Es calcula que es van construir 1.400 refugis antiaeris a Barcelona a partir del 1937. Ara, amb l’obertura al públic del refugi de la Torre de la Sagrera, al districte de Sant Andreu, ja en són quatre els que es poden visitar a la ciutat (refugi 307, refugi de la plaça del Diamant, refugi de la plaça de la Revolució i refugi de la Torre de la Sagrera).
Aquest refugi no va sortir de nou a la llum fins al 2014, en què es van fer obres de rehabilitació i d’ampliació de l’edifici de la Torre de la Sagrera per transformar-lo en un casal de barri, fet que ha permés que es trobi en un bon estat de conservació.
Amb un total de 88 metres de longitud, els visitants hi poden trobar elements i estructures conservades intactes des del 1937, com ara latrines, una font d’aigua, pous de ventilació, una sala per emmagatzemar aliments, dibuixos i escrits a les parets i el cablejat elèctric i les resistències de porcellana, així com un parell de bombetes originals.
Les visites guiades, gestionades per la Federació Torre de la Sagrera, es fan els divendres a la tarda i els dissabtes al matí per al públic general, en grups de fins a cinc persones i amb un cost de 3 euros, i els divendres al matí per a les escoles (ESO i batxillerat).
Un refugi per al veïnat i els obrers
El refugi antiaeri de la Torre de la Sagrera es va construir de manera privada i va acabar sent utilitzat pel veïnat i els obrers del barri que treballaven en les indústries del voltant. La iniciativa podria ser fruit de la influència i pressió dels delegats de l’empresa col·lectivitzada United Shoe Machinery, ubicada a l’edifici, i no estava censat, per tant no tenia número com els inclosos dins la llista de refugis del Servei de Defensa Passiva Antiaèria ni de la Junta de Defensa de la Generalitat (1938) i, en conseqüència, se’n desconeixia la ubicació.
L’expedient de construcció del refugi esmenta que estava destinat a protegir els usuaris d’una escola vinculada a l’Ateneu Cultural de la Sagrera, ubicada a la Torre de la Sagrera, però aquest projecte d’escola mai es va executar, ja que la finca va ser ocupada per membres de la CNT-FAI el 1936. L’accés directe que hi ha al refugi des de l’interior de l’edifici estaria justificat per l’activitat que es desenvolupava a l’interior, ja sigui com a escola o com a entitat política i cultural.
La proposta museogràfica del refugi busca posar en relleu l’espai i el context on se situa, incorpora elements gràfics i sonors per a una experiència més immersiva durant la visita, i emfatitza el caràcter social que va tenir durant la Guerra Civil.