Ha escrit un llibre sobre pedagogia profundament pedagògic. Es tracta d’un recorregut a través de la història de les diferents tradicions filosòfiques i pedagògiques. A qui va dirigit aquest llibre?
És un assaig en forma de novel·la, dirigit a pares i mares, mestres i a totes les persones que volen reflexionar sobre els mètodes educatius i els seus orígens.
El llibre s’organitza a partir de les converses entre la Casilda i en Matías. Es repeteixen els conceptes i es recapitula. De fet, hi ha capítols sencers destinats a repassar informació que s’ha donat prèviament. Creu que el professorat actual té clares les diferents metodologies i les aplica?
Al llibre vaig més enllà dels mètodes: parlo d’intel·ligències múltiples, d’estimulació primerenca, d’educació emocional, de treball cooperatiu i per projectes, d’aprendre fent, d’enfocament competencial, etc.; i parlo dels seus orígens i dels corrents filosòfics com el corrent romàntica, la realista o la racionalista en les quals es troben. El llibre té un format didàctic-divulgatiu pensat per a abordar qüestions complexes d’una manera senzilla.
Respecte a les diferents metodologies, La Casilda diu: “Combinar aquestes visions tan diferents no suma, sinó que confon al nen, als mestres i als pares”. Quina és la seva opinió?
És bo que l’alumnat tingui un coneixement de tots els corrents filosòfics, i això només és possible si fem classes de filosofia amb continguts de qualitat. Però una cosa és donar-los coneixements filosòfics, i una altra molt diferent és barrejar plantejaments filosòfics en la seva educació. Donaré uns exemples: l’estimulació primerenca és un mètode mecanicista, que assumeix que el moviment s’estimula, que no es desenvolupa. Per al mecanicisme, el coneixement s’inculca, no es transmet. El mètode Montessori és un mètode que assumeix que el nen necessita activitat espontània. Barrejar l’estimulació primerenca amb el mètode Montessori no té cap sentit, perquè aquests mètodes persegueixen objectius completament diferents i assumeixen plantejaments diametralment oposats.
En aquestes mateixes pàgines, la Casilda diu que “(…) el que avui diem innovació poques vegades ho és”. Podria desenvolupar aquesta tesi?
Sí. Un corrent educatiu que avui dia es ven molt bé és l’Escola Nova. Però l’única cosa nova que té aquest corrent educatiu és el seu nom. Gairebé tot el que es ven actualment com a innovació ve de fa més d’un segle, així que no és tan nou com ens ho pinten. L’educació global ve de Decroly, el treball per projectes de Heard, aprendre fent de Dewey, l’aprenentatge actiu de Ferrière. Tots aquests pedagogs van néixer al segle XIX.
La doctora i pedagoga Anie Pérez assegura que: “l’actual model d’escoles lliures o alternatives i la innovació pedagògica poden ampliar la bretxa social de classe”.
Suposar que la cultura és un privilegi reservat a pocs és una idea perillosament elitista. Assumir que els nens no són capaços d’aspirar a més, que no compten amb el desig de conèixer, que no gaudeixen amb el que llegeixen, és una sentència de mort per als alumnes culturalment més necessitats, que pertanyen a famílies desfavorides en les quals hi ha pocs llibres, poques converses a la taula o poques oportunitats. Anivellar per la base no ajuda a aconseguir la igualtat, sinó tot el contrari: contribueix a fer més gran encara l’esquerda cultural, social i econòmica. Intentar adaptar tot als nens i nenes, en comptes d’ajudar-los a créixer i a aspirar a la bellesa, la veritat i la bondat. Fer adaptacions en els programes per rebaixar les exigències cap als alumnes que venen d’ambients socioeconòmics més senzills pot ser un error. És més: hauríem de sentir vergonya que unes persones amb un cert bagatge cultural discriminin obertament uns alumnes sobre la base de la seva situació socioeconòmica i els impedeixin tenir el mateix nivell cultural que tenen ells, perquè ‘no són capaços d’això’. Donem-los oportunitats, i després veurem si són capaços o no ho són. Jo crec en la igualtat d’oportunitats, no de resultats.
Sovint s’ha dit que l’educació alternativa és elitista. Ho creu? Creu que la proliferació de l’educació ‘alternativa’ fa que es rebaixin les exigències cap a l’alumnat?
Caldria definir la paraula “alternativa”. És tan tramposa com la paraula “tradicional”. A vegades, la pedagogia Montessori es considera ‘alternativa’, d’altres es considera ‘tradicional’. La pedagogia Montessori és molt dirigida, és instrucció directa a través de la demostració, però deixa espai per a l’espontaneïtat racional. Què vol dir ‘tradicional’? Que té recorregut en el temps? Perquè llavors Decroly i Dewey haurien de considerar-se tradicionals, i no obstant això costa encaixar-los en aquesta categoria. A mi no m’agrada fer debat d’una proposta i etiquetar-la en funció de la seva temporalitat. En el meu llibre explico que aquestes categories són inoportunes i proposo tres categories alternatives: el corrent mecanicista, que considera l’alumne com un ens movible des de fora, el corrent romàntic-idealista, que defensa que l’alumne ‘construeix’ la realitat, i el corrent clàssic-realista, que defensa que l’alumne ‘descobreix’ la realitat). Sense comprendre la filosofia, és difícil entendre d’on ve i on va la pedagogia.
Com fomentar l’espontaneïtat, l’ús de la imaginació, la llibertat de creació a les aules? Com encaixar el concepte de ‘llibertat’ a les escoles?
Hi ha diverses maneres d’entendre el concepte ‘llibertat’. El corrent romàntic ho entén com la conseqüència de tenir un ventall infinit d’alternatives. El corrent mecanicista veu la llibertat en termes de desordre. El corrent clàssic, en canvi, no entén la llibertat sense disciplina. Per a Montessori, per exemple, la disciplina és la condició sine qua non per a la llibertat. Per a triar lliurement, un ha de ser capaç d’inhibir estímuls externs, instints i moviments propis. El problema és que la disciplina està molt mal vista, perquè la petjada cultural del mecanicisme sol fer-nos pensar en termes de ‘disciplina externa imposada’, en comptes de pensar en termes d”autodisciplina’.
En el seu llibre també s’aborda el debat de l’escolarització primerenca. En algun lloc s’esmenta com a solució a la conciliació. Amb l’estil de vida que portem, creu que la canalla pateix les necessitats laborals dels progenitors?
El doctor Jean-François Chicoine, un expert canadenc en la teoria de l’aferrament, diu que qui defensa la cura no parental durant la primera infància porta un endarreriment de 20 anys en l’àmbit de la psicologia i de la neurociència del cervell. Hi estic completament d’acord. Com diu el pediatre García Tornel, “els nens petits no van a l’escola bressol perquè la necessitin, sinó perquè els seus pares treballen”. Aquí, el cost de la vida i les dificultats de la conciliació fan que molts progenitors no tinguin elecció. Això fomenta ‘la culpabilitat’. Penso que hem de dir les coses com són. Per què? Primer perquè els nens no tenen veu per a fer-ho. Segon, per generar un debat social sobre la cura no parental i les polítiques de conciliació. I, en tercer lloc, perquè s’atengui millor la dimensió afectiva en l’etapa preescolar. En aquesta etapa és més important la dimensió afectiva que la cognitiva.
Quin lloc ocupa el ‘descobriment’ en una societat en la qual molts nens i nenes són incapaces de sorprendre’s?
Sovint pensem que l’infant depèn d’estímuls externs per a aprendre, que sempre necessita una novetat per a interessar-se per alguna cosa. No és el mateix una sorpresa o una atenció sostinguda que una fascinació passiva davant estímuls freqüents i intermitents. De fet, els estímuls artificials que no s’ajusten als ritmes interns dels nens els impedeixen entrar en un estat de concentració. Llavors es mostren inquiets o nerviosos. Després d’un estímul d’una determinada intensitat, el nen o nena ja no se sorprèn i serà necessari pujar encara més la intensitat i la novetat perquè continuï sorprenent-se; i així successivament. Aquesta espiral crea una dependència cap a l’estímul extern. Els estímuls generen descàrregues de dopamina en el cervell del nen, que produeixen un plaer efímer al qual el nen s’acostuma i del qual aviat depèn. El nen, saturat pels estímuls cada vegada més ràpids i intensos, s’empatxa.
Quines qualitats hauria de tenir una persona per a ser un bon/a mestra, a més de tenir vocació?
La principal qualitat d’un mestre és la humilitat. Per a ajudar els altres a superar les seves limitacions cal ser molt conscients de les nostres.