La España Industrial, el vapor nou, ha estat la fàbrica més important de la història social i econòmica de Sants. Societat anònima tèxtil de la família Muntadas, produïa diversos tipus de teixits i estampats, especialment roba de pana, el gènere tèxtil més emprat per les classes populars catalanes (el negre de pagès, el beix verdós dels tramviàries...). El carrer que duu el nom de la fàbrica, i que hi dona accés des de la carretera, probablement era un dels més animats els dies feiners, en què concorrien obreres i obrers; les dones amb faldilla fins als peus i el cap cobert, els homes calçats d’espardenyes i amb brusa.
Parades mig provisionals de roba, amb les seves veles esteses i la mercaderia penjada, es col·locaven a banda i banda del carrer per aprofitar-ne l’anar i venir. Els treballadors i les treballadores de La España Industrial, a l’entrada i la sortida de cada torn de treball, eren clients i clientes atractius per a comerciants: tenien un sou segur i uns inicis de seguretat social, i eren prou nombrosos per justificar la instal·lació més o menys provisional d’aquestes parades. Potser no cada dia, o només els dies de paga (la història no ens n’ha deixat informació) hi devia haver, però, prou gent i amb un mínim de capacitat adquisitiva.
La vida social
La vida social d’un municipi industrial com Sants, a la perifèria de la capital, havia d’estar, en bona part, regida pels conflictes socials. Negociacions i vagues, demandes de feina i atur, paternalisme i radicalisme, beneficència i caritat, tavernes i ateneus populars, les berenades a les fonts, els balls, el teatre i el cant coral devien ser les característiques de la vida santsenca, com la de la resta de la Catalunya urbana.
La primera fàbrica va ser la dels Güell, el Vapor Vell, l’edifici de la qual avui és encara dempeus, amb entrada pel carrer del Nord, que després de l’annexió va passar a denominar-se carrer de Galileu. Avui és el millor record d’un dels primers episodis de violència social a Sants i a Catalunya. En efecte, en aquest local, el juliol del 1855 va ser assassinat el gerent de la fàbrica, Josep Sol i Padrís, durant una reunió de negociació salarial amb una comissió d’obrers. L’assassinat va coincidir amb l’inici de la primera vaga general dels obrers del tèxtil a Barcelona i el seu pla. Assassinat i primera vaga van tenir, per això, una gran repercussió en tota la història contemporània de tot Catalunya.
Sants estava, així, a l’avantguarda d’alguns moviments polítics, com ho va seguir estant posteriorment, en alguns esdeveniments destacats: l’atemptat contra Cambó a Hostafrancs el 1907; el Congrés de Sants, el 1918, en el qual es va reorganitzar la CNT; la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 a l’ateneu republicà del carrer de Cros; la fundació del sindicat Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir el 1964, o la legalització del Centre Social de Sants el 1972.
Al segle XIX, dos estaments tenien un lideratge social important: el dels metges i el dels capellans. El metge, tot i ésser un universitari que començava a tenir certes bases científiques, mantenia un contacte directe amb les persones malaltes i les seves famílies que el feia especialment apreciat. Molts metges, a més, van mostrar una gran preocupació per l’aparició de noves malalties que semblaven contradir el progrés del segle i van predicar la prevenció i la higiene, cosa que els va fer encara més populars. Jacint Laporta i Mercader (1854-1938) pot representar els metges de Sants, com Josep Saltor o Francesc Llauradó. Tot i que va ser regidor de Barcelona pel barri de Sant Andreu, de fet, Laporta és qui més va fer per donar a conèixer Sants, abans i després de l’annexió, ja que el 1880 va publicar la primera història de Sants.
L’Església ha estat sempre una institució fonamental als països de cultura catòlica. També a Sants. El municipi va néixer amb l’Església i, al seu entorn, s’ha fet bona part de la seva història. Alguns rectors han tingut un paper primordial: mossèn Andreu Casanovas, que va deixar el famós Monitor de Sants el 1850; o mossèn Miralles, molts anys després. L’església prestava serveis assistencials a una població necessitada, llavors important a Sants.
Els espais públics
L’espai públic de Sants estava representat pels seus carrers. Les places eren escasses. De fet, més que no els carrers, les carreteres que sortien de Barcelona cap al sud-oest van ser els eixos que van articular el creixement i les formes urbanes del municipi.
La carretera de Sants va ser iniciada pel reformisme borbònic el 1764, i cinc anys més tard s’acabava el pont sobre el Llobregat a Molins de Rei.
Transversals a aquests eixos carreters, que van orientar el creixement del caseriu, hi havia els carrers principals i comercials. El carrer de La España Industrial i les seves parades temporals de roba; el carrer de Riego, gran eix comercial, amb les seves botigues i fins un gran magatzem, El Barato de Sants. Però l’autèntic carrer major de Sants era el de Colom, que arran de l’annexió va haver de canviar de nom i va prendre el de la comarca catalana del nord, el Vallespir. S’iniciava a la rasa de ferrocarril que durant molt temps va tallar el municipi en aquest sector, tot i que passava subterràniament per les dues carreteres. El carrer de Colom també estava sembrat de plàtans i estava quasi sempre animat, ple de gent d’edats diverses, com una mostra de la vida social de llavors: infants sortint i entrant a les escoles, les veles dels carros i de les botigues plenes de vida comercial.
