Colomer va aconseguir la llicència de pilot el 19 de gener de 1931, amb només 18 anys. Aquesta fita, que va aconseguir amb el suport incondicional del seu pare, li va suposar aparèixer a la primera fita de La Vanguàrdia tres diez després.
La pilot va fer historia des del moment en que va decidir posar en marxa els mecanismes per aconseguir la seva vocació. Primer va haver de convèncer el rector Josep Canudas, de l’aeròdrom que portava el seu cognom, per tal que la deixessin fer el curs. Els estudis els va fer d’amagat de la seva mare i, pocs mesos després, va obtenir el títol que obria les portes a una carrera com aviadora que va ser breu però molt reeixida.
Un cop aconseguit el títol bàsic, va aconseguir també el de pilot comercial i va començar a repartir fulls volants des d’una avioneta per les platges. En paral·lel va participar en concursos de pilots, en què tots els seus contrincants eren homes, i va arribar a pilotar un zepelí l’any 1932.
Quan va començar la Guerra Civil, va formar part com auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutix a l’Escola de Pilots de la Generalitat. Així va ser responsable de formar nous pilots per les Forces Aèries de la República. El 2 d’agost de 1936, dues setmanes després de l’inici de la Guerra, va fer el seu primer vol militar, per llançar fulls volants antifeixistes sobre la ciutat de Barcelona. A l’octubre, va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense graduació militar.
En aquesta nova vessant, va dur a terme patrulles de vigilància costanera, vols en missions d’enllaç i treballs de trasllat de ferits del front d’Aragó i de persones amenaçades que fugien a França. En aquests moments arribava afer fins a tres viatges diaris.
Al final de la Guerra es va exiliar, primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Anglaterra, amb el seu futur marit, també pilot. No va tornar a pilotar mai més un avió i no va ser perquè no volgués fer-ho. Quan se li preguntava per què, la seva resposta sempre va ser que a Anglaterra no hi havia feina per a ella com a pilot.
El mes de març de l’any 2003, la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge a la seva trajectòria esportiva en el món de l’aviació. Va morir un any després i, seguint els seus desitjos, les seves cendres es van portar al cementiri de Reus on vivien alguns familiars i amics amb qui havia mantingut el contacte durant tots els anys que va viure a l’estranger.