La cineasta, membre de l’European Film Academy, es va donar a conèixer fa uns anys gràcies a Comprar, llençar, comprar (2010) un documental coproduït per França i Espanya que va fer la volta al món. El metratge, fruit d’una investigació de més de tres anys, posa sobre la taula el debat de l’obsolescència programada. “Un objecte que no es gasta és una tragèdia per als negocis”, era el leitmotiv del celebrat documental, que mostra que, tot i els avenços tecnològics, els objectes cada cop duren menys. Dannoritzer, que també ha dirigit La tragèdia electrònica (2014), Lladres de temps (2018) i Megaincendis (2019), té un interès especial en la ciència, la història, l’ecologia i l’impacte de la tecnologia sobre la nostra societat. Ens explica que actualment es troba rodant un altre documental: “Es tracta d’un documental de temàtica científica que té com a eix l’olfacte. Arran de la pandèmia ocasionada per l’aparició de la Covid-19, va haver-hi molta gent que va perdre la capacitat d’olorar i ens vam adonar que l’olfacte era molt més important del que pensàvem”.
Al Puigvert, Cosima Dannoritzer va centrar la seva xerrada en el treball de producció que comporta fer un documental: “És el que va cridar més atenció de l’alumnat, que estava molt interessat en la televisió i el format. Em van preguntar més sobre això que sobre el contingut del documental!, assegura. “Van preguntar sobre els problemes i imprevistos que van sorgint en els rodatges, sobre el contacte amb els i les protagonistes, el temps que es triga en fer un rodatge, etcètera. Em va agradar molt que no es mostressin tímids i em va sorprendre que mostressin tant d’interès. Les seves preguntes eren madures i pròpies de les persones adultes. De vegades hi ha el clixé que als adolescents no els interessa massa cosa, i això no és veritat, ja que trobo que tenim una generació d’infants i joves molt oberts i curiosos. Això em dona esperança”.
La cineasta, que ens explica que li encanten aquest tipus de trobades, qualifica de “molt positius” els aprenentatges que s’extreuen de l’intercanvi amb l’alumnat: “No ens podem quedar amb la idea que el món és un lloc horrible i que no podem fer res per canviar-lo. Jo proposo fer l’acompanyament a través dels documentals, proposar debats i veure què fem amb la informació que ens arriba. Aquestes trobades a escoles i instituts em permeten fer tot això: reflexionar plegats i plegades”, conclou.