, segurament una lectora se sentirà més identificada que un lector, però tothom hi pot aprendre coses, en aquesta guia. No cal sentir-se representat per a gaudir-ne.
D’on sorgeix la idea?
Va ser un encàrrec de la Galera. Elles tenien clar que volien fer un llibre d’aquestes característiques adreçat al públic infantil i juvenil. Hi havia moltes contes feministes, però cap guia. No hi havia cap lloc on trobar teoria adaptada. Així que m’hi vaig engrescar.
Com vas entomar un encàrrec, a priori, complex?
És cert que no estic acostumada a adreçar-me a gent tan petita. Fa molts anys que em formo en feminisme i he estat aprenent en molts llocs diferents. La formació feminista no només és teòrica, sinó que també es fa a través de les xarxes. En aquesta quarta onada ho estem aprenent tot entre totes. Pel que fa a la guia, sabia molt bé què volia explicar. Era un repte, però estava segura que ho podia explicar de manera senzilla i entenedora. Les coses es poden transmetre de manera senzilla quan les coneixes bé, quan es té clar què es vol transmetre. Va ser un repte, però, trobar el to i les metàfores adequades. Per això parlo de sabates descordades, personifico l’heteropatriarcat i el faig un monstre visible, etc.
Com visualitzes aquesta eina per a treballar-la a les aules?
Penso que es pot abordar de moltes maneres. Per exemple, a partir d’una lectura conjunta i amb comentaris i aportacions del professorat amb l’alumnat; amb la preparació per capítols entre unes quantes alumnes, demanant tasques d’investigació sobre temes més concrets, fent una exposició davant la classe, etc. Jo estic encantada de prestar-me a anar-hi i que em facin preguntes sobre el llibre. Penso que és un format que pot funcionar. El llibre és didàctic i pedagògic, i pot servir tant a l’alumnat com al professorat.
Arran d’aquesta quarta onada, penses què hi ha més consciència feminista en la població infantil?
Penso que s’ha avançat molt i que hi ha aspectes del feminisme que s’estan començant a treballar des de les aules. Això depèn molt de la implicació de l’equip docent i no hauria de ser així, ja que aquesta mirada hauria de ser transversal a tots els centres educatius. Estem parlant de drets humans. Educar en el feminisme i la diversitat és protegir els seus drets com a infants. La infància LGTBIQ ha de saber que existeix gent com elles. Això és important i només s’aconsegueix amb una educació diversa que respecti tothom.
Encara hi ha feina per fer.
I tant! Si ho comparo les infàncies i les adolescències de la dècada dels noranta, estem en un punt millor, però també hi ha un discurs d’ultradreta feixista prioritzat per les plataformes. De la mateixa manera que protegim el català des de l’escola, també hauríem de protegir el feminisme.
Parles dels noranta i dels dos mil, dècades amb cànons de bellesa molt particulars i una pressió estètica brutal. Ha canviat això, o amb les xarxes s’ha accentuat?
Les xarxes són una bombolla, però poden ser un espai segur per a les persones diverses. Allà hi poden trobar un lloc on es parla de conceptes, es posen noms a les violències que rebem, etc. Però és una arma de doble tall. Les xarxes haurien de servir per a donar visibilitat a cossos diversos, però les modes canvien. Ara tornarem a entrar a la moda dels cossos prims, perquè ja s’ha començat a fer apologia d’estar extremadament prima. Tot i això, tinc esperança: fa uns anys no hi havia contramoviment, però ara sí. A les xarxes hi ha activistes per la diversitat i contra la grassofòbia. Hi ha aquesta possibilitat de contrarèplica i això és molt important. Però sí, la pressió estètica continua sent molt forta i costarà treure’ns-la de sobre, perquè darrere hi ha un negoci molt gran.
Hi ha un capítol dedicat a la violència de gènere. Si bé hi ha una part de la canalla molt informada, les enquestes també diuen que aquest tipus de violència vers les dones creix entre els i les adolescents.
Era molt important incloure aquest capítol a la guia; ho vaig tenir clar des del principi. Em semblava fonamental explicar què és la violència de gènere i què és l’amor i què no ho és. El discurs de la ultradreta, que diu que la violència no té gènere, és molt perillós, per tant, cal rebatre aquest corrent de pensament.
En el llibre, a banda del sistema, no es culpa ningú de la situació que vivim les dones.
Ens han educat així. Un dels meus propòsits amb aquest llibre era que aquells infants desconnectats del feminisme poguessin connectar amb el missatge, hi poguessin entrar. Que cadascú, des de la seva parcel·la, pugui entrar en aquesta guia, pugui canviar el món.