A Catalunya el 88% d’alumnes amb discapacitat no va a l’escola ordinària i només un 2% hi passa el 100% del temps, s’explica en un informe del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat publicat el 2017 per les Nacions Unides. Davant aquesta realitat, el novembre d’aquell mateix any, el Departament d’Educació va aprovar el Decret d’Educació Inclusiva amb l’objectiu de garantir el dret a l’educació d’aquells infants que tenen Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE).
El Decret preveu que els alumnes amb necessitats educatives especials s’escolaritzin en centres ordinaris (excepcionalment, les famílies poden sol·licitar l’escolarització en un centre d’educació especial per als alumnes amb discapacitat greu o severa) i regula l’atenció educativa en totes les etapes educatives i en cadascun dels ensenyaments, inclosa la transició a la vida adulta. Es preveuen accions i actuacions organitzades pels centres destinades a reduir les barreres d’accés a l’aprenentatge i la participació i la posada en marxa de recursos personals, metodològics i materials per tal de garantir l’educació inclusiva. Es pot resumir de la següent manera:
- Mesures: Accions i actuacions organitzades pels centres destinades a reduir les
barreres d’accés a l’aprenentatge i la participació:- facilitar el progrés de tots els alumnes
- prevenir les dificultats de l’aprenentatge
- assegurar un millor ajustament entre les capacitats dels alumnes i el context educatiu.
- Suports: Recursos personals, metodològics i materials –inclosos els tecnològics– i també els ajuts contextuals i comunitaris que els centres utilitzen per aconseguir que les mesures planificades siguin efectives i funcionals i que contribueixin a assolir l’èxit educatiu de tots els alumnes.
Les novetats que preveu el Decret són les següents:
- Continuïtat formativa per a tots els alumnes.
- Regulació de les transicions entre etapes educatives.
- Facilitar el marc per a la planificació de mesures i suports.
- Itineraris formatius personalitzats (pla individualitzat).
- Planificació i gestió del mapa de recursos.
- Treball en xarxa (comunitat educativa).
- Diversificació de l’oferta a l’etapa postobligatòria ajustada a les necessitats dels alumnes.
Aquest Decret, però, i segons l’aFFaC (associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya), mai s’ha desplegat plenament. “El Departament d’Educació mai ha elaborat les mesures necessàries per fer-lo efectiu, ni ha destinat els recursos materials i humans adequats per posar-lo en pràctica”, asseguren. Per donar a conèixer aquesta situació, el passat octubre es va posar en marxa la campanya “Jo també hi vull anar”, amb la finalitat de demanar una educació inclusiva per a tots els infants. “Parlar d’educació inclusiva no consisteix només a poder assistir a un centre ordinari. Les criatures amb necessitats especials no només tenen el dret a anar-hi, sinó també a aprendre. El Decret parla de mesures i suports universals, addicionals i intensius, però durant aquests anys no s’han concretat”, explica Lidón Gasull, advocada en drets humans i directora de l’aFFaC.
L’aFFac demana garantir el dret a una educació inclusiva i que des de l’administració es reconegui la diversitat en totes les seves dimensions dins de la comunitat educativa i sobretot, que es donin els recursos necessaris per fer-ho possible. “Quan ens referim a l’educació inclusiva, parlem d’un assumpte de caràcter polític que versa sobre el projecte de societat en el qual volem viure”, es pot llegir al manifest de la campanya. La campanya posa en relleu que l’educació inclusiva és la vertadera innovació pedagògica, “un repte educatiu ple de beneficis”. Parlem amb Lidón Gasull per saber quines són les reivindicacions del col·lectiu.
Què demaneu, exactament?
De moment, que es desenvolupi i s’implementi el Decret; que es posin en marxa les mesures i els suports que preveu la norma.
Com esteu duent a terme la campanya?
Hem intentat involucrar els territoris i les diferents AFA. La resposta està sent molt positiva, perquè hem construït la campanya des de baix, i a través del treball amb el territori i les famílies. Tot s’ha fet de manera transversal: des del nom de la campanya, fins a l’elecció del tipus d’accions que es volien fer. Totes aquestes accions, a més, s’han dut a terme en col·laboració amb altres entitats. La clau de tot plegat és que s’ha establert un molt bon ambient de treball, amb gent molt propositiva i amb moltes ganes de fer coses. És una campanya que es preveu que s’allargui, amb moments més intensos i moments més relaxats. Es tracta d’anar fent. De moment, hem fet diferents coses. El Dia de l’Educació vam animar a la gent a fer-se una foto amb una sabata de cada manera. Va ser una manera de donar visibilitat a la campanya. També hem fet sessions d’informació i concentracions. I a la festa per l’educació pública al parc de l’Estació del Nord, vam aprofitar per donar a conèixer la campanya. He de dir que aquesta campanya està resultant molt positiva per a l’aFFaC i ens ha fet canviar molt. El treball amb les famílies amb nens i nenes amb diversitat ens ha fet adonar que hi havia moltes coses que no estàvem fent correctament, perquè no n’érem conscients. Fèiem actes i hi havia gent que en quedava exclosa. D’ençà que vam engegar la campanya, hem après moltíssim. Per exemple, ens hem adonat del brutal component de gènere que existeix en una família en la qual hi ha una criatura amb necessitats especials. Mares que s’ocupen de gairebé tot, que es veuen obligades a sortir del mercat laboral per assumir les cures, etcètera. Les dones i les famílies ho passen molt malament.
Quines conseqüències té el no desenvolupament del Decret?
A més de no tenir els professionals adequats per tal de garantir l’aprenentatge independent de les necessitats específiques de l’alumnat, assistim a situacions molt discriminatòries.
Com quines?
Si hi ha sortides o activitats fora del centre, com les colònies, a aquests nens i nenes se’ls exclou perquè no es donen les condicions necessàries perquè puguin assistir-hi. Amb el menjador passa similar: hi ha nens i nenes que no es poden quedar a dinar al menjador de l’escola perquè no hi ha personal especialitzat; i contractar a algú significa augmentar el cost del servei. També succeeix amb les activitats extraescolars. En fi, el tema de l’educació inclusiva no és només un tema de l’administració pública; es tracta d’un tema social: hi ha d’haver un canvi cultural. L’educació inclusiva és a eina de transformació social. Ens hem cregut que el sistema educatiu actual és inclusiu i no ho és; i això és quelcom que no podem permetre com a societat, perquè tots els nens i nenes tenen els mateixos drets.
Com aborden els nous currículums escolars la diversitat en la infància i la joventut en el context escolar?
Els nous currículums escolars no són la panacea, però a títol personal, sí que considero que els currículums són millors que els que teníem. Un dels canvis que s’introduïen era contemplar l’avaluació del procés d’aprenentatge. Es va fer molta mofa sobre aquest tema i tot és millorable, però era un avenç respecte a què hi havia, i des del punt de vista de la inclusió, era millor al que tenim ara, que ens ve a dir: o t’adaptes o ets un inadaptat/da. Sí, penso que els nous currículums introdueixen canvis positius que ajuden a la inclusió; però si no hi ha un canvi cultural o no es posen les eines necessàries per a fer-ho possible, de poc servirà. Qualsevol canvi en el currículum ha d’anar acompanyat de més eines, més professionals, etcètera, perquè l’educació inclusiva no és un tema exclusivament de l’escola, és un tema que implica a tota la societat.