I si les parets parlessin? Quines històries relatarien? Del 18 de maig al 6 d’octubre, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani presenta el projecte artístic de Patricia Gómez i María Jesús González a la mostra Arxiu Cabanyal. A la memòria del lloc, comissariada per Joana Hurtado Matheu. Una exposició que podreu visitar al centre de Sant Andreu, en què descobrireu la història d’aquest barri afectat per l’especulació urbanística.
Gómez i González, formades en gravat i estampació, exploren les possibilitats físiques d’aquestes pràctiques artístiques tradicionals, al mateix temps que amplien els significats vinculant l’art amb l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia, la filosofia, l’antropologia i l’arqueologia.
Des de fa vint-i-dos anys, la pràctica d’aquestes artistes valencianes consisteix a recuperar la memòria d’espais immersos en processos de desaparició o abandó, per mitjà d’un singular sistema d’arxiu físic i documental que es basa, d’una banda, en la investigació del context, l’anàlisi dels espais i el seu registre fotogràfic i audiovisual; i, de l’altra, en la intervenció directa sobre grans superfícies murals que són traslladades a un suport de tela, utilitzant el que les artistes anomenen “estampació per arrencada” i que sorgeix de combinar el principi de transferència propi de l’estampació en gravat i l’strappo de la restauració mural.
A partir d’aquesta metodologia d’arrencaments de façanes, parets, terres i sostres, Gómez i González han extret la memòria material i històrica de presons en desús, centres d’internament per a estrangers tancats o habitatges abandonats. Aquest és el cas d’Arxiu Cabanyal. A la memòria del lloc, un projecte creat entre el 2007 i el 2008 al barri valencià.
El Cabanyal és un conjunt de cases de pescadors declarades l’any 1993 bé d’interès cultural, reconeixent-ne el valor arquitectònic, urbanístic, social i històric. No obstant això, el 1998, l’Ajuntament de València, llavors governat pel PP, va presentar un pla de reordenació urbana que afectava una de les zones més antigues, implicava l’enderrocament de més de 1.600 habitatges i partia el barri en dos. Enmig d’una forta oposició pública, les artistes van decidir rescatar el màxim nombre de cases possible tot creant un arxiu a escala 1:1.
Enfrontant-se a les dificultats i les suspicàcies d’un barri expropiat, van estampar vint-i-sis peces a partir de deu cases diferents i van crear un total de 340 metres de tela que van cosir i enrotllar en una peça única de 314 quilos. Aquest arxiu material s’acompanya de documentació gràfica i de dos vídeos, en què podreu veure el context i el procés d’arrencada i estampació, així com cada un dels fragments estampats al seu pas per la màquina d’enrotllament.
Aquestes ruïnes contemporànies no entronitzen el passat, sinó que hi interactuen i el qüestionen, evidenciant-ne les llacunes. Patricia Gómez i María Jesús González salven els senyals que no es volen veure, els del desgast, les marques indefinides, però insistents de la rutina.
En un context de creixent desmaterialització i excés d’informació, plasmar la desaparició del rastre suposa donar valor al procés i a la matèria que hi ha darrere del que simplement s’ha viscut i compartit. Tornar a l’empremta física, sense discursos afegits, és una manera de reconèixer la capacitat d’acció de la matèria (de què parla la filòsofa Jane Bennett). Al mateix temps, conferir tangibilitat a aspectes més ínfims, incerts i inútils serveix per reivindicar el que no és productiu ni consumible, però que estructura les nostres vides dins i fora de les cases (com teoritza Karen Barad).
L’exposició s’emmarca dins la línia conceptual introduïda per l’antiga directora del centre, Joana Hurtado Matheu, l’any 2023, sobre la connexió política entre la memòria material i afectiva dels entorns que habitem.