Els canvis introduïts són nombrosos: el Batxillerat canvia les assignatures per competències, es crea un Batxillerat general, es pot accedir a la selectivitat amb una assignatura suspesa i es preveu un augment de l’autonomia dels centres de cara a l’organització de les classes (anomenades ‘hores de gestió autònoma’ i que sortiran de reduir les hores d’algunes assignatures), entre d’altres.
Aquesta setmana hem parlat amb Iolanda Segura, professora d’educació primària i portaveu d’USTEC-STEs, el principal sindicat d’educació a Catalunya, i una de les veus més crítiques pel que fa a la implementació dels nous currículums escolars. Fa uns mesos, el sindicat va assegurar que la reforma s’havia dut a terme “sense consens i de forma precipitada”. El sindicat també va mostrar la seva insatisfacció amb el fet que els nous currículums “posin en el centre la competència i no el coneixement, fet que desvirtua aquest últim”, en paraules de Segura.
Un dels punts més polèmics dels nous currículums era el canvi que es preveia pel que fa a les avaluacions de l’alumnat.
Sí, en un principi es volia introduir el concepte ‘en procés d’assoliment’, però finalment es va descartar. L’alumnat i la seva família ha de saber on està, sense que això suposi cap trauma. Si no va bé, s’han de posar els recursos necessaris perquè pugui arribar allà on se li demana. Aquest nou concepte es va qüestionar tant i la crítica va ser tan generalitzada que es va haver de treure.
També heu qüestionat una educaió basada purament en competències.
La meva pregunta és: es pot ser competent sense tenir una base de coneixement? Hi ha qui creu que sí. Penso que els nous currículums van en aquesta línia, i volen treure importància al coneixement en pro de les competències; i és aquí on hi ha el punt de crítica. Un dels problemes que té l’educació en aquests moments és que el gran capital hi posa el nas. S’estan duent a terme polítiques neoliberals entorn de l’educació. És escandalós que dels currículums s’eliminin certes matèries. Afortunadament, en el cas de la filosofia, finalment es va poder reconduir. Però tornant al tema de les competències… Jo em pregunto: qui marca els objectius i les competències que s’han d’assolir? Les patronals, les entitats bancàries, les grans corporacions… I això ens preocupa. És un fet global que s’està donant a tot el món. Em preocupa educar infants i adolescents submisos que s’adaptin a la precarietat, en lloc d’educar-los en l’empoderament i el sentit crític. Com a societat, hem de perseguir això i lluitar perquè les noves generacions puguin fer valer els seus drets en tots els àmbits. En el cas de primària, ja treballem per competències des de fa temps i som poques les persones que ens hem qüestionat aquesta manera de treballar. És cert que s’havien de modificar certes inèrcies adquirides, com les classes magistrals o les basades única i exclusivament en la memorització de continguts, entre d’altres. No obstant això, considero que hi ha coses que l’alumnat, per si mateix, no pot descobrir i és la nostra responsabilitat transmetre aquests coneixements. No podem jugar tota la carta a la descoberta. Aposto per la construcció del coneixement.
Expliqui.
Hem de distingir entre un ensenyament centrat en la construcció de coneixements i un ensenyament centrat en competències. En què volem que sigui competent l’alumnat? Això és quelcom que decideix algú altre. La construcció del coneixement té a veure amb el creixement personal; la construcció competencial fa referència a estar al servei d’un altre.
Algunes veus crítiques asseguren que la rebaixa d’hores lectives i l’augment d’autonomia dels centres d’educació secundària generarà una desigualtat educativa que podria deixar enrere l’alumnat més vulnerable.
Exactament. A més, ara ja s’està començant a donar aquesta rivalitat no volguda entre escoles, que competeixen pel que fa a projecte educatiu. En un barri en el qual el nivell socioeconòmic de les famílies és més deprimit, el professorat no es pot plantejar dur a terme segons quins projectes, perquè han de batallar contra els problemes socials ocasionats per quadres familiars greus o l’abandonament. En un barri més benestant, es pot treballar millor; això és quelcom que ja se sap. Si dones un marge de quatre hores, qui podrà implementar projectes de contingut més experiencial i fomentar un aprenentatge més lúdic? No és difícil de saber. El treball per projectes és una metodologia molt bona sempre i quan es tinguin dels recursos necessaris i no hi hagi problemes socioeconòmics en l’àmbit de l’aula.
No és una crítica a la metodologia, per tant.
I tant que no! Però treballar per projectes és més que donar-li el nom. S’ha de fer com toca i s’ha de perseguir que l’alumnat hagi fet l’aprenentatge corresponent, que s’hagi dut a terme la transmissió de coneixement i poder fomentar un aprenentatge crític. Actualment, tenim un sistema educatiu molt segregat i amb aules massificades; i aquesta és la nostra realitat. En lloc d’intentar resoldre això, el professorat cada cop fa més feina, es renova, es fan coses maques a l’aula… I no està malament, però no podem desvirtuar l’aprenentatge. No podem dir ‘si aquest alumne no arriba, no passa res; ja arribarà’. Tot l’alumnat ha de tenir el mateix accés al coneixement, i per això cal combatre la segregació i la desigualtat, disminuir les ràtios i després, si de cas, parlar de com millorar la metodologia. Totes les metodologies són bones, però s’han de poder triar en funció del context i el moment, ja que els infants i les aules són diverses, i el que funciona en un grup, pot no funcionar en un altre. Per això considero important que l’alumnat dugui a terme un procés d’aprenentatge i que hi pugui accedir en igualtat de condicions. Per últim, considero important destacar la importància de mantenir la llibertat de càtedra dels docents, perquè són els docents qui saben quina és la metodologia que funciona millor a la seva aula. Qui té criteri en matèria educativa i de l’alumnat que té és el docent.
Ni una mica d’optimisme?
Es fa difícil dir quelcom positiu perquè fa anys que vivim una desfeta qualitativa en l’educació; però això no és culpa dels mestres. De fet, destacaria com a positiu precisament això: veig que hi ha un professorat preocupat perquè l’alumnat aprengui. No obstant això, penso que els resultats no són favorables i l’alumnat arriba a la secundària amb un nivell general baix. És preocupant. Només cal veure els resultats de les competències bàsiques. El professorat hem de fer autocrítica i continuar treballant per millorar el nivell i que a les noves promocions se’ls torni a exigir el que toca. Hem d’abandonar la sobreprotecció i l’educació en la precarietat i la marginació. Per a això, cal donar els recursos necessaris als infants més vulnerables i les seves famílies.